CERCA LA JUSTÍCIA I NOMÉS LA JUSTÍCIA

PREGÀRIA PER LA UNITAT DELS CRISTIANS
26 gener 2019, dissabte, a les a les 6 de la tarda.
a l’Església Evangèlica Baptista del Redemptor

Carrer Moratín, 105, 08206 Sabadell

Aquest manament, “Cerca la justícia i només la justícia”, del llibre Deuteronomi (16,18) de l’Antic Testament, encapçala, a manera de lema, els textos per a la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians 2019, que enguany han estat preparats pels cristians d’Indonèsia i publicats conjuntament pel Consell Mundial d’Esglésies i pel Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians. Han estat traduïts al català pel Centre Ecumènic de Catalunya.

Així, en la introducció als textos corresponents al 2019 es poden llegir, entre altres, els següents paràgrafs:

“Els cristians d’arreu del món ens reunim any rere any per pregar i reforçar la unitat. Ho fem enmig d’un món on la corrupció, la cobdícia i la injustícia imposen la desigualtat i la divisió. La nostra pregària és de comunió: d’ací la seva força. Tanmateix, els cristians, amb les comunitats que individualment representem, sovint som còmplices de la injustícia, nosaltres, els cridats a ser, units, testimonis de la justícia i instruments de la gràcia salvífica de Crist per a aquest pobre món esqueixat."

"L’Església de Crist és cridada a esdevenir un tast anticipat del Regne del cel, però amb la nostra desunió, no ho aconseguirem. Hem de ser el signe de l’amor de Déu per al seu poble. De la mateixa manera que la injustícia ha aprofundit les divisions que ha patit la societat indonèsia, la injustícia també ha nodrit la divisió de l’Església. Ens penedim de la injustícia, causa de les divisions, però, com a cristians, també creiem en el poder de Crist ens perdona i salva. I, per consegüent, ens apleguem units a l’ombra de la creu, suplicant, d’un costat, la gràcia per acabar amb la injustícia i, de l’altre, el perdó dels pecats, causa de les nostres divisions.”

En resum, l’esforç del diàleg ecumènic per abatre els murs que separen els cristians no s’aconseguirà únicament amb acords sobre dogmes i litúrgies, sinó també amb un treball conjunt i tenaç en la lluita contra les injustícies.

Fidel a aquest pensament, el Moviment Ecumènic de Sabadell ja prepara per al darrer dissabte del  gener la Pregària per la Unitats dels Cristians, amb l'acolliment i el suport de l’Església Evangèlica Baptista del Redemptor, de Sabadell. 

Tothom hi és convidat.

PARKS, ROSA

El dia 1 de desembre de 1955, Rosa Parks, 42, una modista negra de Montgomery, Alabama, va agafar l’autobús per tornar a casa. Hi va comprar el tiquet i es va dirigir no a la zona exclusiva per als blancs, no a la zona reservada als negres, sinó a un espai de fileres d’entremig on els negres podien seure amb la condició que no hi viatgés cap blanc dret. Però Parks va decidir no cedir el seu seient a aquell home blanc que li va dir que la zona per a blancs era plena. La seva fermesa va portar Parks a passar cinc dies al calabós i a pagar una multa de 14 dòlars. Segons altres versions, el conductor va foragitar Parks de l’autobús, que va marxar deixant-la a terra. Fos com fos l'incident, generalment es considera que aquesta va ser l’espurna del moviment pels drets civils en Estats Units.

Des de la presó, Rosa Parks va fer servir la trucada telefònica a què tenia dret per posar-se en comunicació amb l’aleshores poc conegut pastor Martin Luther King, d’una petita església baptista de la ciutat. King va col·laborar en l’organització d’un boicot als autobusos que va portar la companyia gairebé a la bancarrota, la qual es va veure per tal motiu obligada a suspendre les pràctiques racistes. Poc més d’un any després, el Tribunal Suprem va declarar inconstitucional la segregació en el transport. Però Parks va perdre la feina i, amb la seva família, va haver d’emigrar a Detroit, Michigan, molt al nord del país, on va morir l’any 2005, no sense haver rebut, el 1999, la Medalla d’Or del Congrés dels Estats Units, la màxima distinció del país, després d’una vida de lluita contra el racisme i les desigualtats.

El dia 12 de juny, el Moviment Ecumènic de Sabadell i l’Associació Diàleg Interreligiós Sabadell (ADIS), en un acte senzill, però sentit, retran homenatge a Martin Luther King, en commemoració dels cinquanta anys del seu assassinat. S’hi farà una lectura del famós discurs “Tinc un somni” (en anglès I have a Dream). Però en homenatjar el pastor King, també tindrem als nostres cors el nom de Rosa Parks i els d’altres dones, com Ida Wells-Barnett, Irene Morgan o Claudette Colvin, que l’havien precedida en la lluita contra la segregació racial als transports públics i en favor dels drets civils.

