JO ET SALUDO, MARIA

Murillo: L'Anunciació (entre 1655 i 1665)

Ave Maria,
gratia plena,
Dominus tecum.
Benedicta tu in mulieribus,
et benedictus fructus ventri tui Iesus

Devia ser cap a la tardor de l’any 2004, a l’inici de la meva pertinença a l’Església de Crist(*), de Sabadell, quan la pastora de la parròquia, la reverenda Susana Woodcock (que al cel sia) va donar un curset sobre ‘Bíblia i comportament sexual’. En una de les sessions, en la qual, per circumstàncies que ignoro, l’únic alumne era jo, vam gaudir de temps per parlar d’algun tema que no es trobava al temari. Així, va sorgir la qüestió de la Verge Maria.

Jo li vaig dir a la Susana que em sentia marià, i ella em va respondre que al cristià no li cal ser marià, tota vegada que gaudeix del privilegi dirigir les seves oracions directament al Pare, podent fer servir com a mitjancer el Fill, i d’aquesta manera se li estalvia una parada al recorregut de la pregària. “De totes maneres -va prosseguir de forma amable- pots pregar com et resulti més grat sempre que tinguis clar que l’essència del cristianisme és el Crist mateix, el qual, amb el Pare i l’Esperit Sant, formen la Santíssima Trinitat”. Això em va dir. No em va retreure, sinó que va respectar, la meva inclinació cap a Maria. I encara que només sigui per aquest motiu jo la duré sempre al meu cor, la Susana.

D'altra banda, al igual que Martí Luter, el pare de la Reforma Protestant, i com molts fidels de la Comunió Anglicana, penso que, pels seus fets descrits als Evangelis, i per la seva fe i el seu amor al Fill, Maria es mereix la més alta reverència, tot i que el centre de la nostra veneració i del nostre culte –insisteixo- ha de ser sempre Jesucrist. Però Maria és un sentiment i també una emoció, com axi ho evoca la contemplació de les moltes pintures sobre l'Anunciació; com ho és escoltar el Magnificat de Johan Sebastian Bach; o, en fi, gaudir de la bellesa inefable de la Pietat de Miquel Àngel.

De fet, quan vull pregar, entro a la primera església que trobo oberta i, després d’una breu estona de silenci, miro el Crist crucificat i, havent dit el Parenostre, li dirigeixo tota mena de pregàries: per la pau, per la justícia, pels malalts, per la conservació de la natura, per la fidelitat de les esglésies als principis evangèlics... A continuació, em giro cap a la Verge de Montserrat, dic l’Ave Maria i li demano només una cosa: que intercedeixi davant el seu Fill, igual com va fer a les noces de Canà, per tal que el procés constituent arribi a bon port i que serveixi per dur-nos més fraternitat, més compassió, més prosperitat, més bona avinença entre tots, i una mica de fe.

I sent el dia que és avui, 15 d’agost, només em queda felicitar molt cordialment a totes les dones que es diuen Maria, començant per la meva mare.

(*) http://esglesiadecrist.org/