"POSEU-VOS AL NIVELL DELS HUMILS"

L'orgull del fariseu

En la Paràbola del fariseu i el cobrador d’impostos Jesús va contraposar l'orgull i la vanitat del fariseu amb el penediment i la humilitat del cobrador d'impostos (publicà). “El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d'impostos. Dejuno dos dies a la setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo.’ Però el cobrador d'impostos es va quedar a certa distància, i ni tan sols s'atrevia a aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: ‘¡Oh Déu, tingues compassió de mi, que sóc pecador!.’  Jo us dic –afirma Jesús- que aquest cobrador d'impostos va baixar perdonat a casa seva, i no el fariseu. Perquè qui a si mateix s'enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.” (Evangeli de Lluc 18,9-14).

Doncs bé, una de les característiques dels fariseus, és que formaven una secta religiosa d’apartats (“apartat” és el que significa la paraula “fariseu” en hebreu), de classe alta, que es consideraven, no només guardians de la llei de Moisès, sinó que eren estrictes vigilants del compliment de les de sis-centes tretze regles i preceptes que ells mateixos havien instituït i que regien amb severitat tots els aspectes de la vida del poble fins al punt que prohibien ajudar un accidentat en dissabte durant el dia dedicat al Senyor i al descans, o ingerir al mateix temps carn i productes lactis fins i tot als que passaven fam. Alguns d’ells eren persones hipòcrites, que pregonaven el que no feien. Sobre ells, Jesús havia dit a la gent i als seus deixebles: “obeïu-los i feu tot el que us diguin; però no seguiu el seu exemple, perquè diuen una cosa i en fan una altra. (Evangeli de Mateu 23,3).

Aquesta paràbola mostra, per tant, la importància de la humilitat i del penediment en contrast amb la supèrbia i l’arrogància. Constitueix també una dura crítica a la hipocresia de determinats fariseus, als quals Jesús qualificarà com a “sepulcres blanquejats”, nets per fora però corromputs per dintre (Ev. de Mateu 23,27-28). Per això van acabar perseguint Jesús, qui els havia posat en evidència.

El pedediment del publicà

La paràbola se centra, en segon lloc, en el cobrador d'impostos, o publicà.   Els publicans eren jueus que tenien arrendat el dret a cobrar impostos per a l'Imperi Romà, que en aquells dies era dominador i explotador de Palestina. A més a més, el publicans furtaven, eren corruptes, perquè no només recaptaven l'impost sinó que exigien al pagador un suplement per a la seva pròpia butxaca i per als seus negocis particulars. Però el cobrador d'impostos de la paràbola, que no s'atrevia a aixecar els ulls al cel, demanava compassió a Déu pels seus pecats mentre es copejava el pit. “¡Oh Déu, tingues compassió de mi, que sóc pecador!”. ¿Qui en va sortir absolt, el fariseu o el publicà? Jesús mateix ens en dóna la resposta. Recordem el verset 14 que conté la lliçó de la paràbola: “Jo us dic que aquest cobrador d'impostos va baixar perdonat a casa seva, i no el fariseu. Perquè qui a si mateix s'enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.”

L'apòstol Pau, en enumerar els deures de la vida cristiana insisteix en la mateixa  idea, tot dient:  “No sigueu orgullosos i poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis.” (Carta als Romans 12,16). I al llarg de la Bíblia, particularment en el llibre dels Proverbis, es contraposa la humilitat amb l’orgull en diversos versicles semblants a aquest: “L’arrogància de l’home acabarà humiliant-lo, l’esperit humil aconseguirà honors” (29,23). En l'Evangeli de Mateu: “Aquell qui es farà petit com aquest infant, serà el més important en el Regne del cel” (18,4). En la carta de Jaume l'autor exhorta així els pecadors: “Humilieu-vos davant el Senyor i Ell us enaltirà” (4,10).

Practicar la humilitat

Avui més que mai, ens hem de comportar amb humilitat davant dels altres i davant de Déu, perquè, si som conscients de les nostres errades, i ens en penedim, aconseguirem el perdó i la pau espiritual.

En un món com el que ens ha tocat viure, cal portar una vida fonamentada en la humilitat i en la confiança en el Senyor. Aquest serà sempre un molt bon  exemple que els cristians podran oferir als altres, la major font de pau per a tots, i el millor instrument per fer descobrir  als altius el missatge d’amor i justícia de l'Evangeli.

