Translate

dimarts, 26 de febrer de 2013

NACIONALISME I ECUMENISME EN UNA CATALUNYA LLIURE

En acabar de llegir, pràcticament d’una tirada, l’apassionat i alhora rigorós assaig de Xavier Escura i Dalmau, La història indignada dels catalans. Sobre el desencaix català i altres impotències hispanes, penso que aquest llibre, publicat per Rafael Dalmau, Editor (Barcelona, 2012) hauria de gaudir d’una versió en altres llengües, especialment en castellà, perquè d’aquesta manera els qui s’aproximessin al fet nacional català poguessin obtenir respostes a la principal pregunta que en aquests moments tants es plantegen. ¿Per què un gran nombre de catalans volen ser independents d’Espanya? ¿Per què la identitat catalana continua viva després dels intents reiterats del nacionalisme agressiu espanyol d’assimilar-la per la força de les armes i amb tota mena de lleis i decrets repressius? De moment qui a Catalunya vulgui respostes les podrà trobar al llarg  de les dues-centes i escaig pàgines d’aquest llibre que recomano a tothom.

Pel que fa a qui escriu aquestes ratlles, col·laborador com és del moviment ecumènic i de diàleg interreligiós, gosaria manllevar algunes de les afirmacions de Xavier Escura, referides al nacionalisme, i aplicar-les ad integrum al fenomen religiós. Així, diu el nostre autor (p. 224): “Estimar i sentir-se més o menys a prop de la identitat nacional que l’atzar ha atorgat a cadascú, és a dir, sentir les arrels més o menys profundes, és una qüestió que pertany a l’àmbit de l’esfera emotiva (...) que pot ser sana i positiva, i per tant, generosa, solidària i constructiva envers els veïns i el seu entorn; o bé pot ser malaltissa i negativa, i per tant, bel·ligerant, excloent i destructiva. De fet, Escura ve a dir que segons qui sigui el subjecte del nacionalisme, aquest fenomen pot esdevenir alliberador o, en sentit contrari, agressiu i anorreador. Ho resumeix amb una sentència de Francesc Eiximenis : “Res no es bo per a l’home si l’home mateix no és bo” (p.224).


Logo d'El Carmelo Ecuménico
 D’altra banda, si en aquest context substituíssim la noció “identitat nacional” per la d’”identitat religiosa”, podríem arribar a conclusions semblants. “Ningú amb un mínim d’intel·ligència –diu Xavier Escura- no pot dubtar que la creença religiosa és un camí vàlid de sublimació individual, una font d’esperança per a molta gent i la base de moltes morals col·lectives que han fornit grans civilitzacions i brillants cultures al llarg de la història. Com també ha estat –i continua sent- el pretext per tota mena de crims contra la humanitat (pp. 222-223).

Per tant, es pot afirmar que el sentiment religiós, al marge de la part pudenta que hi pugui haver a l'interior de totes les esglésies i creences establertes, és un fenomen essencial en la vida de moltes persones perquè –d’una o altra manera, i des de perspectives diverses- permet albirar una altra vida millor que l’actual, i proporciona certituds ètiques a les quals agafar-se en un món en què els referents morals van sucumbint l’un darrere l’altre a còpia de consumisme i de corrupció.

En aquest context la missió dels grups ecumènics i de diàleg interreligiós sembla bastant clara. Es tractaria, no de buscar la unitat probablement forçada i indesitjable de diferents afiliacions, com fer que aquestes parlessin entre elles per tal d’afavorir la convivència en un àmbit enriquidor de respecte i de comprensió. Així, l’ecumenisme i el treball interreligiós –necessàriament incòmodes per al jerarques fossilitzades en els seus dogmes i parapetats en els seus privilegis-  podrien aportar un bon bagatge de capacitat de diàleg i de respecte a l’altre en el procés de reconstrucció nacional de Catalunya que tot just comença a fer els seus primers passos.

Cap comentari: