Translate

dimarts, 16 de desembre del 2014

JOAN EL BAPTISTA, MODEL DE TESTIMONIATGE PER A L'ESGLÉSIA D'AVUI*

Per Daniel Sánchez Lladó

Avui, 14 de desembre, és el 3er diumenge d'Advent, i en la sèrie de temes que hem triat per aquest temps d’abans de Nadal, voldria reflexionar sobre la figura de l'herald.  El diccionari defineix l’herald com a missatger,  capdavanter en el món antic, un missatger especial que portava ordres, proclamava en les assemblees i declarava la guerra, i com a testimoni.

M'agradaria que ens fixéssim en aquesta darrera definició, la de testimoni, doncs concorda amb les paraules de la lectura de l'evangeli d'avui (Joan 1, 6-8 19-28)  referides a Joan el Baptista. Per tant, ens centrarem a veure com es configura aquest testimoniatge de Joan el Baptista.

Els dos passatges que hem llegit avui ens mostren, per una banda les bases d’aquest testimoniatge i, per altra banda, la seva praxi, la seva posada en acció.
Piero della Francesca: El baptisme de Crist
(c. 1450)

En la primera part (Joan 1, 6-8), veiem les bases que modelen el testimoniatge de Joan el Baptista.

En el verset 6, llegim que Joan el Baptista era "enviat de Déu". Ser enviat de (o per) Déu, era una crida personal. El Baptista actuava en base a allò que Déu havia prefigurat per a ell, com trobem l’evangeli de Lluc 1, 13-17. La seva motivació no era buscar privilegi o reconeixement o notorietat, sinó el compliment de la voluntat del Pare en la seva vida.

El verset 7 ens mostra que aquesta crida tenia una missió clara, "que tots creguin". El centre del testimoniatge de Joan el Baptista no és la seva experiència personal, els canvis que hagi sofert o no la seva vida per haver obeït Déu, sinó que apunta a l'arribada del Regne en Jesús. En la seva predicació, espera que tots ho creguin i que tots s'hi preparin a través del penediment. D’altra banda, en Mateu 3, 2, veiem que allò que s'espera que tots creguin es la imminència de la vinguda del Regne de Déu, la culminació dels temps.

Finalment, el verset 8 ens presenta Joan el Baptista com a testimoni de la llum, no com la llum mateixa. La llum es Crist i no ell, Joan, i el seu missatge apunta a Crist, la llum del món. El seu testimoniatge està centrat únicament i exclusiva en la figura de Jesús. Joan el Baptista no explica les bondats de la seva proposta de vida, ni es posa com a exemple de res. Ell prepara l'ambient per a l'arribada de Jesús, i, Jesús ha arribat; l'assenyala com a aquell a qui, fins i tot els seus deixebles, han de seguir. En el passatge que hem llegit avui,  Joan el Baptista parla de Jesús com a Messies, en els següents passatges el reconeixerà com a Anyell de Déu, com a ple de l'Esperit Sant i com a Fill de Déu. Però sempre es Jesús el centre del missatger i del missatge.

Mes concretament, a la segona part que hem llegit (1, 19-28) trobem alguns aspectes pràctics del testimoniatge de Joan el Baptista. En primer lloc, el testimoniatge honest (v.20): ell no fa propaganda de si mateix ni del seu moviment; no vol crear escola, ell apunta a Jesús. El Baptista hauria pogut pretendre alguna posició de privilegi, o de notorietat. Fins i tot amb la millor de les intencions podria haver "tret pit" com a mestre o com a líder, però ell ràpidament desvia l'atenció de la seva persona. No dóna tombs al seu testimoniatge, parlant d'altres coses o fent altres coses, va al gra, al rovell de l’ou de la predicació cristiana, a Jesús.

En segon lloc, el testimoniatge basat en l’Escriptura (v.23): Joan el Baptista té un profund coneixement escriptural sobre quin es el seu lloc i aprofita per desviar l'atenció d'ell mateix i tornar a apuntar a Jesús. Citant Isaïes,  mostra que és conscient que ell és una baula més en la cadena de la voluntat divina, que té un paper a realitzar i que no en pretén cap d'altre. A més, la reflexió escriptural mostra que la seva crida no es irreflexiva (fonamentalista en el mal sentit de la paraula), sinó que a través de la reflexió, la pregària, potser la discussió i el dubte, ha anat perfilant la seva crida, apropant-la a la voluntat de Déu, com altres personatges bíblics havien fet abans: Abraham, Moisès, Samuel, etc.

Finalment, el testimoniatge al seu lloc (v.26-27). Joan el Baptista no infla ni desinfla el seu ministeri, l'ubica en funció de Jesús. Treu importància al que fa, sap que l'arribada de Jesús serà molt més significant i efectiva en termes espirituals. El seu ministeri no és l’"única opció" per a la salvació, ni l’opció definitiva, sinó que ell és conscient que això correspondrà només al Crist.

El ministeri de Joan el Baptista no mostra falses expectatives, ni amaga veritats. És un ministeri discret (que es desenvolupa al desert, allunyat i a recer de totes les tècniques actuals de màrqueting eclesial), autèntic (no té segones intencions ni pretén manipular les persones), obedient (que respon a una crida des de la reflexió) i compromès (que fa allò que s'espera d'ell).

I, parlant de Joan el Baptista com a model per l’Església, hem de reprendre la paraula testimoni (martys en grec), que l'evangeli d'avui atorga a l’esmentat Joan, i que apareix en el llibre dels Fets dels Apòstols 1,8, aplicat als deixebles de Jesús i per extensió a l'Església. D'alguna manera el model de testimoniatge de Joan el Baptista, pot ser vàlid per al testimoniatge de l'Església cristiana.

L'Església està cridada a ser martys, a ser testimoni de Jesús. La nostra església està cridada a ser testimoni de Jesús, des del començament i ara. Per això darrerament estem intentant potenciar encara més el nostre testimoniatge. Si ho volem fer ben fet, no és mala idea utilitzar com a model el testimoniatge de Joan el Baptista.

Això fa que haguem de basar el nostre missatge en una crida. Fets 1,8 pot representar aquesta crida en general, però com en el cas de Joan el Baptista, ens cal una crida més concreta, més enfocada. Això implica un procés de reflexió, d'escoltar junts la veu de Déu, de prendre temps per a sentir la seva voluntat, abans de començar a dissenyar estratègies. A alguns això els pot semblar una pèrdua de temps, però mai es perd el temps en la presència de Déu.


També haurem d'enfocar cap a una missió clara. Ens cal buscar "que tots creguin". No hem d'alterar o disfressar el missatge. De la fe de l'Església deriva una responsabilitat social, el foment de la germanor, de la cultura, la realització d'activitats diverses. Totes aquestes coses són bones i necessàries, però no han de substituir mai la predicació de l'evangeli de Crist ni convertir-se en "ganxo" de pesca de persones. L'exposició de la fe de l'Església ha de ser clara i transparent, i si es vol, acompanyada d'aquests altres actes d'amor i companyonia. Però el primer objectiu és l’anunci de Jesucrist.

Finalment, com acabo de dir, el missatge de l'Església ha de ser centrat en el Crist. No podem testificar d'altra cosa, persona o institució que no sigui Jesús. Si centrem el missatge en la nostra comunitat o en la nostra tradició religiosa, estem "venent una moto" als altres, perquè nosaltres no som el camí a la salvació. Si centrem el missatge en un líder carismàtic o un predicador excels, estem perjudicant els altres, perquè aquestes persones no són un camí a la salvació. Si el centrem en unes pràctiques o uns comportaments, estem faltant a la veritat, perquè res que puguem fer ens durà a la salvació. Només Jesús, la seva vida, la seva entrega en la creu, la seva resurrecció, només la visió clara i diàfana de la gràcia... Només Jesús pot portar els altres a la salvació.

 Com Joan el Baptista, podem posar en pràctica un testimoniatge honest, sense mentides o mitges veritats; discret, que no posi el focus en nosaltres; autèntic, sense segones intencions; obedient, que respongui a un procés de diàleg reflexiu amb Déu; compromès, motivat per Déu i responsable amb el nostre paper.


     M'agradaria acabar desmuntant un mite. Força vegades, massa vegades, he sentit a dir de la nostra congregació en concret que no testifica, que històricament ha estat poc evangelitzadora. Ho porto sentint des que era un adolescent. Però pensant-ho en fred, aquesta església no hauria nascut sense testimoni; sense testimoni no hauria superat les grans dificultats de l'època de la persecució; sense testimoni, jo mateix no estaria aquí, ni tal vegada cap de nosaltres estaria fent coses, sacrificant temps, o persistint en el dia a dia de la congregació. Aquesta és una comunitat fruit de l'evangelització i amb un gran potencial de testimoni, que cal analitzar, vertebrar i convertir en pràctica, a través de la pregària i la reflexió.

    Potser no serem els millors omplint els bancs del temple, però la qualitat humana dels cristians d'aquesta congregació -i en la proporció que es dóna aquí- no la trobaríem en massa llocs. Vam rebre un gran testimoni en el passat per donar un gran testimoni avui en dia. Fem-ho, fixem-nos en el model de Joan el Baptista i fem-ho!

Que Déu ens doni compromís, honestedat i organització per a dur a terme aquesta tasca.

Amén.


(*) Adaptació del sermó pronunciat per Daniel Sánchez Lladó, el dia 14 de desembre de 2014, 3er diumenge d'Advent, a l’Església de Crist, Sabadell.

dissabte, 15 de novembre del 2014

ELS REPTES DE L'ECUMENISME 1: EL DESCONEIXEMENT



En els anys -encara relativament pocs- que m’hi dedico, he tingut l’oportunitat de descobrir que un dels reptes que l’ecumenisme ha de superar és el seu desconeixement popular. Una de les causes de tal problema es troba, justament, en el mot “ecumenisme”, difícil de pronunciar, difícil d’entendre.

Però és el tecnicisme que en teologia es fa servir per a referir-se de manera inequívoca al corrent o tendència que lluita pel retrobament i reunificació, mitjançant el diàleg i la comprensió, de les diferents confessions cristianes que per circumstàncies històriques s’han anat separant, bo i mantenint, al meu entendre, la riquesa de matisos actual.  Com se sol dir, es busca la unitat sense malmetre la diversitat. 

Per a sorpresa meva, he trobat  no poques persones -fins i tot en establiments eclesiàstics d’un i altre signe- que tenen dificultats per a pronunciar la paraula “ecumenisme” i tendeixen a dir “economisme”, vocable que per cert no existeix, tot confonent “ecumènic” amb “econòmic”, la qual cosa no deixa de ser una errada natural en un món com el que vivim tan deformat pel poder de l’economia i tan poc donat a l’ecumenisme, o, més en general, al diàleg i a la voluntat de recórrer un camí compartir amb l’altre.

Així, doncs, he acabat per assumir que el que convé és fer una tasca pedagògica     constant per explicar a tothom de manera entenedora que “ecumenisme” ve de la paraula  grega oikoumene, la qual  expressa d’alguna manera el concepte d’unitat, i mirar, fins on sigui possible, de superar, amb l’ajuda de Déu, aquest primer repte que el nom planteja a la cosa.


I, finalment, voldria explicar breument als més joves la imatge que il·lustra aquest text. Es tracta d’una de les trobades entre el patriarca ortodox Atenàgores I de Constantinoble  i del papa Pau VI, reunions que van portar com a conseqüència, en una etapa històrica per a l’ecumenisme, fruit de l’obertura del Concili Ecumènic Vaticà II, l’anul·lació els decrets d’excomunió mútua dictats durant el gran cisma de 1054 entre els cristians d’Orient i d’Occident.

dimarts, 16 de setembre del 2014

"EL SENYOR MIRA ELS HUMILS"


Coincidint gairebé amb l’inici de les activitats escolars, el Moviment Ecumènic de Sabadell reprèn les seves actuacions avui 16 de setembre amb la primera reunió del present curs.

Los pobres en la fuente. F. de Goya
I per començar, si d’acord amb les recomanacions tant de la Santa Seu com del Consell Mundial de les Esglésies (que agrupa ortodoxos, anglicans i protestants) una de les principals àrees de col·laboració ecumènica entre cristians és la lluita contra la pobresa, la tasca que tenim per endavant a la nostra ciutat, a Sabadell, apareix com a ingent. 

Així, el nombre d’alumnes que reben una beca de menjador ha augmentat enguany un 60 per cent, passant de 1.242 a 1.983 (Diari de Sabadell, 12 setembre 2014) i les peticions d’ajuts per a llibres i material creixen un 82 per cent, essent 9.050 els alumnes sol·licitants, quan el curs passat en van ser 4.970 (Diari de Sabadell, 16 setembre 2014), mentre que a Catalunya les beques de menjador per pobresa extrema han crescut d’un 43 per cent (El Periódico de Catalunya, 6 setembre 2014).

En contraposició, i segons informacions de  l’Associació de Banca Española, que és la germandat dels grans bancs, aquests van guanyar durant el primer semestre 6.300 milions d’euros, un 19,50 per cent més, mentre que les grans fortunes van obtenir a la borsa 6.200 milions d’euros durant l’any 2013 (La Vanguardia, 31 agost 2014).

Les xifres parlen per si mateixes, i demostren qui està perdent i qui està guanyant amb aquesta crisi econòmica, que serà molt difícil redreçar.

Per sort,  els cristians, a part del nostre esforç social, compartim una esperança: “Els humils posseiran la terra, fruiran  d’una gran pau” (Salm 37). Així, Déu sembla que no hi sigui, però ho observa tot:  “El Senyor és excels, però es mira els humils, mentre que coneix els altius de lluny estant”(Salm 138). Finalment, heus aquí la sentència de Jesús al Sermó de la Muntanya: “Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu”; “Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà!” (Lluc 6).

dilluns, 8 de setembre del 2014

ELS HUMILS POSSEIRAN LA TERRA

© www.evangelizafuerte.com.mex


En el seu camí cap a Jerusalem, Jesús va arribar a un llogarret i hi va contar una història dirigida a alguns que es consideraven ells mateixos justos i en canvi mensspreaven els altres. Es tracta de la paràbola del fariseu i del cobrador d’impostos, que apareix només en l’Evangeli de Lluc, però que resulta de gran valor, ja que en ella Jesús fa una exaltació de la virtut de la humilitat. En efecte, Lluc hi estableix una contraposició entre dos personatges: el fariseu, estricte complidor de la llei de Moisès, i el publicà, cobrador d’impostos per a Roma. Com sabem, els fariseus formaven una casta les normes religioses i els costums dels quals eren considerades com a oficials i d’estricte compliment entre els jueus: la circumcisió, la festivitat dels dissabtes, la prohibició de menjar aliments impurs, etc. Els cobradors d’impostos eren, per contra, acusats de traïdors i molt odiats.

En la paràbola que comentem coincideixen al Temple, com hem vist, ambdues figures. Llegeixo textualment del meu exemplar de la Bíblia: “El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo. Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.” El text conclou amb la sentencia de Jesús: “Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.” (Lluc 18,11-14).

Per què el fariseu no va tornar perdonat a casa seva? Simplement perquè no tenia consciència del seu orgull i per tant no creia que li calgués cap mena de perdó. En canvi, el cobrador d’impostos va demanar compassió a Déu pels seus pecats, fossin quins fossin, i Deu va atendre la seva súplica.

De fet, el menyspreu cap als orgullosos i la predilecció pels humils és un dels temes que va sorgint al llarg de les Sagrades Escriptures. Així, en els  Salms es diu: “Dura tan poc l’injust! Si mires al seu lloc ja no l’hi trobes. Però els humils posseiran la terra, fruiran  d’una gran pau” (Salm 37,10-11), perquè Déu vigila: “El Senyor és excels, però es mira els humils, mentre que coneix els altius de lluny estant.”(Salm 138,6). D’altra banda, als Evangelis Jesús diu amb tota rotunditat: “Feliços els humils: ells posseiran la terra.”(Mateu 5,5). I també: “Feliços els pobres: es vostre el Regne de Déu.” (Lluc 6,20).

Però, sentències a part, podem dir que dos dels exemples més importants d’humilitat es produeixen, precisament, a l’inici i al final de la vida de Jesús. Així, en l’episodi de l’Anunciació, quan l’àngel comunica a Maria que el nen que està a punt de concebre serà fruit de l’acció de l’Esperit Sant, i que serà anomenat Sant i Fill de Déu, Maria respon: “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.” (Lluc 1,38). És a dir, davant d’una notícia tan insòlita, Maria, sense dubtar, dóna la seva acceptació, i a més a  més s’humilia en un acte de confiança absoluta en Déu: “Soc l’esclava del Senyor...”

Ara, situem-nos cap al final de la vida de Jesús. Aquest es trobava reunit amb els seus deixebles al mont de les Oliveres. Conscient del sofriment que li espera, Jesús s’allunya del grup, i, agenollat, prega tot dient: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” (Lluc 22,42). Es a dir, Jesús  porta a la pràctica allò que tant havia proclamat: supedita la seva voluntat a la del Pare perquè és conscient que el seu sacrifici, que la seva humiliació, fruit de l’amor a la humanitat, comportarà la neteja dels pecats del món i la vida eterna per tots aquells que creguin en Ell, en el Crist redemptor i salvador.

Tornant a la lectura d’avui, i a la vista de tot el que he dit, crec que no cal insistir en la bona fe d’aquell publicà, d’aquell cobrador d’impostos que se sentia humiliat davant el fariseu. En aquest sentit, penso que unes paraules de l’apòstol Pau resumiran molt bé la qüestió: “Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n'hi ha gaires de savis a la manera d'aquest món ni gaires d'influents o de bona família. Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu. És gràcies a ell que vosaltres esteu units a Jesucrist, ja que Déu ha fet d'ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció.” (Primera carta de Sant Pau als Corintis, 1,26-30).


Niño rascándose, de B.E. Murillo
Aquest món traïdor està ple, per desgracia, de fariseus. De poderosos o membres de famílies importants. Són la casta. Se’ls veu els diumenges –ara ja no tant- a la sortida de missa, es presenten com a defensors dels bons costums i de les tradicions, i alguns fins i tot s’identifiquen amb uns suposats valors patriòtics. També n’hi ha, entre els no tan poderosos, alguns que pel sol fet d’ocupar càrrecs de responsabilitat a l’administració pública, a les empreses o a les esglésies, es comporten de manera prepotent, perquè no han arribat a entendre que per a servir als altres cal ser humils i amables, com ho va ser Crist per amor. Tard o d’hora, tots ells fracassaran, perquè, com hem vist, encara que el Senyor viu lluny, a les altures, no deixa de fixar-se en l’home humil... i també en l’orgullós.

Practiquem, doncs, la humilitat com a fruit que és de l’amor, i afegim-nos a Crist en la seva saviesa, en la seva justícia i en la seva santedat, perquè al final Ell ens portarà el Regne i ens farà lliures mitjançant la salvació en glòria. Amén.


(*)Sermó inspirat en la lectura de l’Evangeli de Lluc (18,10-14) i pronunciat per Antoni Ibáñez Olivares durant l’ofici matutí del diumenge 31 d’agost de 2014, a l’Església de Crist (Anglicana), de Sabadell.

dimarts, 29 de juliol del 2014

DESLLIURA'NS, SENYOR, DE L'INFIDEL

Diògenes era un filòsof que, uns 400 anys abans de Crist, caminava pels carrers d'Atenes, amb una llàntia a la mà: buscava un sol home que fos honest. 
Quadre atribuït a J. H. W. Tischbein (ca. 1780).


La percepció de corrupció generalitzada a ulls dels ciutadans que el cas Pujol no ha fet sinó augmentar, tant al nostre país com al món sencer, ens porta a pensar que l'ésser humà és incorregible. Almenys, tant com ho va ser el poble hebreu al llarg de tota la seva història narrada l'Antic Testament, com es pot constatar en el Salm que es reprodueix més a baixDavant d'aquesta amarga consideració, només ens queda confiar que Déu alguna vegada s'indignarà i ens deslliurarà per sempre del mal.
Salmo 12
Sálvanos, Señor, que ha desaparecido el fiel
1Al maestro del coro; en octava. Salmo de David.
2Sálvanos, Señor, que ha desaparecido el fiel,
no queda lealtad entre los seres humanos.
3Se mienten unos a otros,
conversan con lengua aduladora y corazón doble.
4Que el Señor extirpe la palabra aduladora,
la lengua que habla con arrogancia;
5que aniquile a quienes dicen:
“Con nuestra lengua nos hacemos fuertes,
en nuestras palabras confiamos,
¿quién podrá dominarnos?”.
6Por la opresión de los humildes,
por los gritos de los desvalidos
estoy decidido a actuar —dice el Señor—
y daré la salvación a quien suspira por ella.
7Las palabras del Señor son palabras puras,
plata aquilatada en un crisol de barro,
que ha sido refinada siete veces.
8Tú, Señor, nos protegerás,
nos librarás de esta generación por siempre.
9Los malvados vagan errantes por todas partes,
la vileza humana llega al colmo.

dissabte, 15 de març del 2014

UNA ALTRA OCASIÓ PERDUDA. A propòsit de l’homenatge a les víctimes de l’11-M

Pilar Manjón, la presidenta de l’Associació 11-M d’Afectats pel Terrorisme, va manifestar a diversos mitjans de comunicació, dies abans de la commemoració dels deu anys de l’atemptat, que hauria considerat més correcte que l’homenatge a les víctimes fos un acte civil
Foto: Público.es
i no exclusivament catòlic “perquè entre les víctimes no tots són catòlics. En l’Associació tenim un 33% d’immigrants que no ho són i ens hauria agradat més un acte civil”. Al final, però, sembla que es va imposar la raó d’Estat i la commemoració va culminar en una missa concelebrada en la catedral de l’Almudena, de Madrid, amb l’assistència de la cúpula de l’Estat, amb el monarca al capdavant, i de l’Església Catòlica, amb més de quaranta bisbes. Curiosa reaparició del sempre viu nacionalcatolicisme en aquesta Espanya que monsenyor Rouco Varela qualificar de “postcristiana” en el seu discurs de comiat com a president de la Conferència Episcopal, el passat dia 12 de març.

És més, no solament “postcristiana”  i en gran part al·lèrgica al cristianisme o a qualsevol altra pràctica religiosa a causa, probablement, de l’actuació del propi Rouco y tot allò que ell representa, sinó una Espanya constitucionalment aconfessional, en la qual, si bé nominalment el catolicisme és la confessió majoritària, no hauria de gaudir de privilegis que són més aviat propis d’una religió d’Estat. En aquest sentit, un acte com el de l’Almudena ens allunya del comportament d’aquells països que ens són proposats com a model, i en els quals aquesta mena de celebracions o de commemoracions acostumen a tenir un marcat caràcter interrreligiós,  amb la participació en lloc preferent de representants de les principals religions. Perquè, si bé és cert que alguns líders de creences diverses van ser convidats a assistir a la missa catedralícia, l’acte va ser monopolitzat per l’Església Catòlica.

