Es podria dir que
les celebracions i pregàries públiques del moviment ecumènic se semblen
bastant, en cert sentit, a les assemblees veïnals dels barris: tothom que hi
visqui és convidat a participar-hi, dir la seva i debatre determinats temes que
poden se útils per a la comunitat i, a més a més, en reforcen la identitat
comuna. Determinades persones hi participen sempre, d’altres, per motius
diversos, no hi van mai, i uns tercers s’hi acosten en funció de l’ordre del
dia o de si tenen altres compromisos, o por de veure’s amb un veí amb el qual
es troben enemistats.
Com a responsable del grup Moviment Ecumènic de Sabadell puc afirmar
que a la nostra ciutat hi ha esglésies
evangèliques o parròquies catòliques amb un tarannà molt ecumènic, i d’altres
que no ho són tant, o gens, d’ecumèniques. Algunes accepten de bon grat l’ecumenisme
(que, recordem, és el diàleg entre cristians per recuperar la unitat), però en
canvi –curiosament- rebutgen el diàleg interreligiós (que és el diàleg, posem
per cas, entre cristians, musulmans, budistes, bahais). Fins i tot existeix algun
pastor evangèlic que considera teològicament improcedent participar en actes
ecumènics si en aquests hi ha també mormons, adduint que L'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies
(l'església mormona) és poc menys que politeista. I què? En cas de dubte, l'ecumenisme ha de ser inclusiu i agermanar-se amb tohom qui afirmi que Crist és Déu.
Però com que una flor no fa estiu, cal posar en valor el tarannà
ecumènic de tants homes i dones que des del món evangèlic protestant o
reformat, lluiten i han lluitat fins arribar –en algun cas- a perdre la vida
pel retrobament amb els germans i germanes de totes les tendències cristianes.
Així com també cal destacar que milers
de catòlics i de catòliques, ordenats o seglars, per si sols o agrupats en
organitzacions, malden pel diàleg i per la pregària interconfessionals en ordre
al retrobament dins el respecte a la diversitat, esforç que ha costat no poc
sofriment a alguns dels capdavanters més significats del moviment ecumènic
d’inspiració catòlica.
D’altra banda, els qui
ens trobem ficats en la tasca ecumènica pensem que no és bo forçar ningú a
dialogar o a pregar amb altres, perquè aniríem contra la llibertat de cadascú,
i perquè en podrien sortir reforçades les actituds contràries al diàleg, tota
vegada que sovint aquestes tenen com a motiu la desconfiança, la qual és filla de la inseguretat i també una mostra
de debilitat. Podríem dir que el desconfiat és una persona que s’aferra a les seves creences perquè en
el seu reduït món se sent més segur, o perquè té por de perdre un determinat
estatus de poder per molt petit que aquest sigui. El desconfiat és una persona
tancada en si mateixa, incapaç de dialogar i debatre a bastament, o d’escoltar
i intentar comprendre les raons dels altres, tot i que sovint exhibeixi una
gran loquacitat. En el fons, es troba molt insegur quan no camina sobre els
seus propis i coneguts fonaments. ¿O és
que no es pot pertànyer a una confessió i participar –sense abjurar de les
pròpies conviccions- en una pregària conjunta amb persones d’altres esglésies, tot
cercant les arrels comunes de la nostra espiritualitat, allò que anomenem Déu o el Senyor?
En suma, la
desconfiança planteja un repte molt important al moviment ecumènic –i també als
grups interreligiosos- ja que obliga a
seguir amb els desconfiats una tasca complicada, difícil i llarga, de
persuasió, d’obertura a nous horitzons de diàleg i comprensió. I aquesta tasca
s’ha de dur a terme, necessàriament, amb paciència, tenacitat, comunicació, empatia, i, per damunt de tot, amb molt d’amor. Com Jesús, el més
ecumènic dels cristians, ens va ensenyar.