Translate

dilluns, 8 de setembre del 2014

ELS HUMILS POSSEIRAN LA TERRA

© www.evangelizafuerte.com.mex


En el seu camí cap a Jerusalem, Jesús va arribar a un llogarret i hi va contar una història dirigida a alguns que es consideraven ells mateixos justos i en canvi mensspreaven els altres. Es tracta de la paràbola del fariseu i del cobrador d’impostos, que apareix només en l’Evangeli de Lluc, però que resulta de gran valor, ja que en ella Jesús fa una exaltació de la virtut de la humilitat. En efecte, Lluc hi estableix una contraposició entre dos personatges: el fariseu, estricte complidor de la llei de Moisès, i el publicà, cobrador d’impostos per a Roma. Com sabem, els fariseus formaven una casta les normes religioses i els costums dels quals eren considerades com a oficials i d’estricte compliment entre els jueus: la circumcisió, la festivitat dels dissabtes, la prohibició de menjar aliments impurs, etc. Els cobradors d’impostos eren, per contra, acusats de traïdors i molt odiats.

En la paràbola que comentem coincideixen al Temple, com hem vist, ambdues figures. Llegeixo textualment del meu exemplar de la Bíblia: “El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo. Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.” El text conclou amb la sentencia de Jesús: “Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.” (Lluc 18,11-14).

Per què el fariseu no va tornar perdonat a casa seva? Simplement perquè no tenia consciència del seu orgull i per tant no creia que li calgués cap mena de perdó. En canvi, el cobrador d’impostos va demanar compassió a Déu pels seus pecats, fossin quins fossin, i Deu va atendre la seva súplica.

De fet, el menyspreu cap als orgullosos i la predilecció pels humils és un dels temes que va sorgint al llarg de les Sagrades Escriptures. Així, en els  Salms es diu: “Dura tan poc l’injust! Si mires al seu lloc ja no l’hi trobes. Però els humils posseiran la terra, fruiran  d’una gran pau” (Salm 37,10-11), perquè Déu vigila: “El Senyor és excels, però es mira els humils, mentre que coneix els altius de lluny estant.”(Salm 138,6). D’altra banda, als Evangelis Jesús diu amb tota rotunditat: “Feliços els humils: ells posseiran la terra.”(Mateu 5,5). I també: “Feliços els pobres: es vostre el Regne de Déu.” (Lluc 6,20).

Però, sentències a part, podem dir que dos dels exemples més importants d’humilitat es produeixen, precisament, a l’inici i al final de la vida de Jesús. Així, en l’episodi de l’Anunciació, quan l’àngel comunica a Maria que el nen que està a punt de concebre serà fruit de l’acció de l’Esperit Sant, i que serà anomenat Sant i Fill de Déu, Maria respon: “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.” (Lluc 1,38). És a dir, davant d’una notícia tan insòlita, Maria, sense dubtar, dóna la seva acceptació, i a més a  més s’humilia en un acte de confiança absoluta en Déu: “Soc l’esclava del Senyor...”

Ara, situem-nos cap al final de la vida de Jesús. Aquest es trobava reunit amb els seus deixebles al mont de les Oliveres. Conscient del sofriment que li espera, Jesús s’allunya del grup, i, agenollat, prega tot dient: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” (Lluc 22,42). Es a dir, Jesús  porta a la pràctica allò que tant havia proclamat: supedita la seva voluntat a la del Pare perquè és conscient que el seu sacrifici, que la seva humiliació, fruit de l’amor a la humanitat, comportarà la neteja dels pecats del món i la vida eterna per tots aquells que creguin en Ell, en el Crist redemptor i salvador.

Tornant a la lectura d’avui, i a la vista de tot el que he dit, crec que no cal insistir en la bona fe d’aquell publicà, d’aquell cobrador d’impostos que se sentia humiliat davant el fariseu. En aquest sentit, penso que unes paraules de l’apòstol Pau resumiran molt bé la qüestió: “Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n'hi ha gaires de savis a la manera d'aquest món ni gaires d'influents o de bona família. Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu. És gràcies a ell que vosaltres esteu units a Jesucrist, ja que Déu ha fet d'ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció.” (Primera carta de Sant Pau als Corintis, 1,26-30).


Niño rascándose, de B.E. Murillo
Aquest món traïdor està ple, per desgracia, de fariseus. De poderosos o membres de famílies importants. Són la casta. Se’ls veu els diumenges –ara ja no tant- a la sortida de missa, es presenten com a defensors dels bons costums i de les tradicions, i alguns fins i tot s’identifiquen amb uns suposats valors patriòtics. També n’hi ha, entre els no tan poderosos, alguns que pel sol fet d’ocupar càrrecs de responsabilitat a l’administració pública, a les empreses o a les esglésies, es comporten de manera prepotent, perquè no han arribat a entendre que per a servir als altres cal ser humils i amables, com ho va ser Crist per amor. Tard o d’hora, tots ells fracassaran, perquè, com hem vist, encara que el Senyor viu lluny, a les altures, no deixa de fixar-se en l’home humil... i també en l’orgullós.

Practiquem, doncs, la humilitat com a fruit que és de l’amor, i afegim-nos a Crist en la seva saviesa, en la seva justícia i en la seva santedat, perquè al final Ell ens portarà el Regne i ens farà lliures mitjançant la salvació en glòria. Amén.


(*)Sermó inspirat en la lectura de l’Evangeli de Lluc (18,10-14) i pronunciat per Antoni Ibáñez Olivares durant l’ofici matutí del diumenge 31 d’agost de 2014, a l’Església de Crist (Anglicana), de Sabadell.