Nota.- Aquest escrit és un resum del sermó pronunciat per l’autor del blog en l’Església de Crist de Sabadell (Anglicana) del diumenge 21 d’agost de 2016. 
La imatge pertany al blog logosortodoxo.

S'ACOSTA EL RAMADÀ

Estic convençut que tots els qui van assistir, el divendres 23 de maig, a la conferència-col·loqui “Aspectes del Ramadà. L’hospitalitat”, que es va celebrar a la sala d’actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, en van sortir complaguts perquè van poder comprovar que cristians i musulmans no són tan diferents com es proclama des d’àmbits més interessats a sembrar discòrdies que no pas a promoure la germanor.

Gairebé tothom sap que el Ramadà dura un mes i que és un període de dejú, de pregària i d’abstinència sexual des de que el sol surt a la matinada fins que es pon al vespre. I també que -feta la llei feta la trampa- alguns musulmans beuen o mengen d’amagat, o fan provisions durant el dia per lliurar-se, durant les nits, a la golafreria i la lascívia. Això mateix ja succeïa a casa nostra durant els anys foscos de la Quaresma preconciliar, en aquells divendres de prohibició de menjar carn, quan els que s’ho podien permetre s’hi atipaven de peix. Tot i que, generalment, en el Ramadà el que regna és l'alegria de la família reunida al voltant de l'àpat nocturn.

Però, com sempre, l’incompliment d’uns quants no invalida la bona fe de la majoria, i molt menys encara el sentit de la celebració. Perquè com va explicar Mohamed Halhoul, el ponent de la conferència esmentada, el Ramadà és com una aturada en el camí, com una mena d’àrea de descans per al desgavell en les nostres vides tan secularitzades, aturada que hauria de permetre la pregària, la reflexió i la pau amb un mateix amb allò que hom percep com l’Absolut, és a dir, amb Déu, o bé amb la Naturalesa i l’Univers.

D’altra banda, l’experiència de l’ascetisme comporta nombrosos beneficis per a tots els qui el practiquen: enforteix la voluntat dels fidels, fa més saludable el cos -que s’allibera de toxines físiques i espirituals- i atorga prestigi i solvència moral a aquells que són capaços de superar la prova. Com a conseqüència, s’incrementa l’autoestima, la generositat i l’empatia cap els altres. I amb l’empatia, la possibilitat d’esdevenir més hospitalari. I com que tot es fa per amor de Déu, els homes i les dones que segueixen el Ramadà conreen la benignitat i es troben en disposició de corregir els seus mals hàbits i les seves faltes.

Per a una gran part de cristians no hi ha res de nou en tot això. Podríem dir que, en essència, el Ramadà és com la nostra Quaresma. I tampoc per als jueus que celebren el Yom Kippur, la principal festivitat del seu calendari. El Yom Kippur és la jornada que culmina la Teshuvá o “Deu dies del Penediment”. És el dia de l’expiació, del penediment espiritual, del perdó i de la purificació, que també es porta a terme mitjançant el dejuni i la pregària.

Com es pot veure, les tres religions del llibre –l’Alcorà per als musulmans, la Bíblia per als Cristians i la Torà per als Jueus- totes tres considerades descendents del patriarca Abraham, tenen molts elements en comú, que alhora són compartits per les grans tradicions religioses orientals. Per tant, si entre musulmans, cristians i altres tradicions hi ha tantes similituds ¿què o qui és el que hi genera incomprensió, odi i fins i tot conflictes armats?.

Mentre busquem respostes a una pregunta tan complicada, farem bé, si més no durant aquest període de temps -el Ramadà- que s’inicia a començaments de juny, d’acostar-nos als nostres germans de la comunitat Islàmica de Sabadell amb una actitud de comprensió, de cordialitat i de benevolència.

AVE SENSE NORD

Si hom vol anar de Figueres a Perpinyà en Alta Velocitat Española (AVE), el viatge és còmode i travessa paisatges de gran bellesa pertanyents a les comarques de l’Alt Empordà, del Vallespir i del Rosselló.  Però hi ha un problema. Podríem dir-ne “el” problema: els comtes no quadren.

