NO MÉS CAPS REBENTATS, NO MÉS PERSONES SENSE CAMES!

Diuen les cròniques de premsa de l’època que el dia 31 de maig de 1906 –aviat en farà 110 anys- al carrer Major de Madrid i a dos quarts de tres de la tarda, va saltar pel aires la desfilada nupcial del rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. La bomba que el sabadellenc Mateu Morral acabava de llençar contra la carrossa reial des d’un balcó es va desviar sense tocar l’objectiu, els monarques. Però hi van morir vint-i-tres persones. Més de cent ferits. Cavalls oberts en canal. Sang per tot arreu. La reina es va presentar davant dels convidats al banquet amb el vestit de setí  blanc tacat de vermell.

Tot i ser fill d’un empresari tèxtil i financer, i d’una mare molt catòlica, Morral s’havia anat familiaritzant amb les idees d’un sector de l’anarquisme que defensava l’ús de la violència com a mètode legítim de lluita contra el poder establert en un país on la misèria feia estralls entre les classes populars.

Font: www.elperiodico.com/AFP/Michael Villa

¿Era Morral un llop solitari o bé pertanyia a una trama organitzada que propugnava la caiguda de la monarquia? Però tornem al moment actual. ¿Són els gihadistes llops solitaris o formen part d’una organització armada i pagada per l’Estat Islàmic amb l’objectiu de destruir la societat occidental per imposar-hi el seu domini? Tant se val, solitaris o en grup, acaben fent vessar sang. ¿Però algú s’atreviria a dir que per les atrocitats d’uns pocs, tots els musulmans del món són uns criminals? Oi que no? ¿I algú hauria comès l’estupidesa de dir, l’any 1906, que tots els sabadellencs eren uns terroristes regicides? No es pot condemnar una comunitat pels crims d'alguns dels seus membres.

La pregunta clau sembla ser òbvia:  què podem fer per revertir la situació actual? O, encara més, a banda de posar els malfactors a la garjola i de procurar no perdre, mentrestant, ni un bocí de drets civils, ¿som nosaltres sols, els occidentals, els qui podem capgirar aquesta bogeria, o haurien d’intervenir també els països àrabs i totes les grans potències, per la força o per la diplomàcia? Malauradament sembla que ningú no te la clau que almenys obri la porta a una treva provisional. Ni se sap ben bé què fer enmig d’aquest caos.

Foto: diocesisdejaen.es

Nosaltres, com a Moviment Ecumènic i Grup de Diàleg interreligiós, hem començat a posar en pràctica també la pregària conjunta. Així  doncs, tal i com fem sempre en iniciar amb una breu oració les reunions mensuals de treball, en la corresponent al mes de març  vam llegir tots plegats un text insòlit per als qui no el coneguin: la sura o capítol 19 de l’Alcorà, dedicat a Maria, on en diversos versicles es relata una visita de la Verge als seus parents  amb  Jesús al bressol. En un moment donat de la visita,  aquest, sorprenentment, es dirigeix als presents i diu: “Ell (Déu) ha fet de mi un ésser beneït, allà on vagi (...) Ell no ha fet de mi un ésser violent, un desgraciat! (...) La pau sigui sobre mi el dia que mori, el dia que seré enviat a donar testimoni, ressuscitat, viu”. En la nostra trobada, aquests versets van ser recitats primerament en àrab pel Hafid, i després llegits en català per la Mercè. Tots participant-hi en actitud de recolliment i respecte. Sens dubte, uns bons moments de sensació de fraternitat i de de plenitud espiritual.

Però, ¿aconseguirem amb la nostra pregària posar harmonia en mig de tant desgavell,  i que no hi hagi més caps rebentats, ni més persones sense cames? No sembla pas que això es vagi a produir d’immediat. Però la pregària en comú, sigui amb la Bíblia, l’Alcorà, o altres texts sagrats, o, simplement, en silenci, se’ns apareix com un instrument útil per conèixer l’altre, per comprendre’l, estimar-lo i per desactivar la discriminació, la xenofòbia i l’odi: perquè la pregària és com el gra de mostassa, la més petita de les llavors, però que quan germina creix més que cap altra planta fins a esdevenir un gran arbre acollidor on fan vida una gran diversitat d’ocells.