Miratovac és un poble del sud de Sèrbia fronterer amb
Macedònia i pas, gairebé obligat, de molts refugiats de Síria que van cap
Alemanya. L’hivern hi és especialment cru.
Durant la
Trobada Interreligiosa de Sabadell, celebrada el 14 de novembre passat sota el
lema “L’acolliment dels qui fugen de la fam i de la guerra”, vaig preguntar als
ponents Miguel Pareja, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i
Olga Jiménez, aleshores responsable d’acolliment en l’Ajuntament de Sabadell , “on s’han amagat
els refugiats?”. Tots dos em van dir el mateix: “No se sap. Deuen estar suportant
penalitats a les fronteres de mitja Europa”.
Com que els
mitjans de comunicació no en parlaven, després vaig consultar diverses oenagés d’àmbit internacional,
però, senzillament, no em van contestar.
Al final, revisant
premsa digital francesa vaig saber que
tres mil fugitius acabaven d’arribar al camp anomenat “La Jungla”, a
Calais, on des de l’any 2000 ja s’hi concentraven uns altres tres mil esperant
entrar al Regne Unit a través del túnel del tren d’alta velocitat. A Dunkerke
hi ha un altre camp de refugiats ubicat ni més ni menys que en una inhòspita
zona pantanosa.
Els mitjans
francesos tracten sovint el tema amb sensibilitat i solvència. En el cas de dels refugiats de Miratovac, el
mèrit es del fotògraf Dimitar Dilkoff,
qui en va fer un reportatge per a l’agència Associated France-Press (AFP), la
qual va distribuir les imatges entre els seus abonats, i així, entre els dies
19 i 20 de gener, es van publicar en la premsa espanyola.
Per què al
nostre país la informació sobre els refugiats no surt a la llum sinó d’una
manera episòdica? Ara no entraré a
analitzar-ne els motius, com tampoc les causes de la misèria o de les guerres,
perquè el que m’interessa remarcar és que les entitats ecumèniques i els grups de diàleg interreligiós, tot i els seus objectius primordialment espirituals,
tenen també, per amor a Déu i al proïsme, l’obligació de preocupar-se i de denunciar
calamitats que semblen apuntar cap a una humanitat caiguda. I per això jo publico aquest escrit: perquè almenys els lectors s’adonin que tots som Miratovac.
