L'ECUMENISME I EL DIÀLEG INTERRELIGIÓS, EN PUNT MORT? (i 2)

Com a observador del fenomen interreligiós, puc dir que a les nostres ciutats hi ha comunitats religioses que assisteixen als diversos espais de participació, i d’altres que fan de l’aïllament la seva forma de supervivència.

En aquest sentit us demano que em permeteu una anècdota: conec un mossèn que admet de bon grat l’ecumenisme (és a dir, a parlar amb cristians d’altres confessions), però en canvi es nega en rodó a assistir a trobades interreligioses amb “pagans” (és a dir, musulmans, jueus, etc.). Igual passa amb certs pastors evangèlics, que fugen en sentir la paraula ecumenisme perquè la identifiquen amb l’antiga aspiració catòlica-romana de reunir tots els cristians sota l’autoritat del papa. Així, el fonamentalisme és una taca que esquitxa totes les religions, i, per extensió, la convivència social.

A la dreta, Marta Matarín (Associacio Brahma Kumaris), durant la XVII Trobada Interreligiosa de Sabadell 2016.  Al Casal Pere Quart de Sabadell.

  

Afortunadament, dins de l’espai geogràfic que m’és més proper, la comarca del Vallès Occidental, amb gairebé un milió d’habitants i, per posar un exemple, amb un percentatge de població musulmana estimada superior al 10 per cent, singularment a la ciutat Terrassa -ara per ara la més poblada- ni regeix ja una sola confessió, ni, de moment, hi ha guerra de religions. I això passa gràcies, en gran part, a l’actuació de les administracions públiques democràtiques en la gestió de la convivència, i al seny de la mateixa població, de manera que es pot afirmar que gaudim d’un equilibri acceptable, sense episodis de violència sectària, tot i que aquest equilibri és més aviat passiu: podríem dir que es troba en punt mort.

Cal, doncs, continuar lluitant –malgrat els atemptats terroristes que ens van colpejar dolorosament- perquè de l’equilibri passiu fem un salt qualitatiu a l’autèntica convivència activa, basada en una interacció regular, en la consideració, i en el respecte i l’empatia cap a l’altre. I aquest repte ens afecta a tots: ciutadans, autoritats civils, religioses i militars, centres educatius, i, especialment, als mitjans de comunicació tradicionals o digitals en tant que, com “L’Acadèmia”, són agents molt importants -cadascú en el seu nivell- en el procés de formació de l’opinió pública.