Tenim, doncs, un problema d’esquerdes a l’edifici constitucional construït durant la transició. I per una d’aquestes esquerdes s’està filtrant el romanent del nacionalcatolicisme. Es tracta d’una reedició del problema no resolt de les dues Espanyes. Es tracta d’una qüestió d’Estat la solució de la qual no es pot ajornar. I si no  es soluciona haurem de mirar de prescindir com puguem d’aquest model d’estat, o bé esperar que els nous vents que semblen bufar des del Vaticà acabin de renovar a fons la pols acumulada sota les catifes de palaus i palauets.

En tot cas cal demanar respectuosament, però amb fermesa, que en qualsevol celebració religiosa organitzada per administracions públiques ocupin un lloc preferent, al costat dels representants de la societat civil, els delegats de les diferents religions existents al nostre país, les quals són un reflex de la nostra pluralitat cultural i social i de les llibertats a les quals aspirem.







UNA ALTRA OCASIÓ PERDUDA (A propòsit de l'homentatge a les víctimes de l'11-M)

Pilar Manjón, la presidenta de l’Associació 11-M d’Afectats pel Terrorisme, va manifestar a diversos mitjans de comunicació, dies abans de la commemoració dels deu anys de l’atemptat, que hauria considerat més correcte que l’homenatge a les víctimes fos un acte civil i no exclusivament catòlic “perquè entre les víctimes no tots són catòlics. En l’Associació tenim un 33% d’immigrants que no ho són i ens hauria agradat més un acte civil”. Al final, però, sembla que es va imposar la raó d’Estat i la commemoració va culminar en una missa concelebrada en la catedral de l’Almudena, de Madrid, amb l’assistència de la cúpula de l’Estat, amb el monarca al capdavant, i de l’Església Catòlica, amb més de quaranta bisbes. Curiosa reaparició del sempre viu nacionalcatolicisme en aquesta Espanya que monsenyor Rouco Varela qualificar de “postcristiana” en el seu discurs de comiat com a president de la Conferència Episcopal, el passat dia 12 de març.

És més, no solament “postcristiana”  i en gran part al·lèrgica al cristianisme o a qualsevol altra pràctica religiosa a causa, probablement, de l’actuació del propi Rouco y tot allò que ell representa, sinó una Espanya constitucionalment aconfessional, en la qual, si bé nominalment el catolicisme és la confessió majoritària, no hauria de gaudir de privilegis que són més aviat propis d’una religió d’Estat. En aquest sentit, un acte com el de l’Almudena ens allunya del comportament d’aquells països que ens són proposats com a model, i en els quals aquesta mena de celebracions o de commemoracions acostumen a tenir un marcat caràcter interrreligiós,  amb la participació en lloc preferent de representants de les principals religions. Perquè, si bé és cert que alguns líders de creences diverses van ser convidats a assistir a la missa catedralícia, l’acte va ser monopolitzat per l’Església Catòlica.

Tenim, doncs, un problema d’esquerdes a l’edifici constitucional construït durant la transició. I per una d’aquestes esquerdes s’està filtrant el romanent del nacionalcatolicisme. Es tracta d’una reedició del problema no resolt de les dues Espanyes. Es tracta d’una qüestió d’Estat la solució de la qual no es pot ajornar. I si no  es soluciona haurem de mirar de prescindir com puguem d’aquest model d’estat, o bé esperar que els nous vents que semblen bufar des del Vaticà acabin de renovar a fons la pols acumulada sota les catifes de palaus i palauets.

En tot cas cal demanar respectuosament, però amb fermesa, que en qualsevol celebració religiosa organitzada per administracions públiques ocupin un lloc preferent, al costat dels representants de la societat civil, els delegats de les diferents religions existents al nostre país, les quals són un reflex de la nostra pluralitat cultural i social i de les llibertats a les quals aspirem.