En un país com el nostre, amb un
dels índexs de pràctica religiosa més baixos d’Europa, proliferen els falsos
ídols. La gent, però, no ha perdut l’aspiració a elevar-se per damunt de la
grisor dels quefers quotidians, de transcendir, i necessita respostes per a les
qüestions vitals. Però, atès que les religions establertes -per causes diverses
i amb algunes excepcions remarcables- han deixat de servir per a connectar els éssers
humans amb Déu i amb el proïsme, aquests, els éssers humans, han acabat creient
en ídols i en vedells d'or.
Però no solament els grans esportistes són objecte de veneració, també, i molt
especialment, el consum de béns materials, que té els seus temples en els grans
magatzems, les grans superfícies, o, més humilment, a l'aire lliure en mercats al carrer de les nostres viles i ciutats.
“Això vol dir que som capaços de
creure absolutament en qualsevol cosa. Fent servir un llenguatge religiós, som
capaços de fabricar ídols, de construir figures equivalents a la divinitat. Per
tant, la nostra època es caracteritza més aviat per la credulitat, i no pas per
la increença” (Joan Estruch, Entendre les religions, p. 167).
Què poden fer, doncs, les esglésies
cristianes per recuperar el seu paper, esmentat en el primer paràgraf d’aquest
escrit? A mi em sembla que una resposta molt encertada ens la dona sor Catalina
Verdera, filla de la Caritat: “El gran repte de la nostra Església és fer més
confiança en l’acció de l’Esperit en el cor de les persones, com feia Jesús de
Natzaret, sense por de perdre poder o rellevància social” (entrevista a
Catalunya Cristiana, 28 gener 2018).