AVE sortint del túnel del Pertús. Foto: diari Expansión

El doble túnel de 8,2 quilòmetres que travessa els Pirineus a l’alçada del Pertús és de peatge. Dissortadament, registra un tràfic de trens que no arriba a la meitat dels previstos, i una ocupació poc elevada. I el que és més greu: només un petit nombre de trens de mercaderies fa servir el túnel a causa que –entre altres motius- el fort pendent no els ho permet, raó per la qual han de ser tibats per dues locomotores. Així la major part fan via cap a Port Bou. A més a més, el túnel no va entrar en servei fins al 2013, quan estava previst que ho fes al 2009, segons l’acord contractual entre les administracions espanyola i francesa i l’empresa TP Ferro, concessionària de l’explotació de la infraestructura. En resum,  entre la demora en la posada en marxa, i incompliment de previsions en les expectatives de tràfic, la concessionària ha tingut el seu capital immobilitzat durant gairebé quatre anys, i a sobre no cobra el tant per tren ni la taxa per passatgers que havia estimat. Ara, reclama 485 milions al Govern espanyol o es declararà en suspensió de pagaments, o en fallida. L’empresa té com a president  Florentino Pérez, qui en el seu moment ja es va preocupar de signar amb el ministre de torn, Francisco Alvarez-Cascos, la percepció d’un rescat en cas que la seva inversió no fos rendible.

Això, amics lectors, en una economia que es proclama de lliure mercat, és a dir, on els propietaris de les empreses assumeixen el risc de llurs inversions (milions d’elles han desaparegut durant la crisi), no deixa de ser una mena de corrupció legal en la qual els més poderosos ho són cada vegada més gràcies als seus contractes amb l’Estat per a la construcció d’infraestructures, sense que, de debò de debò, se n’hagin fet unes previsions correctes de rendibilitat econòmica ni social. Igual com va passar a mitjans del segle XIX, quan al mapa de la Península es van començar a dibuixar els traçats dels ferrocarrils.

Perquè el que importa es cobrar per l’obra feta, i, si després no produeix guanys, ja pagarà l’Administració, és a dir els ciutadans amb una certa capacitat de contribuir, és a dir, la classe mitjana, les nòmines regulars, perquè les elits socials no paguen perquè no volen, i els treballadors perquè ja no poden. D’aquesta forma s’explica que en els darrers anys amb governs del  PP i del PSOE, més de tres milions i mig de persones hagin desaparegut de les classes mitjanes per passar a formar part de les classes amb rendes més baixes, o dit en plata, dels pobres, segons estadístiques publicades recentment per la Fundació BBVA. Resumint, quants més AVES hi ha, més s’enriqueixen el rics i més s’empobreixen els pobres, i a sobre s’acaben els diners per fer el corredor del Mediterrani, que aquest sí que fa falta, tal com fins i tot ha  la Unió Europea.

I és que, es pot dir que la crisi no és quelcom que hagi vingut com per art de màgia, sinó que més aviat sembla que és l’efecte d’una maquinació entre multimilionaris i governants per apoderar-se dels rèdits del benestar aconseguit després de duríssimes  dècades de reconstrucció, i per als quals l’única cosa rellevant és la unitat d’Espanya, perquè aquesta és, en realitat, la seva parcel·la de “treball” des de fa segles.

El país, com l’AVE, circula sense nord, i és legítim que aquells que ens ocupem del diàleg entre confessions religioses no ens quedem muts davant el desgavell. Altrament, la nostra tasca resultaria més pròpia d’àngels que de persones, i, al capdavall, com diu el proverbi llatí: “homes som i res humà ens és aliè”.

NO MÉS CAPS REBENTATS, NO MÉS PERSONES SENSE CAMES!

Diuen les cròniques de premsa de l’època que el dia 31 de maig de 1906 –aviat en farà 110 anys- al carrer Major de Madrid i a dos quarts de tres de la tarda, va saltar pel aires la desfilada nupcial del rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. La bomba que el sabadellenc Mateu Morral acabava de llençar contra la carrossa reial des d’un balcó es va desviar sense tocar l’objectiu, els monarques. Però hi van morir vint-i-tres persones. Més de cent ferits. Cavalls oberts en canal. Sang per tot arreu. La reina es va presentar davant dels convidats al banquet amb el vestit de setí  blanc tacat de vermell.

