Translate

divendres, 4 de gener de 2013

VICTÒRIA SECRET (També per a homes)



Metges tractant una pacient (del film Hysteria)
Diuen que quan aquella capsa de caoba va ser dipositada a les mans de la ja madura Victòria, ella sabia que podia trobar-se a punt de vèncer la seva persistent histèria. Es veu que sense perdre ni un segon va procedir a aplicar l’objecte a les seves parts púdiques, i durant vint minuts va arribar a experimentar fins a tres paroxismes que la van deixar totalment calmada per primera vegada en dinou anys, des que havia enviduat. Déu salvi la Reina! Va exclamar el metge que l'assistia, mentre ella s’anava adormint un cop satisfeta.

I és que Victòria, reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda i emperadriu de l’Índia, disposava de llargs tentacles amb ulls que la informaven dels últims avenços i meravelles que la ciència moderna anava produint a Londres, que era tant com dir a tot el seu vast imperi. Un nombre incessantment creixent de dones de la millor reputació entre les classes benestants, feia temps que acudia a metges famosos per pal·liar i gairebé sempre guarir els seus patiments d’hystérie feminine. 
Senyora histèrica a la consulta

Els metges feien que les malaltes s’estiressin en una llitera obstètrica, amb les cames ben obertes, i aplicaven un suau però persistent massatge circular en la zona vulvo-clitoridiana. Al cap d’uns minuts podien observar en el rostre de les pacients una expressió de gran plaer, seguida
de xisclets, esbufecs, i tota mena d’interjeccions, en un procés que anava creixent fins a dur-les a una mena de clímax paroxístic, acompanyat de brams i grunyits, després del qual venia un període de relaxació total, que es traduïa en una expressió d’enorme felicitat i  de gran relaxació corporal .

Les consultes no donaven a bast, i les llistes d’espera s’eternitzaven perquè totes les dones afectades d’histèria ansiaven ser tractades una o més vegades a la setmana. Els metges ampliaven les consultes, havien de contractar subalterns, i les seves bosses rebentaven de diners. Però va sorgir un entrebanc inesperat. De tant fer treballar els dits i els canells, molts van arribar a patir terribles tendinitis que els impossibilitava de dur a terme llur tasca curativa. L’alarma i la desesperació es va estendre per tota la ciutat fins que la solució va venir d’on menys es podia esperar, del progrés tecnològic.

En efecte, el Dr. Joseph Mortimer Granville, que havia estat víctima de la tendinitis invalidant, va apanyar-se-les per trobar una solució, i així, després de setmanes de proves, amb la col·laboració d’un aristòcrata, inventor amateur, va apadrinar l’aplicació d'un artefacte que bàsicament constava d’un cilindre tancat i arrodonit per una punta amb forma de supositori gros, i per l’altra connectat a un petit motor, el qual al seu torn s’havia d’endollar a una bateria elèctrica. El resultat va ser que la punta del cilindre girava suaument, i, aplicada als genitals de les senyores, produïa el mateix efecte que els dits del metge, especialment si aquells s'untaven amb algun tipus d’oli natural ben lubricant.

La màquina es va experimentar en algunes dones de la vida, les quals van manifestar que mai no havien percebut sensacions tan intensament agradables. Tot seguit, a diverses pacients de molta confiança i molt necessitades de la teràpia, les quals van quedar tan satisfetes que algunes d’elles van voler comprar la màquina al mateix moment 
Un vibrador antic

per endur-se-la a casa. Així doncs, l’èxit de l’invent va resultar aclaparador, els ingressos per al seu inventor en concepte de roialtis, incomptables, i el benestar entre les senyores de la ciutat, definitiu.

Amb el temps, el giny es va anar perfeccionant. La punta arrodonida s’adaptava cada vegada més a l'anatomía femenina, vibrava suaument, i adquiria un aspecte semblant al de l’òrgan sexual masculí. Els olis eren cada cop més refinats i el soroll inicial va esdevenir un murmuri quasi imperceptible. Finalment es va dissenyar un model que, dipositat en una bonica i discreta capsa de fusta noble amb revestiment interior de vellut setinat, es podia vendre a aquelles dames les cases de les quals disposessin d'un generador d'electricitat, com ja era el cas del palau reial i d'alguns edificis de districtes benestants cap a la dècada de 1880, i és per això que al començament d’aquesta història trobem la bona reina Victòria posant remei al seu mal en secret.

Quan es va saber –o es va fer córrer- que la reina feia servir aquell estri terapètutic que avui en dia s’anomena “vibrador”, moltes londinenques van poder cantar per fi: victòria! perquè durant segles havien infantat amb dolor, però sense gaudir dels delicats plaers que haurien d’acompanyar els jocs previs a la copulació, i es passaven la vida criant fills, mentre els seus marits gaudien de tota mena de complaences a les cases de tolerància, i, no pocs, mantenien amistançades d’amagat de les seves legítimes esposes.

Per anar acabant, tot el que he explicat es pot veure en una excel·lent pel·lícula britànica, titulada Hysteria, de la directora nordamericana Tanya Wexler, la qual, en el context d’una perfecta recreació de l’època victoriana, inclosa la suposada curació 
Ànec vibrador rosa de viatge

de la reina, planteja en clau de comèdia com a tema de fons la submissió de les dones respecte als homes en el terreny sexual i, com a conseqüència, en l’àmbit social.

En quina mesura el vibrador deu haver contribuït a pal·liar les frustracions derivades de semblant submissió és un interrogant que mereixeria una seriosa tasca d’investigació. El cert és que la supressió oficial, l’any 1952, de la histèria femenina del catàleg de malalties del Regne Unit, i l’àmplia utilització que avui dia sembla que se’n fa, avala el seu èxit. Però també hi ha opinions en el sentit que es tracta d’un instrument perniciós que només serveix per fomentar les baixes passions de dones dominades per una mena de furor uterí diabòlic.

A mi em sembla que quan -com és el cas- la tècnica es posa al servei de les persones adultes i assenyades, el bon Déu no s’escandalitza, ans al contrari, les beneeix. I també penso que tot i que cadascú es lliure de pronunciar-s'hi, recomanaria amb molt d’èmfasi als lectors d’aquest escrit que, primer, vegin la pel·lícula; després en facin una reflexió sincera amb les seves parelles, i finalment actuïn en conseqüència. Segurament descobriran nous espais per a gaudir en comú de la felicitat que com a persones mereixen.

Cap comentari: