En poc menys d’un mes he tingut ocasió d’assistir a dos esdeveniments de
caràcter interreligiós: al VI Parlament
Català de les Religions 2015, celebrat a
Girona el 17 d’octubre, que sota els auspicis d’AUDIR (Associació UNESCO per al
Diàleg Interreligiós), amb seu a Barcelona, s’ha vingut celebrant des del 2005
en diverses ciutats de
Trobada de Sabadell. Intervenció representant musulmà (Foto: Josep Maria Fontanet) |
Catalunya i del País Valencià, i el 14 de novembre a la
Trobada Interreligiosa de Sabadell -la meva ciutat- no tan coneguda, però que
enguany ha arribat ja a la setzena edició anual, organitzada des dels seus
inicis pel Grup de Diàleg Interreligiós de Sabadell. Ha estat una satisfacció
participar en ambdós esdeveniments, tant pel que s’hi sol aprendre, com per la
sensació de compartir aspiracions de pau i de diàleg amb persones pertanyents a
diferents creences religioses i amb les quals tenim, com a denominador comú, un
profund respecte per la diversitat.
Però, durant els anys que fa que m’hi dedico, he pogut descobrir que, fora
de les elits especialitzades, tant l’ecumenisme com el diàleg interreligiós han
de vèncer el desconeixement popular, cosa que, d’altra banda, és normal en un país
on la població torna a estar angoixada per garantir-se moltes de les
necessitats bàsiques i, per tant, més prioritàries que el que no deixen de ser,
aparentment, entreteniments propis
de clergues.
En el cas de l’ecumenisme, una
de les causes del desconeixement la trobem, justament, en el mot “ecumenisme”,
difícil de pronunciar i d’entendre. Però és la paraula que en teologia es fa
servir per a referir-se de manera inequívoca al corrent que lluita pel retrobament
i reunificació, mitjançant el diàleg i la comprensió, de les diferents
confessions cristianes, que per raons històriques s’han anat separant, bo i
mantenint, en la meva opinió, la pluralitat actual de matisos.
Per a sorpresa meva, he trobat persones
-fins i tot en establiments eclesiàstics d’un i altre signe- que tenen
dificultats per a pronunciar la paraula “ecumenisme” i tendeixen a dir
“economisme”, tot confonent “ecumènic” amb “econòmic”. Així, doncs, he acabat
per assumir que el que més convé és treballar en una tasca pedagògica constant
per explicar a tothom que “ecumenisme” ve de la paraula grega oikoumene,
la qual avui expressa el concepte d’unitat consensuada, i mirar, fins on sigui
possible, de superar aquest repte que el nom planteja a la cosa.
Quant al diàleg interreligiós, que com el seu nom indica és més aviat un espai que s’obre a la comunicació entre
diversos sistemes religiosos i espirituals (budistes, cristians, jueus,
musulmans, etc.) per tal de conèixer els seus principis i ensenyaments,
sovint es presenta en forma trobades i conferències, però, en canvi, hi
ha molts pocs espais específics per a la pregària
interreligiosa, tema del qual convindrà parlar un altre dia.
(Foto: Josep Maria Fontanet) |
Afortunadament, dins de l’espai geogràfic
que m’és més proper, la comarca del Vallès Occidental, amb gairebé un milió
d’habitants i, per posar un exemple, amb un percentatge de població musulmana
estimada superior al 10 per cent (*), singularment a la ciutat Terrassa, la més
poblada, ni regeix una sola confessió, ni, de moment, hi ha guerra de
religions. Gràcies en gran part a l’actuació de les administracions públiques
democràtiques, i al seny de la mateixa població, es pot afirmar que gaudim d’un
equilibri acceptable, sense episodis de violència sectària, tot i que aquest
equilibri és més aviat passiu: podríem dir que es troba en punt mort.
Cal, doncs, continuar lluitant –tot i
els atemptats terroristes que ara per ara colpegen el cor d’Europa- perquè de l’equilibri
passiu fem un salt qualitatiu a l’autèntica convivència activa, basada en la
consideració i en el respecte a l’altre. I aquest repte ens afecta a tots:
ciutadans, autoritats civils, religioses i militars, centres educatius, i,
especialment, als mitjans de comunicació tradicionals o digitals en tant que són
agents principals en el procés de formació de l’opinió pública.
(*) Consultar: Mapa religiós de
Catalunya. Informe 2014. Treball de l’ISOR, equip d’Investigacions en
Sociologia de la Religió, de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el
suport de la Direcció d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.