UNA ALTRA OCASIÓ PERDUDA. A propòsit de l’homenatge a les víctimes de l’11-M

Pilar Manjón, la presidenta de l’Associació 11-M d’Afectats pel Terrorisme, va manifestar a diversos mitjans de comunicació, dies abans de la commemoració dels deu anys de l’atemptat, que hauria considerat més correcte que l’homenatge a les víctimes fos un acte civil

Foto: Público.es

i no exclusivament catòlic “perquè entre les víctimes no tots són catòlics. En l’Associació tenim un 33% d’immigrants que no ho són i ens hauria agradat més un acte civil”. Al final, però, sembla que es va imposar la raó d’Estat i la commemoració va culminar en una missa concelebrada en la catedral de l’Almudena, de Madrid, amb l’assistència de la cúpula de l’Estat, amb el monarca al capdavant, i de l’Església Catòlica, amb més de quaranta bisbes. Curiosa reaparició del sempre viu nacionalcatolicisme en aquesta Espanya que monsenyor Rouco Varela qualificar de “postcristiana” en el seu discurs de comiat com a president de la Conferència Episcopal, el passat dia 12 de març.

És més, no solament “postcristiana”  i en gran part al·lèrgica al cristianisme o a qualsevol altra pràctica religiosa a causa, probablement, de l’actuació del propi Rouco y tot allò que ell representa, sinó una Espanya constitucionalment aconfessional, en la qual, si bé nominalment el catolicisme és la confessió majoritària, no hauria de gaudir de privilegis que són més aviat propis d’una religió d’Estat. En aquest sentit, un acte com el de l’Almudena ens allunya del comportament d’aquells països que ens són proposats com a model, i en els quals aquesta mena de celebracions o de commemoracions acostumen a tenir un marcat caràcter interrreligiós,  amb la participació en lloc preferent de representants de les principals religions. Perquè, si bé és cert que alguns líders de creences diverses van ser convidats a assistir a la missa catedralícia, l’acte va ser monopolitzat per l’Església Catòlica.

Tenim, doncs, un problema d’esquerdes a l’edifici constitucional construït durant la transició. I per una d’aquestes esquerdes s’està filtrant el romanent del nacionalcatolicisme. Es tracta d’una reedició del problema no resolt de les dues Espanyes. Es tracta d’una qüestió d’Estat la solució de la qual no es pot ajornar. I si no  es soluciona haurem de mirar de prescindir com puguem d’aquest model d’estat, o bé esperar que els nous vents que semblen bufar des del Vaticà acabin de renovar a fons la pols acumulada sota les catifes de palaus i palauets.

En tot cas cal demanar respectuosament, però amb fermesa, que en qualsevol celebració religiosa organitzada per administracions públiques ocupin un lloc preferent, al costat dels representants de la societat civil, els delegats de les diferents religions existents al nostre país, les quals són un reflex de la nostra pluralitat cultural i social i de les llibertats a les quals aspirem.

UNA ALTRA OCASIÓ PERDUDA (A propòsit de l'homentatge a les víctimes de l'11-M)

Pilar Manjón, la presidenta de l’Associació 11-M d’Afectats pel Terrorisme, va manifestar a diversos mitjans de comunicació, dies abans de la commemoració dels deu anys de l’atemptat, que hauria considerat més correcte que l’homenatge a les víctimes fos un acte civil i no exclusivament catòlic “perquè entre les víctimes no tots són catòlics. En l’Associació tenim un 33% d’immigrants que no ho són i ens hauria agradat més un acte civil”. Al final, però, sembla que es va imposar la raó d’Estat i la commemoració va culminar en una missa concelebrada en la catedral de l’Almudena, de Madrid, amb l’assistència de la cúpula de l’Estat, amb el monarca al capdavant, i de l’Església Catòlica, amb més de quaranta bisbes. Curiosa reaparició del sempre viu nacionalcatolicisme en aquesta Espanya que monsenyor Rouco Varela qualificar de “postcristiana” en el seu discurs de comiat com a president de la Conferència Episcopal, el passat dia 12 de març.

És més, no solament “postcristiana”  i en gran part al·lèrgica al cristianisme o a qualsevol altra pràctica religiosa a causa, probablement, de l’actuació del propi Rouco y tot allò que ell representa, sinó una Espanya constitucionalment aconfessional, en la qual, si bé nominalment el catolicisme és la confessió majoritària, no hauria de gaudir de privilegis que són més aviat propis d’una religió d’Estat. En aquest sentit, un acte com el de l’Almudena ens allunya del comportament d’aquells països que ens són proposats com a model, i en els quals aquesta mena de celebracions o de commemoracions acostumen a tenir un marcat caràcter interrreligiós,  amb la participació en lloc preferent de representants de les principals religions. Perquè, si bé és cert que alguns líders de creences diverses van ser convidats a assistir a la missa catedralícia, l’acte va ser monopolitzat per l’Església Catòlica.

Tenim, doncs, un problema d’esquerdes a l’edifici constitucional construït durant la transició. I per una d’aquestes esquerdes s’està filtrant el romanent del nacionalcatolicisme. Es tracta d’una reedició del problema no resolt de les dues Espanyes. Es tracta d’una qüestió d’Estat la solució de la qual no es pot ajornar. I si no  es soluciona haurem de mirar de prescindir com puguem d’aquest model d’estat, o bé esperar que els nous vents que semblen bufar des del Vaticà acabin de renovar a fons la pols acumulada sota les catifes de palaus i palauets.

En tot cas cal demanar respectuosament, però amb fermesa, que en qualsevol celebració religiosa organitzada per administracions públiques ocupin un lloc preferent, al costat dels representants de la societat civil, els delegats de les diferents religions existents al nostre país, les quals són un reflex de la nostra pluralitat cultural i social i de les llibertats a les quals aspirem.