Un
dels moments més agradables que els mortals corrents ens podem permetre,
s’esdevé quan el diumenge al matí, ben arreglats i ben polits, sortim de casa
per anar a gaudir d’un cafè amb llet i un crusant mentre fullegem la premsa del
dia.
Jo ho
faig sovint. El meu lloc habitual és la cafeteria “El Centenari” de la Ronda de
Zamenhof de Sabadell, el meu carrer, i quan veuen que hi entro em porten, sense haver-la
demanat, la consumició perquè ja em coneixen i saben que sempre prenc el mateix.
Aquest
diumenge passat, que va ser l’endemà de la gran manifestació a Barcelona contra
els atemptats terroristes i, pel que hem vist, també contra el rei, la sala era
plena de matrimonis grans, parelles joves amb nens, algun solitari i les cambreres
que no donaven l’abast.
Ja
m’havia cruspit la meitat d’aquest no sé si dir-ne desdejuni o petit esmorzar
quan, en aixecar els ulls del diari, vaig veure que en una taula rodona, blanca
i ampla, prop del vidre que toca al carrer, hi havia dues dones, més aviat
joves, d’aspecte saludable i ben arreglades, que em van semblar magribines.
L’una duia el típic mocador negre cobrint-li el cap, l’altra no. Semblaven fer
el mateix que jo: gaudir d’un diumenge al matí amb cafè i pastes. Parlaven
animadament, com si el terror del dijous fatídic ja l’haguessin oblidat. De
fet, les altres persones feien el mateix.
“Carpe diem”, vaig pensar, recordant
l’expressió del poeta Horaci que vol dir “gaudeix del dia” o “viu el moment”
perquè qui sap quines desgràcies ens portarà el futur.
Havent
pagat, em vaig acostar a les dues dones i m’hi vaig presentar. Les hi vaig
expressar la meva comprensió pel dolor que els musulmans també devien estar
passant i els vaig preguntar a quina mesquita pertanyien. Primer, totes dues
em van dir que els assassins eren unes persones menyspreables i que havien
comès uns actes que rebutjaven. Tot seguit, la que duia mocador va afegir que
pertanyia a la mesquita Al Rissalah (El Missatge), de Can Puiggener; la que no
en duia va dir que no tenia temps per practicar la religió. Real com la vida
mateixa! “Estan vivint el seu moment. La vida continua.” vaig pensar.
Un cop
fora de l’establiment vaig recordar les paraules de Jesús a l’Evangeli de Lluc que
ens animen a tenir confiança: “A vosaltres, amics meus us dic que no tingueu
por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.” I també aquella
recomanació que ens invita a substituir la por per la fe: “No tinguis por,
petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.”
