REFLEXIÓ BRAHMA KUMARIS

Virginia Fernández, membre de l'Associació Espiritual Brahma Kumaris i del Grup de Diàleg Interreligiós de Sabadell, apareix en la fotografía durant la seva intervenció en la XII Trobada Interreligiosa,que es va celebrar en aquesta ciutat el 17 de novembre de 2012. Ara, ens envía la següent meditació: 

"La paz, la tolerancia, la aceptación… no conllevan una actitud pasiva ante la vida. La comprensión de las cosas y de las personas requiere de un estado de serenidad activo. Desde esta serenidad yo afronto las pruebas de la vida desde una energía positiva y renovadora; una energía que coopera a mantener una buena atmósfera. Y esta actitud requiere de valentía, humildad y determinación. Estoy determinada a crear este ambiente de tolerancia, comprensión y serenidad, porque es en este estado donde reside la verdadera sabiduría y el verdadero bienestar.

Puedo ver claramente todo, puedo comprender, estoy abierta a escuchar… Desde la serenidad puedo entenderme más y entender más a los demás; y así puedo promover el diálogo constructivo, y es en este diálogo donde todos aprendemos y crecemos".

VICTÒRIA SECRET (També per a homes)




Metges tractant una pacient (del film Hysteria)

Diuen que quan aquella capsa de caoba va ser dipositada a les mans de la ja madura Victòria, ella sabia que podia trobar-se a punt de vèncer la seva persistent histèria. Es veu que sense perdre ni un segon va procedir a aplicar l’objecte a les seves parts púdiques, i durant vint minuts va arribar a experimentar fins a tres paroxismes que la van deixar totalment calmada per primera vegada en dinou anys, des que havia enviduat. Déu salvi la Reina! Va exclamar el metge que l'assistia, mentre ella s’anava adormint un cop satisfeta.

I és que Victòria, reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda i emperadriu de l’Índia, disposava de llargs tentacles amb ulls que la informaven dels últims avenços i meravelles que la ciència moderna anava produint a Londres, que era tant com dir a tot el seu vast imperi. Un nombre incessantment creixent de dones de la millor reputació entre les classes benestants, feia temps que acudia a metges famosos per pal·liar i gairebé sempre guarir els seus patiments d’hystérie feminine. 

Senyora histèrica a la consulta



Els metges feien que les malaltes s’estiressin en una llitera obstètrica, amb les cames ben obertes, i aplicaven un suau però persistent massatge circular en la zona vulvo-clitoridiana. Al cap d’uns minuts podien observar en el rostre de les pacients una expressió de gran plaer, seguida

de xisclets, esbufecs, i tota mena d’interjeccions, en un procés que anava creixent fins a dur-les a una mena de clímax paroxístic, acompanyat de brams i grunyits, després del qual venia un període de relaxació total, que es traduïa en una expressió d’enorme felicitat i  de gran relaxació corporal .

Les consultes no donaven a bast, i les llistes d’espera s’eternitzaven perquè totes les dones afectades d’histèria ansiaven ser tractades una o més vegades a la setmana. Els metges ampliaven les consultes, havien de contractar subalterns, i les seves bosses rebentaven de diners. Però va sorgir un entrebanc inesperat. De tant fer treballar els dits i els canells, molts van arribar a patir terribles tendinitis que els impossibilitava de dur a terme llur tasca curativa. L’alarma i la desesperació es va estendre per tota la ciutat fins que la solució va venir d’on menys es podia esperar, del progrés tecnològic.

En efecte, el Dr. Joseph Mortimer Granville, que havia estat víctima de la tendinitis invalidant, va apanyar-se-les per trobar una solució, i així, després de setmanes de proves, amb la col·laboració d’un aristòcrata, inventor amateur, va apadrinar l’aplicació d'un artefacte que bàsicament constava d’un cilindre tancat i arrodonit per una punta amb forma de supositori gros, i per l’altra connectat a un petit motor, el qual al seu torn s’havia d’endollar a una bateria elèctrica. El resultat va ser que la punta del cilindre girava suaument, i, aplicada als genitals de les senyores, produïa el mateix efecte que els dits del metge, especialment si aquells s'untaven amb algun tipus d’oli natural ben lubricant.

