Translate

divendres, 26 d’abril de 2013

L'ESGLÉSIA DE XIPRE COM A PRETEXT

Quan, durant la segona quinzena de març d’enguany, van ser aplicades a la República de Xipre –em refereixo a la zona grega de l’illa- per part de la Unió Europea certes mesures que van comportar el bloqueig de la lliure circulació de capitals (“corralito”), i una important quitança als dipòsits bancaris superiors als 100.000 euros, l’Església Ortodoxa va arribar a manifestar per boca de la seva màxima autoritat, l’arquebisbe Crisòstom II, que estava disposada a posar tots els seus béns a disposició del poble amb la finalitat resoldre el problema (*). En realitat, es tractava d’hipotecar una petita part de les seves riqueses per donar liquiditat als bancs, però al final les mesures eclesiàstiques s’han reduït tan sols a incrementar els estocs d’aliments de les parròquies a l’objecte d’alleujar la misèria dels més necessitats, misèria a quines causes la pròpia església xipriota no ha estat del tot aliena donades les seves estretes relacions amb els grups socials més poderosos de l’illa, tant nacionals com d’origen estranger.


El cert és que l’Església Ortodoxa de Xipre segurament posseeix la major part de les terres del país, així com participacions accionarials en els principals bancs, en la indústria i en la majoria dels negocis. Es tracta d’una església nacional, que en les darreres eleccions va donar suport a l’actual govern conservador -el qual, per cert, ha acabat per dur el país a la bancarrota- i que sempre s’ha oposat a la reunificació amb el sector turc –és a dir, amb la autodenominada República Turca del Nord de Xipre- perquè això significaria la pèrdua de gran part del seu poder econòmic i espiritual en haver d’acceptar un estat pluricultural i probablement aconfessional.

En aquest sentit, l’Església de Xipre no deixa de ser un paradigma de la major part de les esglésies cristianes orientals, particularment de la seva germana grega, vinculades amb l’estat, i que d’alguna manera, representa un paper semblant al de l’Església d’Anglaterra, al de l’Església Catòlica Romana, la qual, malgrat el seu caràcter de multinacional, va ser durant decennis l’església nacional d’Espanya, o dels “nacionals” espanyols, així com de totes aquelles esglésies que, tot i haver sorgit de la Reforma, es consideren estatals, com algunes esglésies luteranes de determinats països del nord d’Europa.

Davant d’aquest panorama, és a dir, davant de la hipocresia, o fins i tot de la complicitat entre les jerarquies eclesiàstiques i els poderosos que la crisi xipriota no ha fet sinó posar de nou en evidència, sorgeix una pregunta a la qual tot creient ha de respondre: ¿fins a quin punt una església nacional o estatal pot considerar-se com a veritablement cristiana?. La resposta és possible trobar-la a la mateixa Bíblia, a l’evangeli de Mateu (7,16) on Jesús afirma que coneixerem les persones pels fruits que donaran. Així doncs, si totes les esglésies que afirmen reconèixer Jesucrist com a veritable Déu es consideren nominalment cristianes ¿ho seran per la seva conducta? ¿Es pot comparar, per exemple, l’Església Evangèlica Luterana d’Islàndia, que ho és de l’estat, però que defensa valors com la no discriminació entre sexes, la conservació de la natura, i la justícia social, amb l’Església Ortodoxa de Xipre, el comportament de la qual al llarg de la història val més no qualificar?.

Doncs bé, si anem a la història també podríem trobar casuístiques oposades, tota vegada que, reprenent el cas d’Islàndia, l’església d’aquesta petita nació va estar durant molts anys estretament vinculada als interessos de l’aristocràcia feudal del país, de la mateixa manera que ho continua estant l’Església d’Anglaterra pels nombrosos interessos que comparteix amb la monarquia, el govern i el món financer britànics.

De la complicitat amb els poders terrenals no han escapat algunes esglésies que tenen el seu origen en la segona o en successives generacions de la Reforma, com és el cas dels presbiterians, dels metodistes o dels baptistes dels Estats Units, el quals, quan ha convingut, s’han unit a les files de la selecta minoria WASP (White, Anglo-Saxon, Protestant), que exerceix de sentinella de l’imperi, i han comptat entre ells amb nombrosos presidents de la nació.

I és que el problema rau, sens dubte, en la desmesurada ambició de poder d’una jerarquia molt tancada –de qualsevol jerarquia tancada-, que fa bo el dictum d’Acton segons el qual “si el poder tendeix a corrompre, el poder absolut corromp absolutament”. Així, aquelles esglésies que es troben malaltes de poder, si no volen morir en tant que agents i alhora víctimes de la crisi econòmica i espiritual que han col·laborat a generar, no tenen més remei que acceptar des d’ara mateix la medecina d’una nova reforma (“semper reformanda”) basada, entre altres, en alguns dels costums i pràctiques del cristianisme primitiu descrits en el llibre dels Fets dels Apòstols (4,32 i següents).


Cal, per tant, que les esglésies es desvinculin dels poders d’aquest món per gaudir de llibertat de pensament i d’acció per la propagació i l’exercici del missatge evangèlic; s’han d’implicar decididament en l’esforç per la supressió de tota mena d’exclusió social i per la millora i conservació del medi natural que el bon Déu ens va atorgar; no poden acceptar subvencions dels governs; han de sobreviure, com a màxim, amb el delme lliurement donat per cadascun dels seus fidels; cal que disposin de pastors o de sacerdots (homes o dones) que visquin d’altres ocupacions i dirigeixin en forma col·legiada les seves congregacions i parròquies; han d’evitar acumular riqueses més enllà de les estrictament necessàries per al sosteniment dels serveis socials, mai lucratius, i de la missió; cal que refusin la pompa i l’ostentació; i, en fi, convé que demostrin sempre (parafrasejant l’apòstol Pau) sobrietat en el seu comportament, modèstia, humilitat i bonhomia en les seves actituds, i una disposició permanent per a l’exercici de la pregària per tal que l’Esperit Sant les il·lumini sempre en la lluita contra les temptacions terrenals.

(*) Per a més informació, veure The Guardian (20-03-2013), La Vanguàrdia (21-03-2013), Le Monde (25-03-2013) o El País (29-03-2013).

Cap comentari: