"Bona
tarda a tothom, em dic Antoni Ibáñez i pertanyo a l’Església de Crist, del
carrer del Sol de Sabadell, que és d’inspiració anglicana.
Estic
bastant d’acord amb la definició de la religió com un conjunt de creences en
quelcom de misteriós, que es troba més enllà dels límits de la nostra raó. Es tractaria d’una noble
aspiració dels humans a trobar respostes davant certs interrogants vitals,
especialment a la pregunta sobre què passarà després de la mort.
Cal
diferenciar les religions d’aquells qui les administren, als quals per abreujar
denominaré en tots els casos
“jerarquia” o “jerarquies eclesiàstiques”.
Es
pot afirmar que al llarg de la història totes les jerarquies han aprofitat
els legítims sentiments religiosos de
les persones per a procurar-se posicions de privilegi en la societat: els
sacerdots egipcis amb els faraons, els bisbes cristians amb l’emperador romà
Constantí, els lames al Tibet, els diversos califats islàmics, etc.
Però
en l’esglaó més baix de la jerarquia sempre hem trobat dones, que, com diria
l’actual papa catòlic, han ocupat una posició de servitud respecte el conjunt
de llurs organitzacions.
Fins
al segle XVIII, amb la Il·lustració, la independència dels Estats Units i la
Revolució Francesa, els estats no comencen a separar-se de les jerarquies
eclesiàstiques. Es produeixen les respectives declaracions universals de
l’home, i el 1791, també a França, la Declaració del Drets de la
Dona y de la Ciutadana. Ja es disposa, doncs, d’una base social i jurídica per
a la igualtat: la constitució d’estats laics i les primeres declaracions de
drets.
Al segle XX es produiran,
entre altres, dues fites cabdals: El 1948, la Declaració Universal dels
Drets Humans (no solament dels homes) per part de l’ONU, i, en especial, la
proclamació també per part de l’ONU, l’any 1999, del dia 25 de novembre com a
Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona. Es pot
dir que la major part de la legislació bàsica dels països democràtics occidentals
recullen els principis d’aquests dos textos.
Però el problema està encara
molt lluny de solucionar-se. Molt recentment hem vist com un príncep de
l’església promocionava a Espanya la publicació d’un assaig molt conservador
titulat “Cásate y sé sumisa”, de la periodista italiana Costanza Miriano.
La meva parròquia, que com
he indicat, és l’Església de Crist,
pertany a l’Església Anglicana d’Espanya, oficialment anomenada “Iglesia
Española Reformada Episcopal”, la qual al seu torn forma part d’una fraternitat
mundial d’esglésies “nacionals” -la Comunió Anglicana- que, essent autònomes,
tenen com a model teològic i litúrgic el de l’Església d’Anglaterra. Nosaltres
vam disposar durant tretze anys d’una dona com a prevere: la tan recordada
Susana Woodcock, i la Junta Parroquial, que és elegida, té funcions executives
i no merament consultives com passa en altres esglésies, està formada per dones
en una proporció del 50 per cent.
Si ens referim a l’àmbit espanyol, trobem que
encara som en una fase incipient d’equiparació, amb dues dones ordenades com a
rectores parroquials, però moltes més com a diaconesses, i, canònicament, res
no impedeix que el bisbe diocesà pugui ser una dona.
En la Comunió anglicana
trobem situacions molt dispars. Així, mentre als països de tradició anglosaxona
o nòrdics les dones han arribat, no sense conflictes, als màxims nivells de la
jerarquia, en altres països, com els del Con Sud Americà, o els del continent
africà, es troben amb fortes resistències derivades de llurs tradicions
culturals específiques.
Un cas positiu i molt preeminent és el de Katharin Jefferts,
bisbessa al capdavant de l’església anglicana dels Estats Units i que vindria a
ser l’equivalent de l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, primat de l’Església
d’Anglaterra.
Referint-nos a igualtat de
gèneres. O d’orientacions sexuals en sentit ampli, resulta més punyent la
situació de gais i lesbianes. Així, hem de tornar als Estats Units per trobar
exemples de bisbes o bisbesses homosexuals, l’elecció dels quals ja és una
realitat, però havent provocat fortes tensions.
Sabem que en el passat els anglicans ens
vam pecar greument en arrenglerar-nos amb els poderosos (pensen per exemple en
l’època victoriana al Regne Unit), que vam sotmetre les dones, i que vam negar
la comunió o directament executar els homosexuals. Però creiem que, un cop penedits, el present és esperançador, i
que estem treballant amb afany per tal que, amb l’ajuda de l’Esperit Sant,
ningú pugui ser discriminat per motius de gènere o per la seva orientació
sexual. I també per tal que en el futur les dones no caiguin en les mateixes
equivocacions que aquells homes que durant segles van acaparar llocs de poder
en la jerarquia de l’Església.
Moltes gràcies, i que Déu us beneeixi".
(*) Antoni Ibáñez. Intervenció durant la
XIII Trobada Interreligiosa de Sabadell, el dissabte 16 de novembre de 2013.