La màquina es va experimentar en algunes dones de la vida, les quals van manifestar que mai no havien percebut sensacions tan intensament agradables. Tot seguit, a diverses pacients de molta confiança i molt necessitades de la teràpia, les quals van quedar tan satisfetes que algunes d’elles van voler comprar la màquina al mateix moment 

Un vibrador antic



per endur-se-la a casa. Així doncs, l’èxit de l’invent va resultar aclaparador, els ingressos per al seu inventor en concepte de roialtis, incomptables, i el benestar entre les senyores de la ciutat, definitiu.

Amb el temps, el giny es va anar perfeccionant. La punta arrodonida s’adaptava cada vegada més a l'anatomía femenina, vibrava suaument, i adquiria un aspecte semblant al de l’òrgan sexual masculí. Els olis eren cada cop més refinats i el soroll inicial va esdevenir un murmuri quasi imperceptible. Finalment es va dissenyar un model que, dipositat en una bonica i discreta capsa de fusta noble amb revestiment interior de vellut setinat, es podia vendre a aquelles dames les cases de les quals disposessin d'un generador d'electricitat, com ja era el cas del palau reial i d'alguns edificis de districtes benestants cap a la dècada de 1880, i és per això que al començament d’aquesta història trobem la bona reina Victòria posant remei al seu mal en secret.

Quan es va saber –o es va fer córrer- que la reina feia servir aquell estri terapètutic que avui en dia s’anomena “vibrador”, moltes londinenques van poder cantar per fi: victòria! perquè durant segles havien infantat amb dolor, però sense gaudir dels delicats plaers que haurien d’acompanyar els jocs previs a la copulació, i es passaven la vida criant fills, mentre els seus marits gaudien de tota mena de complaences a les cases de tolerància, i, no pocs, mantenien amistançades d’amagat de les seves legítimes esposes.

Per anar acabant, tot el que he explicat es pot veure en una excel·lent pel·lícula britànica, titulada Hysteria, de la directora nordamericana Tanya Wexler, la qual, en el context d’una perfecta recreació de l’època victoriana, inclosa la suposada curació 

Ànec vibrador rosa de viatge


de la reina, planteja en clau de comèdia com a tema de fons la submissió de les dones respecte als homes en el terreny sexual i, com a conseqüència, en l’àmbit social.

En quina mesura el vibrador deu haver contribuït a pal·liar les frustracions derivades de semblant submissió és un interrogant que mereixeria una seriosa tasca d’investigació. El cert és que la supressió oficial, l’any 1952, de la histèria femenina del catàleg de malalties del Regne Unit, i l’àmplia utilització que avui dia sembla que se’n fa, avala el seu èxit. Però també hi ha opinions en el sentit que es tracta d’un instrument perniciós que només serveix per fomentar les baixes passions de dones dominades per una mena de furor uterí diabòlic.

A mi em sembla que quan -com és el cas- la tècnica es posa al servei de les persones adultes i assenyades, el bon Déu no s’escandalitza, ans al contrari, les beneeix. I també penso que tot i que cadascú es lliure de pronunciar-s'hi, recomanaria amb molt d’èmfasi als lectors d’aquest escrit que, primer, vegin la pel·lícula; després en facin una reflexió sincera amb les seves parelles, i finalment actuïn en conseqüència. Segurament descobriran nous espais per a gaudir en comú de la felicitat que com a persones mereixen.

EL CONTE DE LA LLETERA: LA CRISI

Un banc és una empresa privada, una societat anònima que actua en un mercat lliure, i l'objectiu de la qual és exclusivament guanyar diners per a llurs propietaris. Com més, millor. No existeix una banca ètica (les caixes, com s'ha vist, tapaven les seves vergonyes amb l'obra social). Les pràctiques irregulars per obtenir els màxims beneficis a costa dels seus clients han existit sempre, des de que els bancs es van crear a l'Edat Mitjana. La cobdícia sense límits és la causa d'aquesta manera d'actuar dels gestors bancaris. La complicitat –corrupció- de les autoritats, també.

D'aquí la crisi financera i immobiliària, que seria molt llarga d'explicar. I també el problema de les participacions preferents. Però alguns particulars, moguts per la mateixa cobdícia que els propietaris dels bancs, van voler comprar-se, en l’època d’aquella “bonança” que semblava no tenir fi, habitatges o segones residències a preus astronòmics sense preveure que podrien quedar-se sense feina (Gènesi 41,28-31: set anys de vaques grasses i set anys de vaques flaques), i sense pensar que els tipus d'interès de les hipoteques podrien pujar. D'altres van adquirir participacions preferents (que són una mena d'accions sense dret a vot) perquè es van ofuscar per les rendibilitats molt altes que oferien. És possible que en certs casos s'hagin col·locat indegudament preferents a persones per a les quals el millor hauria estat una simple llibreta a termini amb un interès del dos per cent. Però un servidor, en els seus temps d'empleat de banca, va veure amb els seus propis ulls com el públic es donava bufetades per adquirir les dites preferents, sense fer cas de les advertències dels empleats bancaris honestos, que també n’hi havia.

Per tant, la meva conclusió és doble: que aquesta crisi, si bé ha estat causada pels bancs, ha comptat amb la col·laboració de molts clients i nous clients, els quals s'han trobat desvalguts d'un sistema de valors, d’un tallafocs, contra la cobdícia, el consum i el guany apressat de diners i de béns, que els hauria permès de dir NO! D'altra banda, crec que si hem après la lliçó, convindrà que anéssim pensant a capgirar la situació actual, mitjançant una tenaç acció pedagògica, que ens ha de dur a un control de l'activitat de l'entramat financer i polític, de manera que puguem construir una societat socialment més justa, políticament més democràtica, i èticament més madura. I tot això a nivell global i amb l’ajuda de Déu.

NADALENCA 2012

Aquest escrit vol ser una versió el més fidel possible al sermó que el seu autor va dir i escenificar a l'Església de Crist (Anglicana) de Sabadell el dia de Nadal de 2012. Està dedicat a tots els nens i nenes de la parròquia i a totes aquelles persones que encara mantenen la capacitat de viure la fe com un conte meravellós.

Fa molt, molt de temps, quan encara no existien nintendos, ni internet, ni telèfons mòbils, ni rentadores, ni televisors, ni frigorífics, automòbils o avions, quan les

persones menjaven només d'allò que cultivaven al camp amb les seves pròpies mans, i, si tenien sort, rostien alguna gallina o un colomí; quan havien de rentar la roba al riu, i dormien tots a terra plegats per fer-se caliu, i viatjaven a peu o a lloms d’ase... hi hagué un sacerdot del Temple, d'edat molt avançada, que vivia en un poblet prop de Jerusalem i que es deia Zacaries. La seva dona, Elisabet, era també molt gran, per això, tot i les seves pregàries, ja no esperaven tenir cap fill. 

Però, un dia, a Zacaries se li va aparèixer l’àngel Gabriel, que portava un missatge de Déu, i li va dir: “Zacaries, el Senyor ha escoltat les vostres pregàries. Tindreu un fill que es dirà Joan, el qual estarà ple de l’Esperit Sant, i batejarà homes i dones perquè siguin justos i respectuosos amb Déu, i un dia batejarà també el Messies”. 

Dissortadament, Zacaries no va creure les paraules de l'àngel perquè, com he dit, pensava que tant ell com la seva dona, Elisabet, eren ja massa vells per a tenir fills. Aleshores l’àngel Gabriel li va respondre a Zacaries: “Com que no has cregut el missatge de Déu, quedaràs mut i no podràs predicar”. I mentre Gabriel tornava cap al Cel, Zacaries va sortir del Temple i no podia parlar amb ningú. 

Passat un temps, Elisabet va tenir un fill. Tots volien que el nen es digués Zacaries, com el seu pare, però aquest, que encara era mut, va escriure a terra amb el dit: “es dirà Joan”. Així, tot d'una, el vell Zacaries va recuperar la veu, i ell, i tots els qui van presenciar l'escena, van començar a lloar el Senyor. Especialment bonic va resultar el càntic de Zacaries, que comença així: “¡Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel que sempre procura el bé del seu poble!”. 

