Quan jo duia pantalons curts -ja fa més de cinquanta anys d'això- era bastant freqüent que, per un motiu o un altre, el pares, irats, apallissessin els seus fills. No resultava inusual que, brandant el cinturó, el pare sotmetés el seu fill a un cruel càstig en nom de la disciplina i pel bé del propi agredit. L'odiosa expressió "així aprendràs!" acompanyava els cops de peu i les fuetades. I aquells que presenciaven la tortura reblaven el clau tot dient "dóna-li més, que així aprendrà!" I com que a l'escola els càstigs físics eren a l'ordre del dia, no se li donava més importància a l'assumpte... excepció feta de les pobres víctimes, als les quals quals, en molts casos, les batusses, més enllà del dolor del moment, han deixat una petjada indeleble d'amargor a l'ànima.
Els qui, a més a més, vam tenir la dissort de ser portats per força a fer el "servei militar" també vam rebre -jo mateix en vaig ser víctima i testimoni- més d'una i més de dues bufetades, sense saber-ne ben bé el perquè. La violència -i no solament la física- es respirava en l'ambient, i sota el pretext de la "disciplina", aquells que duien galons podien ocasionalment descarregar la seva bilis negra en reclutes i soldats rasos. El més indigne, però, és que tal fet també ocorria entre joves de la mateixa quinta però amb rangs de comandament diferents. Sempre els superiors s'han desfogat amb els inferiors, i aquests entre ells.
Més endavant, ja durant la vida laboral, la situació es va transformar un pèl. Vull dir que van canviar les formes, però la violència dels caps contra els treballadors corrents s'exercia per altres vies: coaccions, anorreament o ninguneig, mobbing, i, fins i tot, en moments de màxim escalfament, amb algun cas d'amenaces de violència física. En sóc testimoni.
En el seu llibre
Kindermund (Paraula de nens), on explica els maltractaments i les violacions a què fou sotmesa entre els quinze i els dinou anys, Pola Kinski, que ara té 60 anys, posa el dit a la nafra quan afirma que el seu pare, Klaus, "senzillament s'apropiava d'allò que volia" perquè podia fer-ho. Així arribem a la conclusió que la violència s'exerceix perquè els qui ostenten el poder (pares, comandaments militars, directius d'empresa) consideren com una propietat més, com una no-persona, com un simple objecte, aquells i aquelles que es troben en una posició inferior, d'indefensió, i de debilitat, sovint absoluta. Per fortuna, i gràcies a l'esforç pedagògic i a la lluita de moltes persones i organitzacions, els costums han anat canviant, encara que no del tot -com es veu pels casos de pederàstia que de tant en tant surten als mitjans de comunicació- cap a un sentit positiu. Avui en dia, pallisses com les que vam patir durant la infantesa podrien ser objecte de denúncies als jutjats de guàrdia, i en general la ciutadania les rebutja. Però encara cal erradicar del tot aquestes pràctiques tan perjudicials. Per aconseguir-ho, hem de continuar lluitant contra els agressors, continuar protegint els agredits, i continuar fent una tasca pedagògica on el respecte i l'amor prevalguin sobre la prepotència i la ira dels qui disposen del poder perquè es consideren -i en gran mesura ho són- propietaris de vides i hisendes. I pregar a Déu perquè ens ajudi.
