Diuen les cròniques de premsa de
l’època que el dia 31 de maig de 1906 –aviat en farà 110 anys- al carrer Major
de Madrid i a dos quarts de tres de la tarda, va saltar pel aires la desfilada
nupcial del rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. La bomba que el
sabadellenc Mateu Morral acabava de llençar contra la carrossa reial des d’un
balcó es va desviar sense tocar l’objectiu, els monarques. Però hi van morir
vint-i-tres persones. Més de cent ferits. Cavalls oberts en canal. Sang per tot
arreu. La reina es va presentar davant dels convidats al banquet amb el vestit
de setí blanc tacat de vermell.
Tot i ser fill d’un empresari
tèxtil i financer, i d’una mare molt catòlica, Morral s’havia anat familiaritzant
amb les idees d’un sector de l’anarquisme que defensava l’ús de la violència
com a mètode legítim de lluita contra el poder establert en un país on la
misèria feia estralls entre les classes populars.
Font: www.elperiodico.com/AFP/Michael Villa |
La pregunta clau sembla ser òbvia: què podem fer per revertir la situació
actual? O, encara més, a banda de posar els malfactors a la garjola i de
procurar no perdre, mentrestant, ni un bocí de drets civils, ¿som nosaltres
sols, els occidentals, els qui podem capgirar aquesta bogeria, o haurien
d’intervenir també els països àrabs i totes les grans potències, per la força o
per la diplomàcia? Malauradament sembla que ningú no te la clau que almenys
obri la porta a una treva provisional. Ni se sap ben bé què fer enmig d’aquest
caos.
Foto: diocesisdejaen.es |
Però, ¿aconseguirem amb la nostra
pregària posar harmonia en mig de tant desgavell, i que no hi hagi més caps rebentats, ni més
persones sense cames? No sembla pas que això es vagi a produir d’immediat. Però
la pregària en comú, sigui amb la Bíblia, l’Alcorà, o altres texts sagrats, o,
simplement, en silenci, se’ns apareix com un instrument útil per conèixer
l’altre, per comprendre’l, estimar-lo i per desactivar la discriminació, la
xenofòbia i l’odi: perquè la pregària és com el gra de mostassa, la més petita
de les llavors, però que quan germina creix més que cap altra planta fins a
esdevenir un gran arbre acollidor on fan vida una gran diversitat d’ocells.