I tot això va succeir d'aquesta forma perquè finalment Zacaries havia cregut allò que li havia anunciat l’àngel Gabriel: que, encara que fos molt vell, tindria un fill, el qual s’havia de dir Joan, nom que en llengua hebrea significa “El qui és fidel a Déu”. 

En aquell mateix temps, Déu va tornar a enviar l'àngel Gabriel al poble de Natzaret, on vivia una noia molt joveneta que es deia Maria, i que estava emparentada amb l’Elisabet, la dona de Zacaries. Maria era promesa de Josep, un fuster del mateix poble, però encara no s'havien casat. L'àngel Gabriel li va dir a Maria: “Maria, tindràs un fill, i li posaràs per nom Jesús (que vol dir 'Salvador'). No hi fa res que encara no t'hagis casat ni hagis dormit amb Josep, perquè el teu fill Jesús serà Fill de Déu per obra de l'Esperit Sant. Fixa't que l'Elisabet, que ja és molt vella, també ha d'infantar, i això que ningú no pensava que fos possible. I és perquè Déu tot ho pot”. Aleshores Maria, abaixant el cap amb humilitat va respondre: “Jo només sóc una esclava del Senyor. ¡Que Déu faci amb mi tal com m'has dit!”. I després d'això l'àngel Gabriel va marxar.

Al cap d'unes setmanes, quan Maria va notar que anava a tenir el seu fill, va anar a visitar Elisabet. Quan aquesta va sentir que Maria entrava a casa seva el nen que duia al ventre es va moure, i va quedar plena de l'Esperit Sant, i va beneir Maria perquè havia de ser la mare de Jesús, el Fill de Déu. Tot seguit, Maria va lloar el Senyor amb un preciós càntic que comença així: “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra que Déu em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Aquest cant es coneix, amb el seu nom en llatí, "El Magníficat", i, en la  versió coral del músic alemany luterà Johan Sebastian Bach, s'escolta a totes les esglésies cristianes i a tots els auditoris del món) .

Així, doncs, la diferència entre Zacaries i Maria és que aquell no va creure de bon principi el missatge del l'àngel Gabriel, i per això va quedar mut durant un temps. En canvi Maria va creure el que Gabriel li deia, és a dir, va confiar en el missatge de Déu, va tenir fe, i es va posar a la seva disposició. 

També es important destacar que tant en la concepció del fill d'Elisabet, que seria conegut amb el nom de Joan el Baptista, com, sobre tot, en la concepció del fill de Maria, Jesús, qui era Déu i Home alhora, trobem l'obra de l'Esperit Sant, que ens guia i està continuament present en les nostres vides, i per això hem de confiar sempre en l'amor de Déu. 

Confiats i lliures d’ansietats com els ocells que volen pels aires i com les flors que creixen als camps. 

I si voleu conèixer aquestes històries més detalladament, us recomano que llegiu el primer capítol l'Evangeli de Sant Lluc.

De moment, heus aquí un fragment del "Magnificat" de Johan Sebastian Bach i que Déu ens beneixi a tots.

FINS A SETANTA VEGADES SET

El perdó dels homes mai no podrà ser total perquè, entre altres raons, el perdó total resultaria perfecte, una aspiració a l'absolut que és, però, un atribut exclusiu de Déu. 

Els homes, d'altra banda, arrosseguen biografia i circumstàncies vitals que fan que sovint parlin de perdonar sense oblidar, deixant obert inadvertidament el camí a un tipus de justícia que es pot semblar molt a la revenja, amb la porta oberta a la reiteració dels conflictes. 

En aquest sentit, molts deuen recordar haver vist el film In my Country, del director John Boorman, que a Espanya es va estrenar l’any 2005 amb el títol de “En mi tierra”. Basada en fets reals, la pel·lícula tracta el procés de diàleg i reconciliació que es va dur a terme Sudàfrica, a mitjans dels anys noranta, poc després que Nelson Mandela arribés al poder per posar punt i final al sistema de segregació racial que imperava legalment al país des del 1948. Aquest procés d'enteniment es va realitzar en el si de la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, que va ser presidida pel bisbe anglicà Desmond Tutu, premi Nobel de la Pau 1984, qui va establir per a aquella el següent lema: “Sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no hi pot haver perdó.” Al llarg de les diverses sessions que la Comissió va celebrar, s’hi van trobar, cara a cara, els botxins i les víctimes de l’època de l'apartheid. Fins i tot, en un gest sense precedents, el ja president Mandela va anar a visitar Betsie Verwoerd, vídua de Hendrik Verwoerd, el qual havia estat un dels organitzadors del règim segregacionista, primer ministre del país, i responsable de la massacre de negres a Shaperville de 1960. Hi ha qui opina que tot aquest procés va permetre que les víctimes rebessin consol, admiració, reconeixement, i, algunes d’elles, indemnitzacions pels seus sofriments. També hi ha qui pensa que tot es va reduir a concedir una simple amnistia, que beneficiaria sobre tot els líders de l'apartheid, els quals, a canvi d'admetre la veritat, en sortirien indemnes sense haver de fer front a llurs responsabilitats. 

Però les ferides no s’hi han tancat, com ho demostra que la policia sudafricana (ara, amb majoria de guàrdies negres a les seves files) ha vingut reprimint des del mes d’agost diverses vagues i manifestacions de treballadors –també negres- de les mines que protesten per millorar les seves duríssimes condicions de treball, disparant i havent causat més de quaranta morts, desenes de ferits i centenars de detencions. Així doncs, resulta que després de divuit anys de govern de la majoria negra, Sudàfrica, un país amb un índex de desenvolupament mitjà, i amb enormes riqueses naturals, és, segons estadístiques de l’ONU, el país on hi ha una major diferència entre pobres i rics, havent-se creat una pròspera, però reduïda, classe mitjana de raça negra -gràcies a l’enorme nivell de corrupció- la qual comparteix interessos amb la minoria blanca, perquè ha volgut oblidar, o potser no havia entès mai, que el conflicte, més que entre blancs i negres, ho era entre rics i pobres. O, per precisar més, el conflicte identitari emmascarava o s’afegia a la lluita entre classes socials. 

Per això, els qui van acusar Mandela de “tou” quan va visitar la Sra. Verwoerd, no deixaven de tenir una certa raó, perquè com hom atribueix a Gandhi: “Allò que és vàlid per als individus és vàlid per a les nacions. No es pot oblidar massa. El dèbil mai pot perdonar. Perdonar és atribut dels forts” ¿Què volia dir el Mahatma amb aquesta reflexió? ¿Potser que la capacitat de perdonar és un signe de fortalesa moral? ¿O més aviat que les víctimes han sofert tant que ja no poden oblidar del tot ni perdonar? Sigui quin sigui el significat de les paraules de Gandhi, penso que en la societat dels humans no hi pot haver perdó sense una veritable justícia reparadora per a l’ofès, ni clemència per a l’ofensor si aquest no accepta de tot cor sotmetre’s al correctiu i demostra voluntat de rehabilitació: allò que en termes cristians es coneix com a penitència i propòsit d’esmena. 

D’altra banda, crec que, de perfecte, només ho és el perdó que prové de Déu, de la seva misericòrdia que anuncia pau i justícia en l’eternitat del Regne per als qui a la Terra han estat oprimits durant generacions. Per tant, resulta totalment comprensible que Jesús, fill de Déu, li respongués a Pere: “No et dic (que perdonis) fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set” (Mt 18,22), que és una manera de dir que el perdó no ha de tenir límits, i que a continuació il·lustrés el seu mandat amb la tan comentada paràbola de l'home que devia molts diners, també coneguda com la del servent sense compassió. Coneixem la faula: un rei es va compadir d’un servent que li devia molts diners, però quan aquest home es va trobar amb un company que tan sols li devia una petita quantitat, no solament no es va compadir d’ell, sinó que el va colpejar i el va fer tancar a la presó fins que li hagués pagat el deute. Aleshores, el rei, indignat, va cridar el servent i li va dir: “Esclau pervers! Et vaig perdonar tot aquell deute perquè m’ho vas suplicar. ¿No tenies també tu l’obligació de compadir-te del teu company, com jo em vaig compadir de tu?” I tot seguit va ordenar que el castiguessin fins que hagués pagat tot el deute. ”Així mateix -diu Jesús- us tractarà el meu Pare celestial, si cadascun de vosaltres no perdona de tot cor el seu germà” (Mt 18,23-35). 

