L'ECUMENISME (I EL DIÀLEG INTERRELIGIÓS), EN PUNT MORT?

En poc menys d’un mes he tingut ocasió d’assistir a dos esdeveniments de caràcter interreligiós:  al VI Parlament Català de les Religions 2015, celebrat  a Girona el 17 d’octubre, que sota els auspicis d’AUDIR (Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós), amb seu a Barcelona, s’ha vingut celebrant des del 2005 en diverses ciutats de

Trobada de Sabadell. Intervenció representant musulmà
(Foto: Josep Maria Fontanet)

Catalunya i del País Valencià, i el 14 de novembre a la Trobada Interreligiosa de Sabadell -la meva ciutat- no tan coneguda, però que enguany ha arribat ja a la setzena edició anual, organitzada des dels seus inicis pel Grup de Diàleg Interreligiós de Sabadell. Ha estat una satisfacció participar en ambdós esdeveniments, tant pel que s’hi sol aprendre, com per la sensació de compartir aspiracions de pau i de diàleg amb persones pertanyents a diferents creences religioses i amb les quals tenim, com a denominador comú, un profund respecte per la diversitat.

Però, durant els anys que fa que m’hi dedico, he pogut descobrir que, fora de les elits especialitzades, tant l’ecumenisme com el diàleg interreligiós han de vèncer el desconeixement popular, cosa que, d’altra banda, és normal en un país on la població torna a estar angoixada per garantir-se moltes de les necessitats bàsiques i, per tant, més prioritàries que el que no deixen de ser, aparentment, entreteniments propis de clergues.

En el cas de l’ecumenisme, una de les causes del desconeixement la trobem, justament, en el mot “ecumenisme”, difícil de pronunciar i d’entendre. Però és la paraula que en teologia es fa servir per a referir-se de manera inequívoca al corrent  que lluita pel retrobament i reunificació, mitjançant el diàleg i la comprensió, de les diferents confessions cristianes, que per raons històriques s’han anat separant, bo i mantenint, en la meva opinió, la pluralitat actual de matisos.

Per a sorpresa meva, he trobat persones -fins i tot en establiments eclesiàstics d’un i altre signe- que tenen dificultats per a pronunciar la paraula “ecumenisme” i tendeixen a dir “economisme”, tot confonent “ecumènic” amb “econòmic”. Així, doncs, he acabat per assumir que el que més convé és treballar en una tasca pedagògica constant per explicar a tothom que “ecumenisme” ve de la paraula grega oikoumene, la qual avui expressa el concepte d’unitat consensuada, i mirar, fins on sigui possible, de superar aquest repte que el nom planteja a la cosa.

Quant al diàleg interreligiós, que com el seu nom indica és més aviat un espai que s’obre a la comunicació entre diversos sistemes religiosos i espirituals (budistes, cristians, jueus, musulmans, etc.) per tal de conèixer els seus principis i ensenyaments, sovint es presenta en forma trobades i conferències, però, en canvi, hi ha molts pocs espais específics per a la pregària interreligiosa, tema del qual convindrà parlar un altre dia.

(Foto: Josep Maria Fontanet)

Com a observador del fenomen, puc dir que a les nostres ciutats hi ha comunitats religioses que assisteixen als diversos espais de participació, i d’altres que fan de l’aïllament la seva forma de supervivència. Permeteu-me una anècdota: conec un mossèn que admet de bon grat l’ecumenisme, però en canvi es nega en rodó a assistir a trobades interreligioses amb “pagans”. Igual passa amb certs pastors evangèlics, que fugen en sentir la paraula ecumenisme perquè la identifiquen amb l’antiga aspiració catòlica-romana de reunir tots els cristians sota l’autoritat del papa. Així, el fonamentalisme és una taca que esquitxa totes les religions, i, per extensió, la convivència social.

Afortunadament, dins de l’espai geogràfic que m’és més proper, la comarca del Vallès Occidental, amb gairebé un milió d’habitants i, per posar un exemple, amb un percentatge de població musulmana estimada superior al 10 per cent (*), singularment a la ciutat Terrassa, la més poblada, ni regeix una sola confessió, ni, de moment, hi ha guerra de religions. Gràcies en gran part a l’actuació de les administracions públiques democràtiques, i al seny de la mateixa població, es pot afirmar que gaudim d’un equilibri acceptable, sense episodis de violència sectària, tot i que aquest equilibri és més aviat passiu: podríem dir que es troba en punt mort.

Cal, doncs, continuar lluitant –tot i els atemptats terroristes que ara per ara colpegen el cor d’Europa- perquè de l’equilibri passiu fem un salt qualitatiu a l’autèntica convivència activa, basada en la consideració i en el respecte a l’altre. I aquest repte ens afecta a tots: ciutadans, autoritats civils, religioses i militars, centres educatius, i, especialment, als mitjans de comunicació tradicionals o digitals en tant que són agents principals en el procés de formació de l’opinió pública.

(*) Consultar: Mapa religiós de Catalunya. Informe 2014. Treball de l’ISOR, equip d’Investigacions en Sociologia de la Religió, de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el suport de la Direcció d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.