Tot i ser fill d’un empresari tèxtil i financer, i d’una mare molt catòlica, Morral s’havia anat familiaritzant amb les idees d’un sector de l’anarquisme que defensava l’ús de la violència com a mètode legítim de lluita contra el poder establert en un país on la misèria feia estralls entre les classes populars.

Font: www.elperiodico.com/AFP/Michael Villa

¿Era Morral un llop solitari o bé pertanyia a una trama organitzada que propugnava la caiguda de la monarquia? Però tornem al moment actual. ¿Són els gihadistes llops solitaris o formen part d’una organització armada i pagada per l’Estat Islàmic amb l’objectiu de destruir la societat occidental per imposar-hi el seu domini? Tant se val, solitaris o en grup, acaben fent vessar sang. ¿Però algú s’atreviria a dir que per les atrocitats d’uns pocs, tots els musulmans del món són uns criminals? Oi que no? ¿I algú hauria comès l’estupidesa de dir, l’any 1906, que tots els sabadellencs eren uns terroristes regicides? No es pot condemnar una comunitat pels crims d'alguns dels seus membres.

La pregunta clau sembla ser òbvia:  què podem fer per revertir la situació actual? O, encara més, a banda de posar els malfactors a la garjola i de procurar no perdre, mentrestant, ni un bocí de drets civils, ¿som nosaltres sols, els occidentals, els qui podem capgirar aquesta bogeria, o haurien d’intervenir també els països àrabs i totes les grans potències, per la força o per la diplomàcia? Malauradament sembla que ningú no te la clau que almenys obri la porta a una treva provisional. Ni se sap ben bé què fer enmig d’aquest caos.

Foto: diocesisdejaen.es

Nosaltres, com a Moviment Ecumènic i Grup de Diàleg interreligiós, hem començat a posar en pràctica també la pregària conjunta. Així  doncs, tal i com fem sempre en iniciar amb una breu oració les reunions mensuals de treball, en la corresponent al mes de març  vam llegir tots plegats un text insòlit per als qui no el coneguin: la sura o capítol 19 de l’Alcorà, dedicat a Maria, on en diversos versicles es relata una visita de la Verge als seus parents  amb  Jesús al bressol. En un moment donat de la visita,  aquest, sorprenentment, es dirigeix als presents i diu: “Ell (Déu) ha fet de mi un ésser beneït, allà on vagi (...) Ell no ha fet de mi un ésser violent, un desgraciat! (...) La pau sigui sobre mi el dia que mori, el dia que seré enviat a donar testimoni, ressuscitat, viu”. En la nostra trobada, aquests versets van ser recitats primerament en àrab pel Hafid, i després llegits en català per la Mercè. Tots participant-hi en actitud de recolliment i respecte. Sens dubte, uns bons moments de sensació de fraternitat i de de plenitud espiritual.

Però, ¿aconseguirem amb la nostra pregària posar harmonia en mig de tant desgavell,  i que no hi hagi més caps rebentats, ni més persones sense cames? No sembla pas que això es vagi a produir d’immediat. Però la pregària en comú, sigui amb la Bíblia, l’Alcorà, o altres texts sagrats, o, simplement, en silenci, se’ns apareix com un instrument útil per conèixer l’altre, per comprendre’l, estimar-lo i per desactivar la discriminació, la xenofòbia i l’odi: perquè la pregària és com el gra de mostassa, la més petita de les llavors, però que quan germina creix més que cap altra planta fins a esdevenir un gran arbre acollidor on fan vida una gran diversitat d’ocells. 

PASQUA DE RESURRECCIÓ: LA VIDA TORNA

Jesús ressuscitat

La Setmana Santa, també coneguda com Pasqua Florida o Pasqua de Resurrecció, és el període més rellevant de l’any litúrgic cristià, ja que s’hi  commemora la Passió, la Mort i la Resurrecció de Jesús essent precisament el Diumenge de Resurrecció la celebració més important del cristianisme perquè és el dia en què el Crist renascut va demostrar que havia vençut la mort.

D’altra banda, la Setmana Santa té com a precedent més immediat la celebració de la Pasqua jueva o Pésaj, la qual commemora l’alliberament dels hebreus de l’esclavitud a Egipte, tal com es narra al llibre de l’Èxode, i l’inici d’un nou periple en la història del poble escollit.