Per acabar, voldria deixar constància que en relació amb el tema que ens ocupa, estic totalment d’acord amb la següent afirmació del teòleg Hans Küng: “No hi ha reconciliació amb Déu sense reconciliació en el terreny interpersonal. El perdó de Déu està vinculat al perdó recíproc dels homes.” (1) I si n'estic d'acord és perquè penso que aquestes paraules de Küng s'adiuen molt amb els manaments de Jesús: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment. Aquest és el manament principal i el més gran. El segon se li assembla: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. D'aquests dos manaments depenen tota la Llei i els Profetes.” (Mt 22, 37-40). Però, es clar, Jesús, essent home, també era perfectament Déu, i els homes només som d'aquest món, i per això només podem aspirar a imitar, i només a imitar, Jesucrist.

 (1) Hans Küng, Credo, Editorial Trotta, Madrid, 2007. p. 150.

DIÀLEG PER A LA COMPRENSIÓ*

Benvolguts i benvolgudes. 

Em dic Antoni Ibáñez Olivares, vaig néixer al centre de Sabadell -fet que deixa una empremta inesborrable-, on sempre he viscut. Sóc llicenciat en Filosofia i Lletres, per la UAB, i comptable. Pertanyo a l'Església Espanyola Reformada Episcopal (d'inspiració anglicana), la parròquia de la qual a Sabadell és l'Església de Crist, del Carrer del Sol. La nostra pastora, Susan Woodcock, ens va deixar fa uns mesos, i des d'aquí aprofito per retre-li un sentit homenatge. 

La meditació que tot seguit exposaré tracta d’identitats i de pertinences, segons les definicions que l'escriptor libanès Amin Maalouf en va fer en el primer capítol del seu llibre Les identitats que maten, que va ser publicat en català l'any 1999, i es pot trobar a les biblioteques de Sabadell. Em va ser encarregada pel Grup de Diàleg Interreligiós de Sabadell, que forma part de l'Associació Catalana de la UNESCO per al Diàleg Interreligiós, la qual aglutina un bon nombre d'entitats i d'iniciatives dedicades a tal finalitat: la comunicació entre religions. 

   M'agradaria demanar la comprensió de tots vostès per tal que entenguin positivament el que diré, ja que, en trobar-nos en plena campanya electoral, qualsevol relació amb la contesa partidària -perfectament legítima- és pura coincidència. Aquesta vol ser una reflexió cívico-religiosa, per no dir de mera urbanitat. 

   Entrant en matèria, “pertinença” (en el sentit de “vincle”) equival al lligam entre una persona i un grup, mentre que la “identitat” d'una persona està formada pel conjunt de les seves “pertinences”. Per exemple, si un conegut nostre, de ficció, a qui anomenarem John White, diu: “vaig néixer a Boston i sóc blanc”, està definint la seva pertinença a un grup de persones, probablement a la dels més antics colonitzadors d'Amèrica del Nord, tota vegada que els anglesos hi van fundar la regió de Nova Anglaterra, de la qual Boston és la capital. A més a més, la seva afirmació probablement porta implícita la pertinença a un tipus de cultura: la cultura anglosaxona d'aquells primers emigrants. John Smith també podria dir que assisteix tots els diumenges al culte de la seva església metodista, i també que treballa com a gestor d'hipoteques al First National Bank. Per tant, l'amic John, té com a mínim tres pertinences, que, juntes, identifiquen la seva identitat i la d'un conjunt de persones, o “tribu” (els mascles blancs, anglosaxons, i protestants), que durant segles han estat la casta dominant als Estat Units d'Amèrica. Mentre en John sigui conscient que la seva identitat és complexa, perquè està formada per la pertinença a diversos grups (imaginem que, a sobre, fos homosexual o comunista), i que la seva identitat pot canviar per esdeveniments sobtats (com per exemple, la pèrdua de la feina, i, per tant, de la seva situació social), es mantindrà, en relació amb altres persones o grups de persones en una posició prudentment pacífica i relativament oberta. Però, quan, per qualsevol circumstància, una sola de les vinculacions, en especial la pertinença a la “tribu”, s'imposi exclusivament sobre les altres fins a identificar-se com l'únic tret de la identitat, s'iniciarà un moviment molt perillós que pot dur a milers de John White a l'agressió, amb l'excusa de la defensa de la pròpia identitat (“tribu”). I, podeu estar segurs, aviat en sorgirà el líder més o menys carismàtic. Em seguiu? 

