 |
| © www.evangelizafuerte.com.mex |
En el seu camí cap a Jerusalem, Jesús va arribar a un llogarret i hi va contar una història dirigida a alguns que es consideraven ells mateixos justos i en canvi mensspreaven els altres. Es tracta de la paràbola del fariseu i del cobrador d’impostos, que apareix només en l’Evangeli de Lluc, però que resulta de gran valor, ja que en ella Jesús fa una exaltació de la virtut de la humilitat. En efecte, Lluc hi estableix una contraposició entre dos personatges: el fariseu, estricte complidor de la llei de Moisès, i el publicà, cobrador d’impostos per a Roma. Com sabem, els fariseus formaven una casta
les normes religioses i els costums dels quals eren considerades com a oficials
i d’estricte compliment entre els jueus: la circumcisió, la festivitat dels
dissabtes, la prohibició de menjar aliments impurs, etc. Els cobradors
d’impostos eren, per contra, acusats de traïdors i molt odiats.
Per què el fariseu no va tornar perdonat a
casa seva? Simplement perquè no tenia consciència del seu orgull i per tant no
creia que li calgués cap mena de perdó. En canvi, el cobrador d’impostos va
demanar compassió a Déu pels seus pecats, fossin quins fossin, i Deu va atendre
la seva súplica.
De fet, el menyspreu cap als orgullosos i la predilecció pels humils és un
dels temes que va sorgint al llarg de les Sagrades Escriptures. Així, en
els Salms es diu: “Dura tan poc
l’injust! Si mires al seu lloc ja no l’hi trobes. Però els humils posseiran la
terra, fruiran d’una gran pau” (Salm
37,10-11), perquè Déu vigila: “El Senyor és excels, però es mira els
humils, mentre que coneix els altius de lluny estant.”(Salm 138,6). D’altra
banda, als Evangelis Jesús diu amb tota rotunditat: “Feliços els humils:
ells posseiran la terra.”(Mateu 5,5). I també: “Feliços els pobres: es
vostre el Regne de Déu.” (Lluc 6,20).
Però, sentències a part, podem dir que dos dels exemples més importants
d’humilitat es produeixen, precisament, a l’inici i al final de la vida de
Jesús. Així, en l’episodi de l’Anunciació, quan l’àngel comunica a Maria que el
nen que està a punt de concebre serà fruit de l’acció de l’Esperit Sant, i que
serà anomenat Sant i Fill de Déu, Maria respon: “Sóc l’esclava
del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.” (Lluc 1,38). És a
dir, davant d’una notícia tan insòlita, Maria, sense dubtar, dóna la seva
acceptació, i a més a més s’humilia en
un acte de confiança absoluta en Déu: “Soc l’esclava del Senyor...”
Ara, situem-nos cap al final de la vida de Jesús. Aquest es trobava reunit
amb els seus deixebles al mont de les Oliveres. Conscient del sofriment que li
espera, Jesús s’allunya del grup, i, agenollat, prega tot dient: “Pare, si
ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó
la teva.” (Lluc 22,42). Es a dir, Jesús
porta a la pràctica allò que tant havia proclamat: supedita la seva
voluntat a la del Pare perquè és conscient que el seu sacrifici, que la seva
humiliació, fruit de l’amor a la humanitat, comportarà la neteja dels pecats
del món i la vida eterna per tots aquells que creguin en Ell, en el Crist
redemptor i salvador.
Tornant a la lectura d’avui, i a la vista de tot el que he dit, crec que no
cal insistir en la bona fe d’aquell publicà, d’aquell cobrador d’impostos que
se sentia humiliat davant el fariseu. En aquest sentit, penso que unes paraules
de l’apòstol Pau resumiran molt bé la qüestió: “Germans, fixeu-vos qui sou
els qui heu rebut la crida: no n'hi ha gaires de savis a la manera d'aquest món
ni gaires d'influents o de bona família. Ben
al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per
ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del
món. Déu ha escollit gent que no
compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar
els qui són alguna cosa. Així
ningú no es pot gloriar davant de Déu. És
gràcies a ell que vosaltres esteu units a Jesucrist, ja que Déu ha fet d'ell la
nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra
redempció.” (Primera carta de Sant Pau als Corintis, 1,26-30).
 |
Niño rascándose, de B.E. Murillo |
Aquest món traïdor
està ple, per desgracia, de fariseus. De poderosos o membres de famílies
importants. Són la casta. Se’ls veu els diumenges –ara ja no tant- a la sortida
de missa, es presenten com a defensors dels bons costums i de les tradicions, i
alguns fins i tot s’identifiquen amb uns suposats valors patriòtics. També n’hi
ha, entre els no tan poderosos, alguns que pel sol fet d’ocupar càrrecs de
responsabilitat a l’administració pública, a les empreses o a les esglésies, es
comporten de manera prepotent, perquè no han arribat a entendre que per a
servir als altres cal ser humils i amables, com ho va ser Crist per amor. Tard
o d’hora, tots ells fracassaran, perquè, com hem vist, encara que el Senyor viu
lluny, a les altures, no deixa de fixar-se en l’home humil... i també en
l’orgullós.
Practiquem, doncs, la humilitat com a fruit que és de l’amor, i afegim-nos
a Crist en la seva saviesa, en la seva justícia i en la seva santedat, perquè
al final Ell ens portarà el Regne i ens farà lliures mitjançant la salvació en
glòria. Amén.
