"SEGUR QUE TOMBA"

El passat dia 17 de novembre es va celebrar la Trobada Interreligiosa de Sabadell que enguany ha arribat, gràcies a l’esforç dels qui ens precediren en el Grup de Diàleg Interreligiós, a l’afany de l’actual equip d’ADIS, l’Associació Diàleg Interreligiós Sabadell, i de moltes altres persones, ha arribat, dic, a la seva divuitena edició, que no és poc. No recordo si en altres ocasions la Trobada s’havia organitzat en la sala d’actes de l’Acadèmia Catòlica, ni si algun cop l’espiritualitat hi havia estat el tema de fons, però en tot cas cal fer notar que l’Acadèmia era l’espai que emmarcava l’esdeveniment, i en el qual intervenien, sense cap prejudici, representants de la fe bahá’í, de la tradició espiritual brahma kumari, del catolicisme, de l’església SUD (mormona), de les comunitats musulmanes i del protestantisme baptista. Sí, tots en harmonia, en un establiment catòlic que, per si fos poc, ens cobria amb una magnífica assegurança de responsabilitat civil, en presència de l’autoritat municipal, i amb entrada lliure per als assistents.

Ponents musulmans amb la vicepresidenta d'ADIS (de l'església SUD)

Vull, però, insistir en el fet essencial: ara per ara persones de creences diferents, si volen, es poden reunir, a Sabadell, per parlar d’espiritualitat com a patrimoni de tots. Per això, la Trobada va esdevenir un refugi de pau enmig d’un bombardeig de notícies molt ingrates que estan aconseguint que els ciutadans es tornin paranoics, i no únicament a causa dels peculiars afers que tant atabalen el nostre país.

En efecte, mentre érem reunits a la Trobada, l’exèrcit de Birmània continuava l’ofensiva contra la minoria musulmana rohingya, amb el vistiplau de molts budistes del país -sembla mentida!- i l’assentiment de la líder del país, i premi Nobel de la Pau, Aung San Suu Kyi. Resulta commovedor veure com el poder transforma antigues víctimes en col·laboradors dels botxins, o directament en botxins. D’altra banda, a Egipte, encara són calents els cossos dels centenars de morts en l’atac a una mesquita musulmana sufí, efectuat segons fots de la BBC per simpatitzants locals d’Estat Islàmic. I és que tant el present com el passat estan plens de conflictes, que sovint amaguen obscurs interessos econòmics, havent-ne estat la culminació les anomenades “Guerres de Religió” que, des del 1524, arran de la Reforma luterana, van assolar Europa durant gairebé cent-vuitanta anys!

No sembla que en el futur veurà capgirar-se el fet que, al llarg de la història, els períodes de pau han estat, com la Trobada Interreligiosa de Sabadell, minúsculs parèntesis de calma entre matança i matança, fins al punt que, fent servir una expressió pròpia de teòlegs, podríem dir que la humanitat continua caiguda.

¿Hem de córrer, per aquest motiu, presoners del pànic, a refugiar-nos a les nostres cases a esperar el retorn de Jesucrist gloriós amb el seu Regne sota el braç? ¿Hem de renunciar, doncs, als nostres objectius – parlo com a gestor de diàleg interreligiós- de reunir al voltant d’una taula persones de diverses tradicions religioses per fomentar les actituds de comprensió i de cooperació mútua, de contribuir des del diàleg i l’empatia a la pau social? No pas, amics i amigues.

Si el mur construït amb materials com la intolerància, la intransigència, el fonamentalisme, o el menyspreu cap a l’altre, cap aquell que és diferent, si el mur, repeteixo, que tenim al davant és alt i resistent, no ens queda altra solució, ni altra esperança, que picar-hi amb tossudesa. Picar i picar, perquè si ho fem tots, ell, el mur que impedeix la reconciliació, el perdó i l’amor, caurà, i molt de temps no durarà, i segur que tomba, tomba, tomba, perquè ben corcat acabarà.

L'ECUMENISME I EL DIÀLEG INTERRELIGIÓS, EN PUNT MORT? (i 2)

Com a observador del fenomen interreligiós, puc dir que a les nostres ciutats hi ha comunitats religioses que assisteixen als diversos espais de participació, i d’altres que fan de l’aïllament la seva forma de supervivència.

En aquest sentit us demano que em permeteu una anècdota: conec un mossèn que admet de bon grat l’ecumenisme (és a dir, a parlar amb cristians d’altres confessions), però en canvi es nega en rodó a assistir a trobades interreligioses amb “pagans” (és a dir, musulmans, jueus, etc.). Igual passa amb certs pastors evangèlics, que fugen en sentir la paraula ecumenisme perquè la identifiquen amb l’antiga aspiració catòlica-romana de reunir tots els cristians sota l’autoritat del papa. Així, el fonamentalisme és una taca que esquitxa totes les religions, i, per extensió, la convivència social.

A la dreta, Marta Matarín (Associacio Brahma Kumaris), durant la XVII Trobada Interreligiosa de Sabadell 2016.  Al Casal Pere Quart de Sabadell.

  

Afortunadament, dins de l’espai geogràfic que m’és més proper, la comarca del Vallès Occidental, amb gairebé un milió d’habitants i, per posar un exemple, amb un percentatge de població musulmana estimada superior al 10 per cent, singularment a la ciutat Terrassa -ara per ara la més poblada- ni regeix ja una sola confessió, ni, de moment, hi ha guerra de religions. I això passa gràcies, en gran part, a l’actuació de les administracions públiques democràtiques en la gestió de la convivència, i al seny de la mateixa població, de manera que es pot afirmar que gaudim d’un equilibri acceptable, sense episodis de violència sectària, tot i que aquest equilibri és més aviat passiu: podríem dir que es troba en punt mort.

Cal, doncs, continuar lluitant –malgrat els atemptats terroristes que ens van colpejar dolorosament- perquè de l’equilibri passiu fem un salt qualitatiu a l’autèntica convivència activa, basada en una interacció regular, en la consideració, i en el respecte i l’empatia cap a l’altre. I aquest repte ens afecta a tots: ciutadans, autoritats civils, religioses i militars, centres educatius, i, especialment, als mitjans de comunicació tradicionals o digitals en tant que, com “L’Acadèmia”, són agents molt importants -cadascú en el seu nivell- en el procés de formació de l’opinió pública. 

L'ECUMENISME I EL DIÀLEG INTERRELIGIÓS, EN PUNT MORT? (1)

El proper dia 17, divendres, l’Acadèmia Catòlica de Sabadell acollirà, a partir de dos quarts de 6 de la tarda, la XVIII Pregària Interreligiosa, que organitza l’Associació Diàleg Interreligiós Sabadell (ADIS), entitat continuadora de l’antic Grup de Diàleg Interreligiós, el qual, l’any 2000, va donar inici a la celebració anual d’aquest acte tan entranyable. I per aquest motiu em plau de publicar certes reflexions sobre ecumenisme i sobre diàleg interreligiós.

Durant els anys que fa que m’hi dedico, he pogut descobrir que, fora de les elits especialitzades, tant l’ecumenisme com el diàleg interreligiós han de vèncer el desconeixement popular, cosa que, d’altra banda, és normal en un país on bona part de la població ha girat l’esquena a les religions o es troba fortament angoixada en la lluita per garantir-se moltes de les necessitats bàsiques i, per tant, més prioritàries que l’ecumenisme i altres disquisicions pròpies de clergues o d’erudits que semblen viure en un altre món.

En el cas de l’ecumenisme, una de les causes del desconeixement la trobem, justament, en el mot “ecumenisme”, difícil de pronunciar i d’entendre. Però és que “ecumenisme” és el tecnicisme que els teòlegs fan servir per a referir-se de manera inequívoca al corrent que lluita pel retrobament i reunificació, mitjançant el diàleg i la comprensió, de les diferents confessions cristianes, que per raons històriques s’han anat separant, bo i mantenint, en la meva opinió, la pluralitat actual de matisos,

però una mateixa fe: Crist és Déu.

Moviment Ecumènic de Sabadell: Pregària per la Unitat dels Cristians 2016 a la capella del col·legi de les Escolàpies.

Per a sorpresa meva, he trobat persones -fins i tot en establiments eclesiàstics d’un i altre signe- que tenen dificultats per a pronunciar la paraula “ecumenisme” i tendeixen a dir “economisme”, tot confonent “ecumènic” amb “econòmic”. Així doncs, he acabat per assumir que el que més convé és treballar en una tasca pedagògica constant per explicar a tothom que “ecumenisme” ve de la paraula grega oikoumene, la qual avui expressa el concepte d’unitat consensuada, i mirar, fins on sigui possible, de superar aquest repte que el nom planteja a la cosa. O bé haurem de prescindir d’aquest terme i substituir-lo per una locució com “diàleg entre cristians”. De fet, el Moviment Ecumènic de Sabadell es podria dir “Moviment per al diàleg entre cristians de Sabadell”, o quelcom de semblant.

Quant al diàleg interreligiós, que com el seu nom indica és més aviat un espai que s’obre a la comunicació entre diversos sistemes religiosos i espirituals (budistes, cristians, jueus, musulmans, etc.) per tal de conèixer els seus principis i ensenyaments, sovint es presenta en forma de trobades i conferències, però, en canvi, hi ha molts pocs espais construïts i dissenyats específicament per a la pregària interreligiosa, tema del qual convindrà parlar un altre dia.

(Continuarà...)

"NO TINGUIS POR, PETIT RAMAT"

Un dels moments més agradables que els mortals corrents ens podem permetre, s’esdevé quan el diumenge al matí, ben arreglats i ben polits, sortim de casa per anar a gaudir d’un cafè amb llet i un crusant mentre fullegem la premsa del dia.

Jo ho faig sovint. El meu lloc habitual és la cafeteria “El Centenari” de la Ronda de Zamenhof de Sabadell, el meu carrer, i quan veuen que hi entro em porten, sense haver-la demanat, la consumició perquè ja em coneixen i saben que sempre prenc el mateix.

Aquest diumenge passat, que va ser l’endemà de la gran manifestació a Barcelona contra els atemptats terroristes i, pel que hem vist, també contra el rei, la sala era plena de matrimonis grans, parelles joves amb nens, algun solitari i les cambreres que no donaven l’abast.

Ja m’havia cruspit la meitat d’aquest no sé si dir-ne desdejuni o petit esmorzar quan, en aixecar els ulls del diari, vaig veure que en una taula rodona, blanca i ampla, prop del vidre que toca al carrer, hi havia dues dones, més aviat joves, d’aspecte saludable i ben arreglades, que em van semblar magribines. L’una duia el típic mocador negre cobrint-li el cap, l’altra no. Semblaven fer el mateix que jo: gaudir d’un diumenge al matí amb cafè i pastes. Parlaven animadament, com si el terror del dijous fatídic ja l’haguessin oblidat. De fet, les altres persones feien el mateix.

“Carpe diem”, vaig pensar, recordant l’expressió del poeta Horaci que vol dir “gaudeix del dia” o “viu el moment” perquè qui sap quines desgràcies ens portarà el futur.

Havent pagat, em vaig acostar a les dues dones i m’hi vaig presentar. Les hi vaig expressar la meva comprensió pel dolor que els musulmans també devien estar passant i els vaig preguntar a quina mesquita pertanyien. Primer, totes dues em van dir que els assassins eren unes persones menyspreables i que havien comès uns actes que rebutjaven. Tot seguit, la que duia mocador va afegir que pertanyia a la mesquita Al Rissalah (El Missatge), de Can Puiggener; la que no en duia va dir que no tenia temps per practicar la religió. Real com la vida mateixa! “Estan vivint el seu moment. La vida continua.” vaig pensar.

Un cop fora de l’establiment vaig recordar les paraules de Jesús a l’Evangeli de Lluc que ens animen a tenir confiança: “A vosaltres, amics meus us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.” I també aquella recomanació que ens invita a substituir la por per la fe: “No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.”

LA LLIBERTAT DEL CRISTIÀ

Ara que es commemora el cinquè centenari de la Reforma protestant, convé reflexionar sobre les característiques d’aquest esdeveniment històric. Amb aquesta finalitat,

el Moviment Ecumènic de Sabadell va iniciar el passat 9 de maig un cicle de conferències que es perllongarà fins després de l’estiu. També convindria procedir a la lectura sense prejudicis de les obres de Martí Luter, el capdavanter d’aquell moviment que va acabar canviant la cultura religiosa i el mapa polític de mitja Europa.

Així doncs, i per seguir aquesta indicació, val la pena capbussar-se, per exemple, en una de les obres cabdals de Luter, el Tractat sobre la llibertat del cristià, un memoràndum dirigit l’any 1520 al papa Lleó X, que en la traducció catalana ocupa tan sols 28 pàgines, i que per raons que veurem més a baix, va contribuir a l’excomunicació d’aquell.

La idea central de l’obra, i de tot el pensament de Luter, és que la vida del cristià està feta de fe i d’amor: la fe expressa la seva relació directa amb Déu; l’amor, la seva relació amb l’home. Aquest ha estat alliberat de les seves inclinacions solament per la fe, que el fa just, és a dir, bo; i per això la fe es manifesta en l’amor al proïsme i en les bones obres. Un home que té fe és un home que produirà bones obres i no a l’inrevés. “Segons siguin els arbres seran els fruits” i “segons sigui el paleta serà la casa”, no al contrari. “La fe fa just l’home i així ell farà bones obres”. D’altra banda, la fe uneix l’ànima dels homes a Crist amb una fusió perfecta, en virtut de la qual tots, com Ell, ens convertim en reis i sacerdots.

La nova teologia significava, doncs, un dissentiment total amb el pensament i la pràctica de l’església medieval. Ara ja no feien falta capellans ni bisbes, ni el papa per dictar el que era bo o dolent, ni calia fer penitències o comprar butlles per reduir anys de sofriment al purgatori i guanyar el cel. Els cristians ja eren lliures, i per la mera acceptació de la fe que Déu els oferia -i ofereix- se salvaven i no necessitaven sacerdots que els perdonessin, perquè ells mateixos, juntament amb Crist, ja ho eren, de sacerdots. Només calia demanar personalment i sincerament perdó pels pecats comesos per tal que el Déu de misericòrdia, amb la intercessió de Crist, n’atorgués l’absolució.

Es comprèn que l’Església reaccionés contra les idees de Luter perquè no únicament ensorrava la teologia imperant, sinó perquè, a més a més, en una carta adjunta al memoràndum dirigida al papa Lleó X, feia escarni de la corrupció a Roma: “No és cert que sota la capa del cel no hi ha res de més malèvol enverinat i pitjor que la cúria romana? Sobrepassa en molt els pecats dels turcs i és un fet que, havent estat la porta del cel en temps passats, s’ha tornat la gola ben oberta de l’infern”. Aquest estil, sarcàstic i en ocasions molt punyent, no va afavorir gens la causa reformista i, com s’apuntava abans, va provocar l’excomunicació de Luter.

Però l’essencial és que, singularment des del Concili Vaticà II, s’ha produït un important acostament entre l’Església Catòlica i la Federació Luterana Mundial, fins la declaració conjunta de l’any 1998, segons la qual la fe és el veritable motor del comportament del cristià i que per causa de la fe es dóna glòria a Déu i hom estima els altres éssers humans. D’aquí la veritable llibertat del cristià.

MORIR COM LES ABELLES

Déu va encarregar a l’home que fos un administrador prudent de la creació: “El Déu Etern, prengué, doncs, l'home i el va posar al jardí de l'Edèn a fi que el conreés i en tingués cura” (Gènesi 2,15) i, després del diluvi universal, en va fer una aliança en un sentit semblant (Gènesi 9). L’home es convertia així en majordom de tots els éssers vivents, i de la terra, perquè Déu, el Creador, li atorgava aquest poder i aquesta responsabilitat.