FALSOS ÍDOLS

En un país com el nostre, amb un dels índexs de pràctica religiosa més baixos d’Europa, proliferen els falsos ídols. La gent, però, no ha perdut l’aspiració a elevar-se per damunt de la grisor dels quefers quotidians, de transcendir, i necessita respostes per a les qüestions vitals. Però, atès que les religions establertes -per causes diverses i amb algunes excepcions remarcables-  han deixat de servir per a connectar els éssers humans amb Déu i amb el proïsme, aquests, els éssers humans, han acabat creient en ídols i en vedells d'or.

En aquest sentit, en el sistema politeista imperant, i sense dogmes escrits, el déu gros, és sens dubte, el millor futbolista del món, i l'estadi és la basílica major on s'hi celebra la litúrgia dominical. Fins i tot Sor Lucía Caram ho ha reconegut: "Com es va trobar amb Déu, germana? - Al Camp Nou, mirant com Messi juga al futbol... És broma això! Però veure jugar Messi al Camp Nou, és com trobar-se amb Déu" (Nació Digital, 19 de març 2018).

 Però no solament els grans esportistes són objecte de veneració, també, i molt especialment, el consum de béns materials, que té els seus temples en els grans magatzems, les grans superfícies, o, més humilment, a l'aire lliure en mercats al carrer de les nostres viles i ciutats.

“Això vol dir que som capaços de creure absolutament en qualsevol cosa. Fent servir un llenguatge religiós, som capaços de fabricar ídols, de construir figures equivalents a la divinitat. Per tant, la nostra època es caracteritza més aviat per la credulitat, i no pas per la increença” (Joan Estruch, Entendre les religions, p. 167).

Què poden fer, doncs, les esglésies cristianes per recuperar el seu paper, esmentat en el primer paràgraf d’aquest escrit? A mi em sembla que una resposta molt encertada ens la dona sor Catalina Verdera, filla de la Caritat: “El gran repte de la nostra Església és fer més confiança en l’acció de l’Esperit en el cor de les persones, com feia Jesús de Natzaret, sense por de perdre poder o rellevància social” (entrevista a Catalunya Cristiana, 28 gener 2018).

SÍNDROME DE DIÒGENES. VOLS DIR?

Diògenes de Sinop era un filòsof grec que va viure durant el segle IV aC, el segle d’Alexandre el Magne. Ho feia retirat, sol, amb austeritat extrema, però no es té constància que, com acostumen a fer els malalts del trastorn batejat amb el seu nom, acaparés tota mena d’andròmines. El cas és que, resulti o no escaient, a la malaltia li ha quedat aquest nom: Síndrome de Diògenes.

Fotografia: El Punt Avui

Tornant al present, el dia 9 de gener un incendi va destruir l’edifici conegut com "La Trobada", una antiga residència d’avis a Sant Andreu de Llavaneres, on dormien dos homes, diuen que antics treballadors del centre, d’edat avançada, molt pobres. El lloc era ple de rampoines que aquells hi havien anant acumulant. Els Bombers de la Generalitat van traslladar un dels homes, ferit, a l’hospital de Mataró. Però per localitzar el cos de l’altre, totalment carbonitzat, va caldre l’ajuda de gossos entrenats.


No consta que, sota la tutela dels serveis de benestar social, aquests dos desemparats seguissin tractament psiquiàtric o cap teràpia de readaptació cívica.  Però no és tracta, ni de bon tros, l'únic cas. Al respecte, es pot consultar la denúncia de la Síndica Municipal de Greuges de Barcelona, feta a Nació Digital l'any 2016. D'altra banda, els ajuntaments tenen al seu abast recursos legals suficients per actuar en aquests casos. Si cal, amb la vara damunt la taula.

Tanmateix, d'acord amb una informació de La Vanguardia.com, l’alcalde de la vila, hauria confirmat que els accidentats patien la Síndrome de Diògenes  i que acumulaven molts mobles i trastos. A més a més, el batlle hauria dit -segons el diari ARA.cat- que l’edifici sinistrat “És una propietat privada i no podíem fer el que volguéssim sense permís del jutge”.

I això per quina raó? Perquè l’immoble afectat era una propietat privada. Heus ací el perquè de tot plegat: la propietat privada, que és sagrada, és a dir "intocable", ha estat la causa llunyana de la mort dels dos homes, com ho és de la contaminació del medi ambient, de la fam i de les malalties cròniques, i també de la maledicció de la guerra per la possessió de les matèries primes, entre altres.

Cal, doncs, exigir als administradors públics -jutges inclosos- que s’afanyin a controlar l’ús i l’estat de les propietats privades, encara que només sigui en l'àmbit modest de les viles i pobles de Catalunya, en comptes de distreure’s amb altres batalles apocalíptiques. I si no ho fan,  se'ls ha de denunciar i no votar-los mai més,.

Com a cristià, no vull acabar sense recordar una cita del llibre d’Isaïes que Jesús fa seva a l’evangeli de Lluc: “L’Esperit del Senyor és sobre meu, per això m’ha ungit, per portar el missatge joiós als pobres"  (Lc 4,18).

Dit sia tot amb el major respecte a les autoritats legalment establertes.