   Per desgràcia, el que acabo d’explicar com una teoria ja va succeir en la realitat: així, quan la classe dominant americana, els “wasp” (white, anglosaxon and protestant) van sentir amenaçat, l'any 1965, el seu poder, van convertir la pertinença a la nació americana en el seu tret identitari dominant (oblidant, per cert, la seva condició de cristians, que obliga a comportar-se amorosament i pacífica amb tothom); va sorgir un líder, el president Johnson -qui, paradoxalment, el 1964 havia signat la Llei de Drets Civils, que suprimia la segregació dels negres, i moltes altres lleis socials- i es van llançar a una dura guerra d'extermini de l'amenaça que percebien, amb raó o sense, al Vietnam. Probablement el nostre amic John White aleshores s'hauria allistat com a voluntari, fent passar la seva pertinença a la nació, per damunt de la seva pertinença religiosa cristiana, que com he dit prescriu l'amor i la fraternitat entre les persones de tot el món. 

   Però hauríem de tenir molta cura a no dimonitzar ni els americans, ni ningú, perquè tots, si ens toquessin el voraviu de la identitat (nacional o religiosa), podríem passar en un instant de màrtirs a botxins. Veiem, si no, el cas del poble jueu, que en menys d'una generació, havent patit l'holocaust, va imposar un dur sistema de segregació als palestins d’origen àrab perquè els considerava una amenaça per a la seva supervivència com a estat. 

   Tot el que he dit fins ara es pot aplicar fil per randa al fenomen religiós. Ho tornem a veure en la creuada contra l'islam a ran de l'atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, que a Occident ja va desencadenar una onada de por i de sospites contra qualsevol expressió musulmana, i, al mitjà Orient -com a reacció- un fort esperit de venjança contra Occident. Aquesta és la realitat en què ens movem. Però és inevitable, aquesta realitat? 

   Permeteu-me que, almenys per un dia sigui optimista. Jo estic convençut que els homes i les dones intel·ligents faran via cap al terreny de l'entesa i veuran que el color de la pell, la cultura, la llengua, el país o la religió de l'altre no són -prenent la metàfora de Maalouf- ni una pàgina en blanc, en la qual s'hi poden guixar gargots, ni una pàgina acabada i impresa, intocable, sinó una pàgina a mig escriure. 

   La paraula clau és diàleg. El diàleg implica un contracte moral en virtut del qual es produeix un intercanvi que permet esbrinar -sense perdre la pròpia pertinença- què és allò que, tot i formar part de l'altre, pot ser valuós per a mi, i viceversa. El diàleg profund i serè, permet que ens escoltem. I mentre ens escoltem no guerregem, i mentre ens escoltem treballem per la comprensió, que és conseqüència del diàleg, tal com el lema d'aquesta trobada proposa.

Que Déu us beneeixi a tots.

 (*) Meditació pronunciada en la XIII Trobada Interreligiosa de Sabadell, celebrada al Casal Pere Quart d'aquesta ciutat dia 17 de novembre de 2012.

JO CREC

Jo crec en un Déu únic, pare i mare, principi etern i esperit pur, que del no-res -i només per amor- va fer els éssers humans a la seva pròpia imatge, i que amb el seu alè també va crear l’univers, amb el cel i la terra, les aigües, les plantes i els animals.

Jo crec que, amb el nom de Jesucrist, Déu es va fer humà sense deixar de ser Déu, que va portar esperança als dèbils, i que –tan sols per amor- va morir sota turment i va ressuscitar per demostrar que existia la vida eterna per a totes les persones de bona fe. I que tornarà en glòria.

Jo crec que l'Esperit de Déu actua en la meva vida, reforçant i dirigint –únicament per amor- el meu comportament i la meva experiència com a cristià. També sento que m’inspira quan prego en la intimitat, i que il·lumina i beneeix les reunions en què els cristians ens trobem per retre culte i lloança a  Nostre Senyor Jesucrist.