LA LLIBERTAT DEL CRISTIÀ

Ara que es commemora el cinquè centenari de la Reforma protestant, convé reflexionar sobre les característiques d’aquest esdeveniment històric. Amb aquesta finalitat,

el Moviment Ecumènic de Sabadell va iniciar el passat 9 de maig un cicle de conferències que es perllongarà fins després de l’estiu. També convindria procedir a la lectura sense prejudicis de les obres de Martí Luter, el capdavanter d’aquell moviment que va acabar canviant la cultura religiosa i el mapa polític de mitja Europa.

Així doncs, i per seguir aquesta indicació, val la pena capbussar-se, per exemple, en una de les obres cabdals de Luter, el Tractat sobre la llibertat del cristià, un memoràndum dirigit l’any 1520 al papa Lleó X, que en la traducció catalana ocupa tan sols 28 pàgines, i que per raons que veurem més a baix, va contribuir a l’excomunicació d’aquell.

La idea central de l’obra, i de tot el pensament de Luter, és que la vida del cristià està feta de fe i d’amor: la fe expressa la seva relació directa amb Déu; l’amor, la seva relació amb l’home. Aquest ha estat alliberat de les seves inclinacions solament per la fe, que el fa just, és a dir, bo; i per això la fe es manifesta en l’amor al proïsme i en les bones obres. Un home que té fe és un home que produirà bones obres i no a l’inrevés. “Segons siguin els arbres seran els fruits” i “segons sigui el paleta serà la casa”, no al contrari. “La fe fa just l’home i així ell farà bones obres”. D’altra banda, la fe uneix l’ànima dels homes a Crist amb una fusió perfecta, en virtut de la qual tots, com Ell, ens convertim en reis i sacerdots.

La nova teologia significava, doncs, un dissentiment total amb el pensament i la pràctica de l’església medieval. Ara ja no feien falta capellans ni bisbes, ni el papa per dictar el que era bo o dolent, ni calia fer penitències o comprar butlles per reduir anys de sofriment al purgatori i guanyar el cel. Els cristians ja eren lliures, i per la mera acceptació de la fe que Déu els oferia -i ofereix- se salvaven i no necessitaven sacerdots que els perdonessin, perquè ells mateixos, juntament amb Crist, ja ho eren, de sacerdots. Només calia demanar personalment i sincerament perdó pels pecats comesos per tal que el Déu de misericòrdia, amb la intercessió de Crist, n’atorgués l’absolució.

Es comprèn que l’Església reaccionés contra les idees de Luter perquè no únicament ensorrava la teologia imperant, sinó perquè, a més a més, en una carta adjunta al memoràndum dirigida al papa Lleó X, feia escarni de la corrupció a Roma: “No és cert que sota la capa del cel no hi ha res de més malèvol enverinat i pitjor que la cúria romana? Sobrepassa en molt els pecats dels turcs i és un fet que, havent estat la porta del cel en temps passats, s’ha tornat la gola ben oberta de l’infern”. Aquest estil, sarcàstic i en ocasions molt punyent, no va afavorir gens la causa reformista i, com s’apuntava abans, va provocar l’excomunicació de Luter.

Però l’essencial és que, singularment des del Concili Vaticà II, s’ha produït un important acostament entre l’Església Catòlica i la Federació Luterana Mundial, fins la declaració conjunta de l’any 1998, segons la qual la fe és el veritable motor del comportament del cristià i que per causa de la fe es dóna glòria a Déu i hom estima els altres éssers humans. D’aquí la veritable llibertat del cristià.