Si hom vol anar de Figueres a
Perpinyà en Alta Velocitat Española (AVE), el viatge és còmode i travessa
paisatges de gran bellesa pertanyents a les comarques de l’Alt Empordà, del
Vallespir i del Rosselló. Però hi ha un
problema. Podríem dir-ne “el” problema: els comtes no quadren.
AVE sortint del túnel del Pertús. Foto: diari Expansión
|
Això, amics lectors, en una
economia que es proclama de lliure mercat, és a dir, on els propietaris de les
empreses assumeixen el risc de llurs inversions (milions d’elles han
desaparegut durant la crisi), no deixa de ser una mena de corrupció legal en la
qual els més poderosos ho són cada vegada més gràcies als seus contractes amb
l’Estat per a la construcció d’infraestructures, sense que, de debò de debò, se
n’hagin fet unes previsions correctes de rendibilitat econòmica ni social. Igual
com va passar a mitjans del segle XIX, quan al mapa de la Península es van
començar a dibuixar els traçats dels ferrocarrils.
Perquè el que importa es cobrar
per l’obra feta, i, si després no produeix guanys, ja pagarà l’Administració,
és a dir els ciutadans amb una certa capacitat de contribuir, és a dir, la
classe mitjana, les nòmines regulars, perquè les elits socials no paguen perquè
no volen, i els treballadors perquè ja no poden. D’aquesta forma s’explica que
en els darrers anys amb governs del PP i
del PSOE, més de tres milions i mig de persones hagin desaparegut de les
classes mitjanes per passar a formar part de les classes amb rendes més baixes,
o dit en plata, dels pobres, segons estadístiques publicades recentment per la
Fundació BBVA. Resumint, quants més AVES hi ha, més s’enriqueixen el rics i més
s’empobreixen els pobres, i a sobre s’acaben els diners per fer el corredor del
Mediterrani, que aquest sí que fa falta, tal com fins i tot ha la Unió Europea.
I és que, es pot dir que la crisi
no és quelcom que hagi vingut com per art de màgia, sinó que més aviat sembla
que és l’efecte d’una maquinació entre multimilionaris i governants per
apoderar-se dels rèdits del benestar aconseguit després de duríssimes dècades de reconstrucció, i per als quals
l’única cosa rellevant és la unitat d’Espanya, perquè aquesta és, en realitat,
la seva parcel·la de “treball” des de fa segles.
El país, com l’AVE, circula sense
nord, i és legítim que aquells que ens ocupem del diàleg entre confessions
religioses no ens quedem muts davant el desgavell. Altrament, la nostra tasca
resultaria més pròpia d’àngels que de persones, i, al capdavall, com diu el
proverbi llatí: “homes som i res humà ens és aliè”.