Translate

diumenge, 15 de maig de 2016

AVE SENSE NORD


Si hom vol anar de Figueres a Perpinyà en Alta Velocitat Española (AVE), el viatge és còmode i travessa paisatges de gran bellesa pertanyents a les comarques de l’Alt Empordà, del Vallespir i del Rosselló.  Però hi ha un problema. Podríem dir-ne “el” problema: els comtes no quadren.

AVE sortint del túnel del Pertús. Foto: diari Expansión
El doble túnel de 8,2 quilòmetres que travessa els Pirineus a l’alçada del Pertús és de peatge. Dissortadament, registra un tràfic de trens que no arriba a la meitat dels previstos, i una ocupació poc elevada. I el que és més greu: només un petit nombre de trens de mercaderies fa servir el túnel a causa que –entre altres motius- el fort pendent no els ho permet, raó per la qual han de ser tibats per dues locomotores. Així la major part fan via cap a Port Bou. A més a més, el túnel no va entrar en servei fins al 2013, quan estava previst que ho fes al 2009, segons l’acord contractual entre les administracions espanyola i francesa i l’empresa TP Ferro, concessionària de l’explotació de la infraestructura. En resum,  entre la demora en la posada en marxa, i incompliment de previsions en les expectatives de tràfic, la concessionària ha tingut el seu capital immobilitzat durant gairebé quatre anys, i a sobre no cobra el tant per tren ni la taxa per passatgers que havia estimat. Ara, reclama 485 milions al Govern espanyol o es declararà en suspensió de pagaments, o en fallida. L’empresa té com a president  Florentino Pérez, qui en el seu moment ja es va preocupar de signar amb el ministre de torn, Francisco Alvarez-Cascos, la percepció d’un rescat en cas que la seva inversió no fos rendible.

Això, amics lectors, en una economia que es proclama de lliure mercat, és a dir, on els propietaris de les empreses assumeixen el risc de llurs inversions (milions d’elles han desaparegut durant la crisi), no deixa de ser una mena de corrupció legal en la qual els més poderosos ho són cada vegada més gràcies als seus contractes amb l’Estat per a la construcció d’infraestructures, sense que, de debò de debò, se n’hagin fet unes previsions correctes de rendibilitat econòmica ni social. Igual com va passar a mitjans del segle XIX, quan al mapa de la Península es van començar a dibuixar els traçats dels ferrocarrils.

Perquè el que importa es cobrar per l’obra feta, i, si després no produeix guanys, ja pagarà l’Administració, és a dir els ciutadans amb una certa capacitat de contribuir, és a dir, la classe mitjana, les nòmines regulars, perquè les elits socials no paguen perquè no volen, i els treballadors perquè ja no poden. D’aquesta forma s’explica que en els darrers anys amb governs del  PP i del PSOE, més de tres milions i mig de persones hagin desaparegut de les classes mitjanes per passar a formar part de les classes amb rendes més baixes, o dit en plata, dels pobres, segons estadístiques publicades recentment per la Fundació BBVA. Resumint, quants més AVES hi ha, més s’enriqueixen el rics i més s’empobreixen els pobres, i a sobre s’acaben els diners per fer el corredor del Mediterrani, que aquest sí que fa falta, tal com fins i tot ha  la Unió Europea.

I és que, es pot dir que la crisi no és quelcom que hagi vingut com per art de màgia, sinó que més aviat sembla que és l’efecte d’una maquinació entre multimilionaris i governants per apoderar-se dels rèdits del benestar aconseguit després de duríssimes  dècades de reconstrucció, i per als quals l’única cosa rellevant és la unitat d’Espanya, perquè aquesta és, en realitat, la seva parcel·la de “treball” des de fa segles.

El país, com l’AVE, circula sense nord, i és legítim que aquells que ens ocupem del diàleg entre confessions religioses no ens quedem muts davant el desgavell. Altrament, la nostra tasca resultaria més pròpia d’àngels que de persones, i, al capdavall, com diu el proverbi llatí: “homes som i res humà ens és aliè”.

Cap comentari: