TOTS SOM MIRATOVAC

Miratovac és un poble del sud de Sèrbia fronterer amb Macedònia i pas, gairebé obligat, de molts refugiats de Síria que van cap Alemanya. L’hivern hi és especialment cru.

Durant la Trobada Interreligiosa de Sabadell, celebrada el 14 de novembre passat sota el lema “L’acolliment dels qui fugen de la fam i de la guerra”, vaig preguntar als ponents Miguel Pareja, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i Olga Jiménez, aleshores responsable d’acolliment en  l’Ajuntament de Sabadell , “on s’han amagat els refugiats?”. Tots dos em van dir el mateix: “No se sap. Deuen estar suportant penalitats a les fronteres de mitja Europa”.

Com que els mitjans de comunicació no en parlaven, després vaig consultar diverses oenagés d’àmbit internacional, però, senzillament, no em van contestar.

Al final, revisant premsa digital francesa vaig saber que  tres mil fugitius acabaven d’arribar al camp anomenat “La Jungla”, a Calais, on des de l’any 2000 ja s’hi concentraven uns altres tres mil esperant entrar al Regne Unit a través del túnel del tren d’alta velocitat. A Dunkerke hi ha un altre camp de refugiats ubicat ni més ni menys que en una inhòspita zona pantanosa.

Els mitjans francesos tracten sovint el tema amb sensibilitat i solvència.  En el cas de dels refugiats de Miratovac, el mèrit es del fotògraf  Dimitar Dilkoff, qui en va fer un reportatge per a l’agència Associated France-Press (AFP), la qual va distribuir les imatges entre els seus abonats, i així, entre els dies 19 i 20 de gener, es van publicar en la premsa espanyola.

Per què al nostre país la informació sobre els refugiats no surt a la llum sinó d’una manera episòdica?  Ara no entraré a analitzar-ne els motius,  com tampoc  les causes de la misèria o de les guerres, perquè el que m’interessa remarcar és que les entitats ecumèniques  i els grups de diàleg interreligiós, tot i els seus objectius primordialment espirituals, tenen també, per amor a Déu i al proïsme, l’obligació de preocupar-se i de denunciar calamitats que semblen apuntar cap a una humanitat caiguda. I per això jo publico aquest escrit: perquè almenys els lectors s’adonin que tots som Miratovac. 

L'ECUMENISME (I EL DIÀLEG INTERRELIGIÓS), EN PUNT MORT?

En poc menys d’un mes he tingut ocasió d’assistir a dos esdeveniments de caràcter interreligiós:  al VI Parlament Català de les Religions 2015, celebrat  a Girona el 17 d’octubre, que sota els auspicis d’AUDIR (Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós), amb seu a Barcelona, s’ha vingut celebrant des del 2005 en diverses ciutats de

Trobada de Sabadell. Intervenció representant musulmà
(Foto: Josep Maria Fontanet)

Catalunya i del País Valencià, i el 14 de novembre a la Trobada Interreligiosa de Sabadell -la meva ciutat- no tan coneguda, però que enguany ha arribat ja a la setzena edició anual, organitzada des dels seus inicis pel Grup de Diàleg Interreligiós de Sabadell. Ha estat una satisfacció participar en ambdós esdeveniments, tant pel que s’hi sol aprendre, com per la sensació de compartir aspiracions de pau i de diàleg amb persones pertanyents a diferents creences religioses i amb les quals tenim, com a denominador comú, un profund respecte per la diversitat.

Però, durant els anys que fa que m’hi dedico, he pogut descobrir que, fora de les elits especialitzades, tant l’ecumenisme com el diàleg interreligiós han de vèncer el desconeixement popular, cosa que, d’altra banda, és normal en un país on la població torna a estar angoixada per garantir-se moltes de les necessitats bàsiques i, per tant, més prioritàries que el que no deixen de ser, aparentment, entreteniments propis de clergues.

En el cas de l’ecumenisme, una de les causes del desconeixement la trobem, justament, en el mot “ecumenisme”, difícil de pronunciar i d’entendre. Però és la paraula que en teologia es fa servir per a referir-se de manera inequívoca al corrent  que lluita pel retrobament i reunificació, mitjançant el diàleg i la comprensió, de les diferents confessions cristianes, que per raons històriques s’han anat separant, bo i mantenint, en la meva opinió, la pluralitat actual de matisos.

Per a sorpresa meva, he trobat persones -fins i tot en establiments eclesiàstics d’un i altre signe- que tenen dificultats per a pronunciar la paraula “ecumenisme” i tendeixen a dir “economisme”, tot confonent “ecumènic” amb “econòmic”. Així, doncs, he acabat per assumir que el que més convé és treballar en una tasca pedagògica constant per explicar a tothom que “ecumenisme” ve de la paraula grega oikoumene, la qual avui expressa el concepte d’unitat consensuada, i mirar, fins on sigui possible, de superar aquest repte que el nom planteja a la cosa.

Quant al diàleg interreligiós, que com el seu nom indica és més aviat un espai que s’obre a la comunicació entre diversos sistemes religiosos i espirituals (budistes, cristians, jueus, musulmans, etc.) per tal de conèixer els seus principis i ensenyaments, sovint es presenta en forma trobades i conferències, però, en canvi, hi ha molts pocs espais específics per a la pregària interreligiosa, tema del qual convindrà parlar un altre dia.

(Foto: Josep Maria Fontanet)

Com a observador del fenomen, puc dir que a les nostres ciutats hi ha comunitats religioses que assisteixen als diversos espais de participació, i d’altres que fan de l’aïllament la seva forma de supervivència. Permeteu-me una anècdota: conec un mossèn que admet de bon grat l’ecumenisme, però en canvi es nega en rodó a assistir a trobades interreligioses amb “pagans”. Igual passa amb certs pastors evangèlics, que fugen en sentir la paraula ecumenisme perquè la identifiquen amb l’antiga aspiració catòlica-romana de reunir tots els cristians sota l’autoritat del papa. Així, el fonamentalisme és una taca que esquitxa totes les religions, i, per extensió, la convivència social.

Afortunadament, dins de l’espai geogràfic que m’és més proper, la comarca del Vallès Occidental, amb gairebé un milió d’habitants i, per posar un exemple, amb un percentatge de població musulmana estimada superior al 10 per cent (*), singularment a la ciutat Terrassa, la més poblada, ni regeix una sola confessió, ni, de moment, hi ha guerra de religions. Gràcies en gran part a l’actuació de les administracions públiques democràtiques, i al seny de la mateixa població, es pot afirmar que gaudim d’un equilibri acceptable, sense episodis de violència sectària, tot i que aquest equilibri és més aviat passiu: podríem dir que es troba en punt mort.

Cal, doncs, continuar lluitant –tot i els atemptats terroristes que ara per ara colpegen el cor d’Europa- perquè de l’equilibri passiu fem un salt qualitatiu a l’autèntica convivència activa, basada en la consideració i en el respecte a l’altre. I aquest repte ens afecta a tots: ciutadans, autoritats civils, religioses i militars, centres educatius, i, especialment, als mitjans de comunicació tradicionals o digitals en tant que són agents principals en el procés de formació de l’opinió pública.

(*) Consultar: Mapa religiós de Catalunya. Informe 2014. Treball de l’ISOR, equip d’Investigacions en Sociologia de la Religió, de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el suport de la Direcció d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.

LLOADES SIGUEU, DONES EN L’ESGLÉSIA

Durant l’agost, temps de lectures, vaig deturar-me en un article de Conxita Tarruell que, sota el títol El papa Francesc i la dona, havia sortit la revista Joventut Cultura Cristiana de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, el passat mes d'abril. És un escrit sobre la problemàtica de la dona en l’Església valent, encertat, i que va al moll de l'os del tema amb un llenguatge planer i assequible a tothom.  Especialment afortunada en resulta la conclusió, on l’autora equipara opressió femenina, marginació humana i atemptats contra "la salut ecològica de la Terra".

La reverenda Libby Lane, bisbessa de l'Església d'Anglaterra des del gener 2015 (Foto: AFP)

En aquest sentit, podria afirmar-se que les seves paraules semblen profètiques perquè en la carta encíclica del papa Francesc, Lloat sigueu, publicada per l’Editorial Claret abans de l’estiu, aquell afirma que “No hi ha dues crisis separades, una d’ambiental i una altra de social, sinó una sola i complexa crisi sòcio-ambiental. Les trajectòries per a la solució requereixen una aproximació integral per a combatre la pobresa, per a retornar la dignitat als exclosos i simultàniament per a protegir la natura." (p. 108).

Aquesta és la que en diríem una de les idees força del llibre. La misèria social i la destrucció del nostre hàbitat van agafats de la mà, entre altres motius, perquè els causants en son els mateixos: les grans multinacionals que exploten els recursos naturals d’un món globalitzat. La solució passaria per un canvi d’estil de vida, de “conversió ecològica”, que ens permetés tornar a l'harmonia que Déu va posar en la Creació. Dit en termes cristians, l’equilibri tornarà quan els valors de l'Evangeli predominin sobre els del consumisme (p. 161 i següents).

Però, en aquesta encíclica, tan oportuna avui, trobem a faltar una referència al fet que entre les injustícies bàsiques del nostre món una de les més punyents és la secular discriminació entre homes i dones. Potser Francesc troba grans dificultats per canviar les coses en una comunitat on els homes manen. Però la realitat és que com a pontífex té la facultat per disposar ex cathedra la iniciació d'un procés que en un termini raonable, però breu, porti les dones a ser diaques, preveres i bisbesses, en igualtat de drets i obligacions amb els seus germans clergues. Ja no és el temps de conformar-se amb expressions del tipus “cal treballar més fins a elaborar una teologia profunda de la dona”, amb què Berdoglio, entre altres consideracions, va al·ludir el tema en una entrevista publicada per la revista La Civiltà Cattolica el 19 d’agost del 2013.

Ministres anglicanes (Foto: BBC News15 julil 2014)

Com a anglicà, sé que el procés històricament no ha estat fàcil. Dins la Comunió Anglicana hi va haver fortes tensions i trencaments per aquesta causa. Però gràcies a l'acció de l'Esperit Sant i a la prudència de la majoria, avui és un problema gairebé superat. Tenim moltes dones ordenades fins al punt que la bisbessa presidenta d’una església tan influent com l’Episcopal dels Estats Units (anglicana) és una dona. A Sabadell, encara recordem la reverenda Susan Woodcock, de l’Església Episcopal del carrer del Sol.

En fi, no es tracta que les dones catòliques es passin en massa a cap altra denominació cristiana. Però sí que Roma posi fil a l'agulla, per tal que en un futur proper -sense tants requisits teològics i amb més sentit comú- les dones, si així ho volen, puguin equiparar-se als homes en tots els ministeris ordenats i no ordenats, en benefici, també, de la pròpia l'Església... i de la humanitat.

SOLIDARITAT AMB LUCÍA CARAM I TERESA FORCADES

Tres entitats sabadellenques de l’àmbit religiós laic, el Moviment Ecumènic de Sabadell, el Grup de Diàleg Interreligiós de Sabadell i el Col·lectiu de dones en l'Església (delegació de Sabadell), s'han posat d'acord aquest dijous, dia 22 de juny, a publicar un MANIFEST DE SOLIDARITAT AMB LUCÍA CARAM I TERESA FORCADES, a causa de la situació delicada a què es veuen abocades en raó de les mesures de silenci que les han estat imposades. El manifest diu així:

Imatge de: www.lavanguardia.com

"Davant la situació de les religioses Lucia Caram i Teresa Forcades que s’enfronten a la disjuntiva d’haver de triar entre l’enclaustració o la dedicació a la vida pública, les entitats signants volen expressar el següent: 

1. La seva solidaritat amb ambdues religioses, sigui quina sigui la decisió que finalment prenguin, tota vegada que han demostrat a bastament la seva vàlua com a persones i com a fidels cristianes.

2. El convenciment que la dedicació a la vida religiosa i, alhora, a la defensa de la justícia social, no solament no són incompatibles, sinó que responen plenament al missatge evangèlic i a l’exemple de la pròpia vida de Jesús, el Mestre.

3. En aquest sentit deplorem la decisió de les autoritats eclesiàstiques en voler imposar silenci a dues veus compromeses i respectuoses amb l’esmentat missatge evangèlic.

4. Preguem perquè l’actitud de la jerarquia no allunyi de la pràctica religiosa en les esglésies més fidels dels qui ja ho han fet, tot buscant diverses alternatives per viure la seva espiritualitat i el seu compromís social.

5. Entenem que resulta peculiarment punyent que les admonicions de la jerarquia es dirigeixin contra dues dones, essent aquest col·lectiu el més marginat dins l’Església, especialment des del punt de vista ministerial. Una vegada més, s’entén que allò que l’Església espera de les dones respon al perfil de la submissió i la passivitat."

Tant de bo que aquest MANIFEST contribueixi, en la mesura del possible, a restablir el que que hauria de ser normal en la vida de les germanes Lucía i Teresa i de totes les persones que volen fer compatible la vida consagrada amb la participació política al servei de la ciutadania, especialment en el terreny del treball per la justícia social.

ELS REPTES DE L’ECUMENISME 2: LA DESCONFIANÇA

Es podria dir que les celebracions i pregàries públiques del moviment ecumènic se semblen bastant, en cert sentit, a les assemblees veïnals dels barris: tothom que hi visqui és convidat a participar-hi, dir la seva i debatre determinats temes que poden se útils per a la comunitat i, a més a més, en reforcen la identitat comuna. Determinades persones hi participen sempre, d’altres, per motius diversos, no hi van mai, i uns tercers s’hi acosten en funció de l’ordre del dia o de si tenen altres compromisos, o por de veure’s amb un veí amb el qual es troben enemistats.

Com a responsable del grup Moviment Ecumènic de Sabadell puc afirmar que a la nostra ciutat hi ha  esglésies evangèliques o parròquies catòliques amb un tarannà molt ecumènic, i d’altres que no ho són tant, o gens, d’ecumèniques. Algunes accepten de bon grat l’ecumenisme (que, recordem, és el diàleg entre cristians per recuperar la unitat), però en canvi –curiosament- rebutgen el diàleg interreligiós (que és el diàleg, posem per cas, entre cristians, musulmans, budistes, bahais). Fins i tot existeix algun pastor evangèlic que considera teològicament improcedent participar en actes ecumènics si en aquests hi ha també mormons, adduint que L'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (l'església mormona) és poc menys que politeista. I què? En cas de dubte, l'ecumenisme ha de ser inclusiu i agermanar-se amb tohom qui afirmi que Crist és Déu.

Però com que una flor no fa estiu, cal posar en valor el tarannà ecumènic de tants homes i dones que des del món evangèlic protestant o reformat, lluiten i han lluitat fins arribar –en algun cas- a perdre la vida pel retrobament amb els germans i germanes de totes les tendències cristianes. Així com també cal destacar  que milers de catòlics i de catòliques, ordenats o seglars, per si sols o agrupats en organitzacions, malden pel diàleg i per la pregària interconfessionals en ordre al retrobament dins el respecte a la diversitat, esforç que ha costat no poc sofriment a alguns dels capdavanters més significats del moviment ecumènic d’inspiració catòlica.

D’altra banda, els qui ens trobem ficats en la tasca ecumènica pensem que no és bo forçar ningú a dialogar o a pregar amb altres, perquè aniríem contra la llibertat de cadascú, i perquè en podrien sortir reforçades les actituds contràries al diàleg, tota vegada que sovint aquestes tenen com a motiu la desconfiança, la qual és  filla de la inseguretat i també una mostra de debilitat. Podríem dir que el desconfiat és una persona  que s’aferra a les seves creences perquè en el seu reduït món se sent més segur, o perquè té por de perdre un determinat estatus de poder per molt petit que aquest sigui. El desconfiat és una persona tancada en si mateixa, incapaç de dialogar i debatre a bastament, o d’escoltar i intentar comprendre les raons dels altres, tot i que sovint exhibeixi una gran loquacitat. En el fons, es troba molt insegur quan no camina sobre els seus propis  i coneguts fonaments. ¿O és que no es pot pertànyer a una confessió i participar –sense abjurar de les pròpies conviccions- en una pregària conjunta amb persones d’altres esglésies, tot cercant les arrels comunes de la nostra espiritualitat, allò que anomenem Déu o el Senyor?

En suma, la desconfiança planteja un repte molt important al moviment ecumènic –i també als grups interreligiosos-  ja que obliga a seguir amb els desconfiats una tasca complicada, difícil i llarga, de persuasió, d’obertura a nous horitzons de diàleg i comprensió. I aquesta tasca s’ha de dur a terme, necessàriament, amb paciència, tenacitat,  comunicació,  empatia, i, per damunt de tot, amb molt d’amor. Com Jesús, el més ecumènic dels cristians, ens va ensenyar.

INTERVENCIÓ AL SALÓ DE PLENS DE L’AJUNTAMENT DE SABADELL

Amb motiu de la Setmana Mundial de l'Harmonia Interconfessional el dia 7 de febrer de2015

"Bon dia a tothom. Bon dia, Sr. Alcalde.

Em dic Antoni Ibáñez i, com molts sabeu, sóc membre de l’Església de Crist de Sabadell (anglicana), tot i que en aquest acte m’honora participar exclusivament com a delegat del Moviment Ecumènic de Sabadell,  entitat vinculada al Centre Ecumènic de Catalunya. El que diré, no he pogut consensuar-ho, per raons d’urgència, amb la resta del membres del grup, i  representa tant sols l’opinió de qui us parla.

Bronislaw Malinowski, l’eminent antropòleg nascut a Cracòvia, va escriure a començaments del segle XX, i segons ens explica Carles Salazar en el seu llibre Antropologia de les creences, que “la religió existia per ajudar les persones a afrontar les tragèdies de la vida humana”, i en especial per “donar una resposta o sentit a la tragèdia més elemental i universal que existeix: la tragèdia de la mort “.  Es pot estar molt d’acord amb les idees de Malinowski: la vivència religiosa ens proporciona pau interior davant l’angoixa dels grans interrogants de la vida. Pau interior i, per tant, harmonia.

D’altra banda, i com afirma Raimon Ribera en el seu assaig El diàleg interreligiós, “la religió pot estar lligada a una experiència de connexió intima amb el cosmos (...) d’una manera especial en la natura, la cultura (especialment en l’art), la trobada comunitària, l’experiència dels valors i, sobre tot, en la relació interpersonal profunda, en l’amistat i l’amor, la compassió i la solidaritat, en el rostre de l’altre.”

Però sovint la història ens mostra realitats ben diferents. Quan la religió escapa del seu refugi dins la intimitat de les persones o de les congregacions, i es transforma en institució, en jerarquia, en excusa per embolcallar tota mena de conflictes i en instrument o bandera per a guerrejar, es veu associada a esdeveniments tan penosos com, per exemple, els diversos setges que Quarta Croada va sotmetre Constantinoble al segle XIII (ratificant dramàticament el Gran cisma d’Orient entre catòlics i ortodoxos), o les Guerres de Religió (segles XVI i XVII) pel repartiment d’Europa entre les grans potències i alhora la lluita entre camperols, terratinents i burgesos, amb el rerefons de la Reforma Protestant.

Per no ferir ningú, no aportaré exemples de conflictes beneïts amb el nom de “Cruzada” per determinades autoritats religioses del nostre país durant la primera meitat del segle XX.

Davant d’aquest trist panorama, que continua, i que cal témer que continuarà, quin ha de ser el paper dels governs o, almenys, el paper dels governs més propers a nosaltres?  Sembla raonable demanar als governants que mirin de treure les confessions religioses de l’epicentre del conflicte social perquè la religió  torni a l’esfera de la privacitat, del culte particular i de l’harmonia espiritual dels individus. Perquè és funció pròpia del govern democràtic vetllar per la pau, per la justícia social i per la llibertat, i, en resum, per l’harmonia social. En canvi, com hem vist, la funció primordial de la religió consistiria més aviat a proporcionar pau interior als éssers humans.

En aquest sentit, i per acabar, crec sincerament que hem de felicitar l’Ajuntament de Sabadell per la tasca –poc freqüent- realitzada en els darrers anys pel que fa al diàleg i a la convivència entre les diverses religions i creences presents a la nostra ciutat.

Moltes gràcies."

Imatge de la pàgina web de la publicació digital isabadell.cat. 
Té la paraula, la Sra. Maria Teresa Relat, presidenta del Grup de Diàleg Interreligiós de Sabadell

Fotografia obtinguda de la pàgina web de l'Ajuntament de Sabadell

JOAN EL BAPTISTA, MODEL DE TESTIMONIATGE PER A L'ESGLÉSIA D'AVUI*

Per Daniel Sánchez Lladó

Avui, 14 de desembre, és el 3er diumenge d'Advent, i en la sèrie de temes que hem triat per aquest temps d’abans de Nadal, voldria reflexionar sobre la figura de l'herald.  El diccionari defineix l’herald com a missatger,  capdavanter en el món antic, un missatger especial que portava ordres, proclamava en les assemblees i declarava la guerra, i com a testimoni.

M'agradaria que ens fixéssim en aquesta darrera definició, la de testimoni, doncs concorda amb les paraules de la lectura de l'evangeli d'avui (Joan 1, 6-8 19-28)  referides a Joan el Baptista. Per tant, ens centrarem a veure com es configura aquest testimoniatge de Joan el Baptista.

Els dos passatges que hem llegit avui ens mostren, per una banda les bases d’aquest testimoniatge i, per altra banda, la seva praxi, la seva posada en acció.

Piero della Francesca: El baptisme de Crist
(c. 1450)

En la primera part (Joan 1, 6-8), veiem les bases que modelen el testimoniatge de Joan el Baptista.

En el verset 6, llegim que Joan el Baptista era "enviat de Déu". Ser enviat de (o per) Déu, era una crida personal. El Baptista actuava en base a allò que Déu havia prefigurat per a ell, com trobem l’evangeli de Lluc 1, 13-17. La seva motivació no era buscar privilegi o reconeixement o notorietat, sinó el compliment de la voluntat del Pare en la seva vida.

El verset 7 ens mostra que aquesta crida tenia una missió clara, "que tots creguin". El centre del testimoniatge de Joan el Baptista no és la seva experiència personal, els canvis que hagi sofert o no la seva vida per haver obeït Déu, sinó que apunta a l'arribada del Regne en Jesús. En la seva predicació, espera que tots ho creguin i que tots s'hi preparin a través del penediment. D’altra banda, en Mateu 3, 2, veiem que allò que s'espera que tots creguin es la imminència de la vinguda del Regne de Déu, la culminació dels temps.

Finalment, el verset 8 ens presenta Joan el Baptista com a testimoni de la llum, no com la llum mateixa. La llum es Crist i no ell, Joan, i el seu missatge apunta a Crist, la llum del món. El seu testimoniatge està centrat únicament i exclusiva en la figura de Jesús. Joan el Baptista no explica les bondats de la seva proposta de vida, ni es posa com a exemple de res. Ell prepara l'ambient per a l'arribada de Jesús, i, Jesús ha arribat; l'assenyala com a aquell a qui, fins i tot els seus deixebles, han de seguir. En el passatge que hem llegit avui,  Joan el Baptista parla de Jesús com a Messies, en els següents passatges el reconeixerà com a Anyell de Déu, com a ple de l'Esperit Sant i com a Fill de Déu. Però sempre es Jesús el centre del missatger i del missatge.

Mes concretament, a la segona part que hem llegit (1, 19-28) trobem alguns aspectes pràctics del testimoniatge de Joan el Baptista. En primer lloc, el testimoniatge honest (v.20): ell no fa propaganda de si mateix ni del seu moviment; no vol crear escola, ell apunta a Jesús. El Baptista hauria pogut pretendre alguna posició de privilegi, o de notorietat. Fins i tot amb la millor de les intencions podria haver "tret pit" com a mestre o com a líder, però ell ràpidament desvia l'atenció de la seva persona. No dóna tombs al seu testimoniatge, parlant d'altres coses o fent altres coses, va al gra, al rovell de l’ou de la predicació cristiana, a Jesús.

En segon lloc, el testimoniatge basat en l’Escriptura (v.23): Joan el Baptista té un profund coneixement escriptural sobre quin es el seu lloc i aprofita per desviar l'atenció d'ell mateix i tornar a apuntar a Jesús. Citant Isaïes,  mostra que és conscient que ell és una baula més en la cadena de la voluntat divina, que té un paper a realitzar i que no en pretén cap d'altre. A més, la reflexió escriptural mostra que la seva crida no es irreflexiva (fonamentalista en el mal sentit de la paraula), sinó que a través de la reflexió, la pregària, potser la discussió i el dubte, ha anat perfilant la seva crida, apropant-la a la voluntat de Déu, com altres personatges bíblics havien fet abans: Abraham, Moisès, Samuel, etc.

Finalment, el testimoniatge al seu lloc (v.26-27). Joan el Baptista no infla ni desinfla el seu ministeri, l'ubica en funció de Jesús. Treu importància al que fa, sap que l'arribada de Jesús serà molt més significant i efectiva en termes espirituals. El seu ministeri no és l’"única opció" per a la salvació, ni l’opció definitiva, sinó que ell és conscient que això correspondrà només al Crist.

El ministeri de Joan el Baptista no mostra falses expectatives, ni amaga veritats. És un ministeri discret (que es desenvolupa al desert, allunyat i a recer de totes les tècniques actuals de màrqueting eclesial), autèntic (no té segones intencions ni pretén manipular les persones), obedient (que respon a una crida des de la reflexió) i compromès (que fa allò que s'espera d'ell).

I, parlant de Joan el Baptista com a model per l’Església, hem de reprendre la paraula testimoni (martys en grec), que l'evangeli d'avui atorga a l’esmentat Joan, i que apareix en el llibre dels Fets dels Apòstols 1,8, aplicat als deixebles de Jesús i per extensió a l'Església. D'alguna manera el model de testimoniatge de Joan el Baptista, pot ser vàlid per al testimoniatge de l'Església cristiana.

L'Església està cridada a ser martys, a ser testimoni de Jesús. La nostra església està cridada a ser testimoni de Jesús, des del començament i ara. Per això darrerament estem intentant potenciar encara més el nostre testimoniatge. Si ho volem fer ben fet, no és mala idea utilitzar com a model el testimoniatge de Joan el Baptista.

Això fa que haguem de basar el nostre missatge en una crida. Fets 1,8 pot representar aquesta crida en general, però com en el cas de Joan el Baptista, ens cal una crida més concreta, més enfocada. Això implica un procés de reflexió, d'escoltar junts la veu de Déu, de prendre temps per a sentir la seva voluntat, abans de començar a dissenyar estratègies. A alguns això els pot semblar una pèrdua de temps, però mai es perd el temps en la presència de Déu.

També haurem d'enfocar cap a una missió clara. Ens cal buscar "que tots creguin". No hem d'alterar o disfressar el missatge. De la fe de l'Església deriva una responsabilitat social, el foment de la germanor, de la cultura, la realització d'activitats diverses. Totes aquestes coses són bones i necessàries, però no han de substituir mai la predicació de l'evangeli de Crist ni convertir-se en "ganxo" de pesca de persones. L'exposició de la fe de l'Església ha de ser clara i transparent, i si es vol, acompanyada d'aquests altres actes d'amor i companyonia. Però el primer objectiu és l’anunci de Jesucrist.

Finalment, com acabo de dir, el missatge de l'Església ha de ser centrat en el Crist. No podem testificar d'altra cosa, persona o institució que no sigui Jesús. Si centrem el missatge en la nostra comunitat o en la nostra tradició religiosa, estem "venent una moto" als altres, perquè nosaltres no som el camí a la salvació. Si centrem el missatge en un líder carismàtic o un predicador excels, estem perjudicant els altres, perquè aquestes persones no són un camí a la salvació. Si el centrem en unes pràctiques o uns comportaments, estem faltant a la veritat, perquè res que puguem fer ens durà a la salvació. Només Jesús, la seva vida, la seva entrega en la creu, la seva resurrecció, només la visió clara i diàfana de la gràcia... Només Jesús pot portar els altres a la salvació.

 Com Joan el Baptista, podem posar en pràctica un testimoniatge honest, sense mentides o mitges veritats; discret, que no posi el focus en nosaltres; autèntic, sense segones intencions; obedient, que respongui a un procés de diàleg reflexiu amb Déu; compromès, motivat per Déu i responsable amb el nostre paper.

     M'agradaria acabar desmuntant un mite. Força vegades, massa vegades, he sentit a dir de la nostra congregació en concret que no testifica, que històricament ha estat poc evangelitzadora. Ho porto sentint des que era un adolescent. Però pensant-ho en fred, aquesta església no hauria nascut sense testimoni; sense testimoni no hauria superat les grans dificultats de l'època de la persecució; sense testimoni, jo mateix no estaria aquí, ni tal vegada cap de nosaltres estaria fent coses, sacrificant temps, o persistint en el dia a dia de la congregació. Aquesta és una comunitat fruit de l'evangelització i amb un gran potencial de testimoni, que cal analitzar, vertebrar i convertir en pràctica, a través de la pregària i la reflexió.

    Potser no serem els millors omplint els bancs del temple, però la qualitat humana dels cristians d'aquesta congregació -i en la proporció que es dóna aquí- no la trobaríem en massa llocs. Vam rebre un gran testimoni en el passat per donar un gran testimoni avui en dia. Fem-ho, fixem-nos en el model de Joan el Baptista i fem-ho!

Que Déu ens doni compromís, honestedat i organització per a dur a terme aquesta tasca.

Amén.

(*) Adaptació del sermó pronunciat per Daniel Sánchez Lladó, el dia 14 de desembre de 2014, 3er diumenge d'Advent, a l’Església de Crist, Sabadell.