Translate

dimecres, 11 de març del 2015

ELS REPTES DE L’ECUMENISME 2: LA DESCONFIANÇA

Es podria dir que les celebracions i pregàries públiques del moviment ecumènic se semblen bastant, en cert sentit, a les assemblees veïnals dels barris: tothom que hi visqui és convidat a participar-hi, dir la seva i debatre determinats temes que poden se útils per a la comunitat i, a més a més, en reforcen la identitat comuna. Determinades persones hi participen sempre, d’altres, per motius diversos, no hi van mai, i uns tercers s’hi acosten en funció de l’ordre del dia o de si tenen altres compromisos, o por de veure’s amb un veí amb el qual es troben enemistats.

Com a responsable del grup Moviment Ecumènic de Sabadell puc afirmar que a la nostra ciutat hi ha  esglésies evangèliques o parròquies catòliques amb un tarannà molt ecumènic, i d’altres que no ho són tant, o gens, d’ecumèniques. Algunes accepten de bon grat l’ecumenisme (que, recordem, és el diàleg entre cristians per recuperar la unitat), però en canvi –curiosament- rebutgen el diàleg interreligiós (que és el diàleg, posem per cas, entre cristians, musulmans, budistes, bahais). Fins i tot existeix algun pastor evangèlic que considera teològicament improcedent participar en actes ecumènics si en aquests hi ha també mormons, adduint que L'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (l'església mormona) és poc menys que politeista. I què? En cas de dubte, l'ecumenisme ha de ser inclusiu i agermanar-se amb tohom qui afirmi que Crist és Déu.

Però com que una flor no fa estiu, cal posar en valor el tarannà ecumènic de tants homes i dones que des del món evangèlic protestant o reformat, lluiten i han lluitat fins arribar –en algun cas- a perdre la vida pel retrobament amb els germans i germanes de totes les tendències cristianes. Així com també cal destacar  que milers de catòlics i de catòliques, ordenats o seglars, per si sols o agrupats en organitzacions, malden pel diàleg i per la pregària interconfessionals en ordre al retrobament dins el respecte a la diversitat, esforç que ha costat no poc sofriment a alguns dels capdavanters més significats del moviment ecumènic d’inspiració catòlica.

D’altra banda, els qui ens trobem ficats en la tasca ecumènica pensem que no és bo forçar ningú a dialogar o a pregar amb altres, perquè aniríem contra la llibertat de cadascú, i perquè en podrien sortir reforçades les actituds contràries al diàleg, tota vegada que sovint aquestes tenen com a motiu la desconfiança, la qual és  filla de la inseguretat i també una mostra de debilitat. Podríem dir que el desconfiat és una persona  que s’aferra a les seves creences perquè en el seu reduït món se sent més segur, o perquè té por de perdre un determinat estatus de poder per molt petit que aquest sigui. El desconfiat és una persona tancada en si mateixa, incapaç de dialogar i debatre a bastament, o d’escoltar i intentar comprendre les raons dels altres, tot i que sovint exhibeixi una gran loquacitat. En el fons, es troba molt insegur quan no camina sobre els seus propis  i coneguts fonaments. ¿O és que no es pot pertànyer a una confessió i participar –sense abjurar de les pròpies conviccions- en una pregària conjunta amb persones d’altres esglésies, tot cercant les arrels comunes de la nostra espiritualitat, allò que anomenem Déu o el Senyor?

En suma, la desconfiança planteja un repte molt important al moviment ecumènic –i també als grups interreligiosos-  ja que obliga a seguir amb els desconfiats una tasca complicada, difícil i llarga, de persuasió, d’obertura a nous horitzons de diàleg i comprensió. I aquesta tasca s’ha de dur a terme, necessàriament, amb paciència, tenacitat,  comunicació,  empatia, i, per damunt de tot, amb molt d’amor. Com Jesús, el més ecumènic dels cristians, ens va ensenyar.