Però al diari La Vanguardia del passat 4 de febrer podíem llegir una notícia que va fer plorar els nostres cors: “Entre dos i tres milions d’abelles han mort a causa d’una intoxicació massiva a la localitat de Mazarrón (Múrcia), on han estat afectats 180 ruscos” en una sola finca. Aquests successos són molt comuns, sobre tot en zones on, paral·lelament,  existeix una agricultura molt intensiva. Els hortolans, amb l’afany de guanyar cada cop més diners amb productes primerencs, utilitzen irracionalment i de vegades il·legalment plaguicides i altres productes químics, els quals són ingerits per les abelles que moren enverinades. Aleshores, no sols no poden produir la mel, sinó que ja no poden pol·linitzar la vegetació del encontorns, trencant-se així, la cadena tròfica o de la vida.

Aviat farà un any, al País Valencià van ocórrer fets similars. De fet, cada any, quan es produeix la floració dels arbres fruiters d’os i dels cítrics, que són fumigats a dojo, es provoquen enverinaments massius:  “Molts apicultors valencians marxen de la Comunitat amb els seus ruscs quan comença la floració de cítrics”, segons informació apareguda al diari digital La Veu del País Valencià, el 24 de març de 2016.

La bona salut de les abelles és per a molts biòlegs, un senyal de la bona salut de l’ecosistema. I, si em permeteu dir-ho, un senyal de la bona salut espiritual dels qui, com s’ha dit abans, hauríem de ser administradors prudents de la natura.

Això no obstant, l’home sembla inconscient de les seves obligacions, i mentre continuï aconduint-se per l’egoisme i la cobdícia, mentre segueixi incomplint les seves aliances amb Déu, s’esllavissa per un pendent que el durà a morir enverinat en el seu propi medi. Com les abelles.

RELATO DE LOS INDIOS WINNEBAGO DE WISCONSIN

«No sabemos en qué condición se hallaba nuestro padre cuando empezó a tomar conciencia. Movió su brazo derecho y luego su brazo izquierdo, su pierna derecha y luego su pierna izquierda. Empezó a pensar lo que tenía que hacer y por fin empezó a llorar, las lágrimas fluían de sus ojos y caían ante él. Al poco tiempo miró ante sí y vio algo que brillaba. Aquello brillante eran sus lágrimas, que fluían y forma­ban las aguas que vemos… El hacedor de la tierra empezó a pensar de nuevo.  Y pensó: ‘Es así, cuando deseo una cosa, se hará como yo deseo, del mismo modo que mis lágrimas se han convertido en mares’. Así pensó. Y deseó la luz, y se hizo la luz. Y pensó lue­go: ‘Es como me suponía, las cosas que he deseado han empezado a existir tal como yo quería. Pensó entonces y deseó que existiera la tierra, y la tierra empezó a existir. El hacedor de la tierra la contempló y le gustó, pero la tierra no se estaba quieta… (Una vez que la tierra se aquietó) pensó en muchas cosas como empezaron a existir según él deseaba. Entonces empezó a hablar por primera vez. Dijo: ‘Puesto que las cosas son tal como yo quiero que sean, haré un ser semejante a mí’. Y tomó un poco de tierra y le dio su semejanza. Habló entonces a lo que acababa de crear, pero aquello no le respondió. Lo miró y vio que no tenía entendimiento o pen­samiento. Y le hizo un entendimiento. De nuevo le habló, pero aquello no respondió. Lo volvió a mirar y vio que no tenía lengua. Le hizo entonces una lengua. Le habló otra vez y aquello no res­pondió. Lo volvió a mirar y vio que no tenía alma. Le hizo, pues, un alma. Le habló otra vez y aquello pareció querer decir algo. Pero no lograba hacerse entender. El hacedor de la tierra alentó en su boca, le habló, y aquello le respondió». 

Del libro de MIRCEA ELIADE: “Historia de las creencias y de las ideas religiosas”.