TOTS SOM MIRATOVAC

Miratovac és un poble del sud de Sèrbia fronterer amb Macedònia i pas, gairebé obligat, de molts refugiats de Síria que van cap Alemanya. L’hivern hi és especialment cru.

Durant la Trobada Interreligiosa de Sabadell, celebrada el 14 de novembre passat sota el lema “L’acolliment dels qui fugen de la fam i de la guerra”, vaig preguntar als ponents Miguel Pareja, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i Olga Jiménez, aleshores responsable d’acolliment en  l’Ajuntament de Sabadell , “on s’han amagat els refugiats?”. Tots dos em van dir el mateix: “No se sap. Deuen estar suportant penalitats a les fronteres de mitja Europa”.

Com que els mitjans de comunicació no en parlaven, després vaig consultar diverses oenagés d’àmbit internacional, però, senzillament, no em van contestar.

Al final, revisant premsa digital francesa vaig saber que  tres mil fugitius acabaven d’arribar al camp anomenat “La Jungla”, a Calais, on des de l’any 2000 ja s’hi concentraven uns altres tres mil esperant entrar al Regne Unit a través del túnel del tren d’alta velocitat. A Dunkerke hi ha un altre camp de refugiats ubicat ni més ni menys que en una inhòspita zona pantanosa.

Els mitjans francesos tracten sovint el tema amb sensibilitat i solvència.  En el cas de dels refugiats de Miratovac, el mèrit es del fotògraf  Dimitar Dilkoff, qui en va fer un reportatge per a l’agència Associated France-Press (AFP), la qual va distribuir les imatges entre els seus abonats, i així, entre els dies 19 i 20 de gener, es van publicar en la premsa espanyola.

Per què al nostre país la informació sobre els refugiats no surt a la llum sinó d’una manera episòdica?  Ara no entraré a analitzar-ne els motius,  com tampoc  les causes de la misèria o de les guerres, perquè el que m’interessa remarcar és que les entitats ecumèniques  i els grups de diàleg interreligiós, tot i els seus objectius primordialment espirituals, tenen també, per amor a Déu i al proïsme, l’obligació de preocupar-se i de denunciar calamitats que semblen apuntar cap a una humanitat caiguda. I per això jo publico aquest escrit: perquè almenys els lectors s’adonin que tots som Miratovac.