Historiadors, arqueòlegs i antropòlegs han demostrat que el pobles que habitaven l’Orient Mitjà, inclòs Egipte fins avui dia, alguns dels quals van ser conquerits pels israelites, també celebraven festes al voltant de l’equinocci de primavera, perquè aquesta estació es relacionava amb idees de rejoveniment, de renovació, de resurrecció i de renaixement.

Més cap a Orient, els seguidors de la Fe Bahá’í i de les tracicions perses celebren als voltants del 21 de març la festa del Naw-Rúz, que és el començament de l’any, amb la idea simbòlica de la renovació espiritual del temps, com la primavera i la nova vida que aquesta porta. Així ho farà la també la comunitat bahá-hí de Sabadell.

Parament per a una celebració del Naw-Rúz

Al Japó, i com a herència de la tradició sintoista i budista del país, quan arriba la primavera es celebra la festa del Hanami, que literalment vol dir “la contemplació de la flor dels cirerers”, la qual simbolitza no únicament el final de l’estació freda, sinó el començament d’una nova època de l’any més fructífera i més bella que l’anterior. Tant o més conegut que el Hanami ho és el Holi, que a l’Índia i al Nepal és la més popular festa hinduista de la primavera.

Veiem, doncs, que la festivitat cristiana de la Resurrecció, que és de celebració de la vida, no es troba gaire llunyana, en els seus orígens i simbolisme de les festivitats més antigues de moltes religions i tradicions culturals vigents en el món sencer.

L’important és que coneixent aquests lligams espirituals –basats en l’equinocci de primavera i les celebracions consegüents- puguem trobar-nos amb els altres en el diàleg i en l’estimació, en la comprensió i en la convivència, sense que ningú hagi de renunciar a la seva identitat confessional. Aquest és precisament l’objectiu del diàleg interreligiós, i, allà on sigui possible, de la pregària interreligiosa.

TOTS SOM MIRATOVAC

Miratovac és un poble del sud de Sèrbia fronterer amb Macedònia i pas, gairebé obligat, de molts refugiats de Síria que van cap Alemanya. L’hivern hi és especialment cru.

Durant la Trobada Interreligiosa de Sabadell, celebrada el 14 de novembre passat sota el lema “L’acolliment dels qui fugen de la fam i de la guerra”, vaig preguntar als ponents Miguel Pareja, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i Olga Jiménez, aleshores responsable d’acolliment en  l’Ajuntament de Sabadell , “on s’han amagat els refugiats?”. Tots dos em van dir el mateix: “No se sap. Deuen estar suportant penalitats a les fronteres de mitja Europa”.

Com que els mitjans de comunicació no en parlaven, després vaig consultar diverses oenagés d’àmbit internacional, però, senzillament, no em van contestar.

Al final, revisant premsa digital francesa vaig saber que  tres mil fugitius acabaven d’arribar al camp anomenat “La Jungla”, a Calais, on des de l’any 2000 ja s’hi concentraven uns altres tres mil esperant entrar al Regne Unit a través del túnel del tren d’alta velocitat. A Dunkerke hi ha un altre camp de refugiats ubicat ni més ni menys que en una inhòspita zona pantanosa.

Els mitjans francesos tracten sovint el tema amb sensibilitat i solvència.  En el cas de dels refugiats de Miratovac, el mèrit es del fotògraf  Dimitar Dilkoff, qui en va fer un reportatge per a l’agència Associated France-Press (AFP), la qual va distribuir les imatges entre els seus abonats, i així, entre els dies 19 i 20 de gener, es van publicar en la premsa espanyola.

Per què al nostre país la informació sobre els refugiats no surt a la llum sinó d’una manera episòdica?  Ara no entraré a analitzar-ne els motius,  com tampoc  les causes de la misèria o de les guerres, perquè el que m’interessa remarcar és que les entitats ecumèniques  i els grups de diàleg interreligiós, tot i els seus objectius primordialment espirituals, tenen també, per amor a Déu i al proïsme, l’obligació de preocupar-se i de denunciar calamitats que semblen apuntar cap a una humanitat caiguda. I per això jo publico aquest escrit: perquè almenys els lectors s’adonin que tots som Miratovac.