NACIONALISME I ECUMENISME EN UNA CATALUNYA LLIURE

En acabar de llegir, pràcticament d’una tirada, l’apassionat i alhora rigorós assaig de Xavier Escura i Dalmau, La història indignada dels catalans. Sobre el desencaix català i altres impotències hispanes, penso que aquest llibre, publicat per Rafael Dalmau, Editor (Barcelona, 2012) hauria de gaudir d’una versió en altres llengües, especialment en castellà, perquè d’aquesta manera els qui s’aproximessin al fet nacional català poguessin obtenir respostes a la principal pregunta que en aquests moments tants es plantegen. ¿Per què un gran nombre de catalans volen ser independents d’Espanya? ¿Per què la identitat catalana continua viva després dels intents reiterats del nacionalisme agressiu espanyol d’assimilar-la per la força de les armes i amb tota mena de lleis i decrets repressius? De moment qui a Catalunya vulgui respostes les podrà trobar al llarg  de les dues-centes i escaig pàgines d’aquest llibre que recomano a tothom.

Pel que fa a qui escriu aquestes ratlles, col·laborador com és del moviment ecumènic i de diàleg interreligiós, gosaria manllevar algunes de les afirmacions de Xavier Escura, referides al nacionalisme, i aplicar-les ad integrum al fenomen religiós. Així, diu el nostre autor (p. 224): “Estimar i sentir-se més o menys a prop de la identitat nacional que l’atzar ha atorgat a cadascú, és a dir, sentir les arrels més o menys profundes, és una qüestió que pertany a l’àmbit de l’esfera emotiva (...) que pot ser sana i positiva, i per tant, generosa, solidària i constructiva envers els veïns i el seu entorn; o bé pot ser malaltissa i negativa, i per tant, bel·ligerant, excloent i destructiva. De fet, Escura ve a dir que segons qui sigui el subjecte del nacionalisme, aquest fenomen pot esdevenir alliberador o, en sentit contrari, agressiu i anorreador. Ho resumeix amb una sentència de Francesc Eiximenis : “Res no es bo per a l’home si l’home mateix no és bo” (p.224).



Logo d'El Carmelo Ecuménico

 D’altra banda, si en aquest context substituíssim la noció “identitat nacional” per la d’”identitat religiosa”, podríem arribar a conclusions semblants. “Ningú amb un mínim d’intel·ligència –diu Xavier Escura- no pot dubtar que la creença religiosa és un camí vàlid de sublimació individual, una font d’esperança per a molta gent i la base de moltes morals col·lectives que han fornit grans civilitzacions i brillants cultures al llarg de la història. Com també ha estat –i continua sent- el pretext per tota mena de crims contra la humanitat (pp. 222-223).

Per tant, es pot afirmar que el sentiment religiós, al marge de la part pudenta que hi pugui haver a l'interior de totes les esglésies i creences establertes, és un fenomen essencial en la vida de moltes persones perquè –d’una o altra manera, i des de perspectives diverses- permet albirar una altra vida millor que l’actual, i proporciona certituds ètiques a les quals agafar-se en un món en què els referents morals van sucumbint l’un darrere l’altre a còpia de consumisme i de corrupció.

En aquest context la missió dels grups ecumènics i de diàleg interreligiós sembla bastant clara. Es tractaria, no de buscar la unitat probablement forçada i indesitjable de diferents afiliacions, com fer que aquestes parlessin entre elles per tal d’afavorir la convivència en un àmbit enriquidor de respecte i de comprensió. Així, l’ecumenisme i el treball interreligiós –necessàriament incòmodes per al jerarques fossilitzades en els seus dogmes i parapetats en els seus privilegis-  podrien aportar un bon bagatge de capacitat de diàleg i de respecte a l’altre en el procés de reconstrucció nacional de Catalunya que tot just comença a fer els seus primers passos.

“EL MEU PARE, KLAUS KINSKI, EM VA MALTRACTAR”

La història, lamentable, dels patiments de Pola Kinski, germana de la coneguda actriu Natassja Kinski (El País, 11 gener 2013) demostra que els maltractaments a nens i nenes en forma de violacions, treballs esgotadors, cops i menyspreu, no es donen en exclusiva en països com l'Índia, on segons recents denúncies de diverses ONGs, aquestes pràctiques estan particularment esteses.

Quan jo duia pantalons curts -ja fa més de cinquanta anys d'això- era bastant freqüent que, per un motiu o un altre, el pares, irats, apallissessin els seus fills. No resultava inusual que, brandant el cinturó, el pare sotmetés el seu fill a un cruel càstig en nom de la disciplina i pel bé del propi agredit. L'odiosa expressió "així aprendràs!" acompanyava els cops de peu i les fuetades. I aquells que presenciaven la tortura reblaven el clau tot dient "dóna-li més, que així aprendrà!" I com que a l'escola els càstigs físics eren a l'ordre del dia, no se li donava més importància a l'assumpte... excepció feta de les pobres víctimes, als les quals quals, en molts casos, les batusses, més enllà del dolor del moment, han deixat una petjada indeleble d'amargor a l'ànima.

Els qui, a més a més, vam tenir la dissort de ser portats per força a fer el "servei militar" també vam rebre -jo mateix en vaig ser víctima i testimoni- més d'una i més de dues bufetades, sense saber-ne ben bé el perquè. La violència -i no solament la física- es respirava en l'ambient, i sota el pretext de la "disciplina", aquells que duien galons podien ocasionalment descarregar la seva bilis negra en reclutes i soldats rasos. El més indigne, però, és que tal fet també ocorria entre joves de la mateixa quinta però amb rangs de comandament diferents. Sempre els superiors s'han desfogat amb els inferiors, i aquests entre ells.

Més endavant, ja durant la vida laboral, la situació es va transformar un pèl. Vull dir que van canviar les formes, però la violència dels caps contra els treballadors corrents s'exercia per altres vies: coaccions, anorreament o ninguneig, mobbing, i, fins i tot, en moments de màxim escalfament, amb algun cas d'amenaces de violència física. En sóc testimoni.

En el seu llibre Kindermund  (Paraula de nens), on explica els maltractaments i les violacions a què fou sotmesa entre els quinze i els dinou anys, Pola Kinski, que ara té 60 anys, posa el dit a la nafra quan afirma que el seu pare, Klaus, "senzillament s'apropiava d'allò que volia" perquè podia fer-ho. Així arribem a la conclusió que la violència s'exerceix perquè els qui ostenten el poder (pares, comandaments militars, directius d'empresa) consideren com una propietat més, com una no-persona, com un simple objecte, aquells i aquelles que es troben en una posició inferior, d'indefensió, i de debilitat, sovint absoluta.

Per fortuna, i gràcies a l'esforç pedagògic i a la lluita de moltes persones i organitzacions, els costums han anat canviant, encara que no del tot -com es veu pels casos de pederàstia que de tant en tant surten als mitjans de comunicació- cap a un sentit positiu. Avui en dia, pallisses com les que vam patir durant la infantesa podrien ser objecte de denúncies als jutjats de guàrdia, i en general la ciutadania les rebutja. Però encara cal erradicar del tot aquestes pràctiques tan perjudicials. Per aconseguir-ho, hem de continuar lluitant contra els agressors, continuar protegint els agredits, i continuar fent una tasca pedagògica on el respecte i l'amor prevalguin sobre la prepotència i la ira dels qui disposen del poder perquè es consideren -i en gran mesura ho són- propietaris de vides i hisendes. I pregar a Déu perquè ens ajudi.

UN CEL NOU I UNA TERRA NOVA*

Avui, a la meva església, durant el culte dominical, s'ha llegit el següent text del capítol 65 del llibre del profeta Isaïes, a l'Antic Testament:

«Tothom oblidarà els desastres del passat, els meus ulls no els tornaran a veure. 17 Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú no es recordarà del passat, no hi pensarà mai més. 18 Alegreu-vos, exulteu amb una joia eterna pel que jo crearé: crearé una Jerusalem joiosa, el seu poble desbordarà d'alegria. 19 Jo mateix exultaré per Jerusalem i m'alegraré pel meu poble. No s'hi sentirà mai més cap plor ni cap crit de dolor. 20 Ja no hi haurà nadons que visquin pocs dies, ni adults que no arribin a una llarga vellesa. Morirà jove qui mori a cent anys, i tindran per maleït el qui no hi arribi. 21 Construiran cases i les habitaran, plantaran vinyes

i en menjaran els fruits. 22 No edificaran perquè un altre hi habiti, ni plantaran perquè un altre mengi. El meu poble viurà tant com els arbres que haurà plantat; els meus elegits veuran com envelleix l'obra de les seves mans. 23 No treballaran en va, no infantaran per veure morir els fills. Són un llinatge que jo, el Senyor, beneeixo: viuran plegats amb els seus descendents. 24 Abans que m'invoquin, ja els respondré, i encara pregaran que ja els hauré escoltat."

Isaïes va profetitzar i presenciar els desastres causats a Israel  per reis corruptes i indòlatres, que van portar a l'ocupació del territori, la destrucció del temple i el posterior cautiveri dels habitants més qualificats a Babilònia. Però el Déu de l'Antic Testament -justicier i alhora misericordiós- li mana ara al profeta que, malgrat tot, transmeti paraules desperança al seu poble.

Crec que aquesta citació bíblica es pot aplicar punt per punt a la situació del nostre país. I estic convençut que amb fe i esforç Déu ens acompanyará cap a "un cel nou i una terra nova".

*Bíblia Catalana Interconfessional, pàgina 615.