Translate

diumenge, 25 de novembre del 2012

DIÀLEG PER A LA COMPRENSIÓ*

Benvolguts i benvolgudes. 


Em dic Antoni Ibáñez Olivares, vaig néixer al centre de Sabadell -fet que deixa una empremta inesborrable-, on sempre he viscut. Sóc llicenciat en Filosofia i Lletres, per la UAB, i comptable. Pertanyo a l'Església Espanyola Reformada Episcopal (d'inspiració anglicana), la parròquia de la qual a Sabadell és l'Església de Crist, del Carrer del Sol. La nostra pastora, Susan Woodcock, ens va deixar fa uns mesos, i des d'aquí aprofito per retre-li un sentit homenatge. 

La meditació que tot seguit exposaré tracta d’identitats i de pertinences, segons les definicions que l'escriptor libanès Amin Maalouf en va fer en el primer capítol del seu llibre Les identitats que maten, que va ser publicat en català l'any 1999, i es pot trobar a les biblioteques de Sabadell. Em va ser encarregada pel Grup de Diàleg Interreligiós de Sabadell, que forma part de l'Associació Catalana de la UNESCO per al Diàleg Interreligiós, la qual aglutina un bon nombre d'entitats i d'iniciatives dedicades a tal finalitat: la comunicació entre religions. 

   M'agradaria demanar la comprensió de tots vostès per tal que entenguin positivament el que diré, ja que, en trobar-nos en plena campanya electoral, qualsevol relació amb la contesa partidària -perfectament legítima- és pura coincidència. Aquesta vol ser una reflexió cívico-religiosa, per no dir de mera urbanitat. 

   Entrant en matèria, “pertinença” (en el sentit de “vincle”) equival al lligam entre una persona i un grup, mentre que la “identitat” d'una persona està formada pel conjunt de les seves “pertinences”. Per exemple, si un conegut nostre, de ficció, a qui anomenarem John White, diu: “vaig néixer a Boston i sóc blanc”, està definint la seva pertinença a un grup de persones, probablement a la dels més antics colonitzadors d'Amèrica del Nord, tota vegada que els anglesos hi van fundar la regió de Nova Anglaterra, de la qual Boston és la capital. A més a més, la seva afirmació probablement porta implícita la pertinença a un tipus de cultura: la cultura anglosaxona d'aquells primers emigrants. John Smith també podria dir que assisteix tots els diumenges al culte de la seva església metodista, i també que treballa com a gestor d'hipoteques al First National Bank. Per tant, l'amic John, té com a mínim tres pertinences, que, juntes, identifiquen la seva identitat i la d'un conjunt de persones, o “tribu” (els mascles blancs, anglosaxons, i protestants), que durant segles han estat la casta dominant als Estat Units d'Amèrica. Mentre en John sigui conscient que la seva identitat és complexa, perquè està formada per la pertinença a diversos grups (imaginem que, a sobre, fos homosexual o comunista), i que la seva identitat pot canviar per esdeveniments sobtats (com per exemple, la pèrdua de la feina, i, per tant, de la seva situació social), es mantindrà, en relació amb altres persones o grups de persones en una posició prudentment pacífica i relativament oberta. Però, quan, per qualsevol circumstància, una sola de les vinculacions, en especial la pertinença a la “tribu”, s'imposi exclusivament sobre les altres fins a identificar-se com l'únic tret de la identitat, s'iniciarà un moviment molt perillós que pot dur a milers de John White a l'agressió, amb l'excusa de la defensa de la pròpia identitat (“tribu”). I, podeu estar segurs, aviat en sorgirà el líder més o menys carismàtic. Em seguiu? 

   Per desgràcia, el que acabo d’explicar com una teoria ja va succeir en la realitat: així, quan la classe dominant americana, els “wasp” (white, anglosaxon and protestant) van sentir amenaçat, l'any 1965, el seu poder, van convertir la pertinença a la nació americana en el seu tret identitari dominant (oblidant, per cert, la seva condició de cristians, que obliga a comportar-se amorosament i pacífica amb tothom); va sorgir un líder, el president Johnson -qui, paradoxalment, el 1964 havia signat la Llei de Drets Civils, que suprimia la segregació dels negres, i moltes altres lleis socials- i es van llançar a una dura guerra d'extermini de l'amenaça que percebien, amb raó o sense, al Vietnam. Probablement el nostre amic John White aleshores s'hauria allistat com a voluntari, fent passar la seva pertinença a la nació, per damunt de la seva pertinença religiosa cristiana, que com he dit prescriu l'amor i la fraternitat entre les persones de tot el món. 

   Però hauríem de tenir molta cura a no dimonitzar ni els americans, ni ningú, perquè tots, si ens toquessin el voraviu de la identitat (nacional o religiosa), podríem passar en un instant de màrtirs a botxins. Veiem, si no, el cas del poble jueu, que en menys d'una generació, havent patit l'holocaust, va imposar un dur sistema de segregació als palestins d’origen àrab perquè els considerava una amenaça per a la seva supervivència com a estat. 

   Tot el que he dit fins ara es pot aplicar fil per randa al fenomen religiós. Ho tornem a veure en la creuada contra l'islam a ran de l'atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, que a Occident ja va desencadenar una onada de por i de sospites contra qualsevol expressió musulmana, i, al mitjà Orient -com a reacció- un fort esperit de venjança contra Occident. Aquesta és la realitat en què ens movem. Però és inevitable, aquesta realitat? 

   Permeteu-me que, almenys per un dia sigui optimista. Jo estic convençut que els homes i les dones intel·ligents faran via cap al terreny de l'entesa i veuran que el color de la pell, la cultura, la llengua, el país o la religió de l'altre no són -prenent la metàfora de Maalouf- ni una pàgina en blanc, en la qual s'hi poden guixar gargots, ni una pàgina acabada i impresa, intocable, sinó una pàgina a mig escriure. 

   La paraula clau és diàleg. El diàleg implica un contracte moral en virtut del qual es produeix un intercanvi que permet esbrinar -sense perdre la pròpia pertinença- què és allò que, tot i formar part de l'altre, pot ser valuós per a mi, i viceversa. El diàleg profund i serè, permet que ens escoltem. I mentre ens escoltem no guerregem, i mentre ens escoltem treballem per la comprensió, que és conseqüència del diàleg, tal com el lema d'aquesta trobada proposa.

Que Déu us beneeixi a tots.

 (*) Meditació pronunciada en la XIII Trobada Interreligiosa de Sabadell, celebrada al Casal Pere Quart d'aquesta ciutat dia 17 de novembre de 2012.

divendres, 23 de novembre del 2012

JO CREC

Jo crec en un Déu únic, pare i mare, principi etern i esperit pur, que del no-res -i només per amor- va fer els éssers humans a la seva pròpia imatge, i que amb el seu alè també va crear l’univers, amb el cel i la terra, les aigües, les plantes i els animals.

Jo crec que, amb el nom de Jesucrist, Déu es va fer humà sense deixar de ser Déu, que va portar esperança als dèbils, i que –tan sols per amor- va morir sota turment i va ressuscitar per demostrar que existia la vida eterna per a totes les persones de bona fe. I que tornarà en glòria.

Jo crec que l'Esperit de Déu actua en la meva vida, reforçant i dirigint –únicament per amor- el meu comportament i la meva experiència com a cristià. També sento que m’inspira quan prego en la intimitat, i que il·lumina i beneeix les reunions en què els cristians ens trobem per retre culte i lloança a  Nostre Senyor Jesucrist.