Translate

dimarts, 16 de setembre del 2014

"EL SENYOR MIRA ELS HUMILS"


Coincidint gairebé amb l’inici de les activitats escolars, el Moviment Ecumènic de Sabadell reprèn les seves actuacions avui 16 de setembre amb la primera reunió del present curs.

Los pobres en la fuente. F. de Goya
I per començar, si d’acord amb les recomanacions tant de la Santa Seu com del Consell Mundial de les Esglésies (que agrupa ortodoxos, anglicans i protestants) una de les principals àrees de col·laboració ecumènica entre cristians és la lluita contra la pobresa, la tasca que tenim per endavant a la nostra ciutat, a Sabadell, apareix com a ingent. 

Així, el nombre d’alumnes que reben una beca de menjador ha augmentat enguany un 60 per cent, passant de 1.242 a 1.983 (Diari de Sabadell, 12 setembre 2014) i les peticions d’ajuts per a llibres i material creixen un 82 per cent, essent 9.050 els alumnes sol·licitants, quan el curs passat en van ser 4.970 (Diari de Sabadell, 16 setembre 2014), mentre que a Catalunya les beques de menjador per pobresa extrema han crescut d’un 43 per cent (El Periódico de Catalunya, 6 setembre 2014).

En contraposició, i segons informacions de  l’Associació de Banca Española, que és la germandat dels grans bancs, aquests van guanyar durant el primer semestre 6.300 milions d’euros, un 19,50 per cent més, mentre que les grans fortunes van obtenir a la borsa 6.200 milions d’euros durant l’any 2013 (La Vanguardia, 31 agost 2014).

Les xifres parlen per si mateixes, i demostren qui està perdent i qui està guanyant amb aquesta crisi econòmica, que serà molt difícil redreçar.

Per sort,  els cristians, a part del nostre esforç social, compartim una esperança: “Els humils posseiran la terra, fruiran  d’una gran pau” (Salm 37). Així, Déu sembla que no hi sigui, però ho observa tot:  “El Senyor és excels, però es mira els humils, mentre que coneix els altius de lluny estant”(Salm 138). Finalment, heus aquí la sentència de Jesús al Sermó de la Muntanya: “Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu”; “Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà!” (Lluc 6).

dilluns, 8 de setembre del 2014

ELS HUMILS POSSEIRAN LA TERRA

© www.evangelizafuerte.com.mex


En el seu camí cap a Jerusalem, Jesús va arribar a un llogarret i hi va contar una història dirigida a alguns que es consideraven ells mateixos justos i en canvi mensspreaven els altres. Es tracta de la paràbola del fariseu i del cobrador d’impostos, que apareix només en l’Evangeli de Lluc, però que resulta de gran valor, ja que en ella Jesús fa una exaltació de la virtut de la humilitat. En efecte, Lluc hi estableix una contraposició entre dos personatges: el fariseu, estricte complidor de la llei de Moisès, i el publicà, cobrador d’impostos per a Roma. Com sabem, els fariseus formaven una casta les normes religioses i els costums dels quals eren considerades com a oficials i d’estricte compliment entre els jueus: la circumcisió, la festivitat dels dissabtes, la prohibició de menjar aliments impurs, etc. Els cobradors d’impostos eren, per contra, acusats de traïdors i molt odiats.

En la paràbola que comentem coincideixen al Temple, com hem vist, ambdues figures. Llegeixo textualment del meu exemplar de la Bíblia: “El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo. Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.” El text conclou amb la sentencia de Jesús: “Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.” (Lluc 18,11-14).

Per què el fariseu no va tornar perdonat a casa seva? Simplement perquè no tenia consciència del seu orgull i per tant no creia que li calgués cap mena de perdó. En canvi, el cobrador d’impostos va demanar compassió a Déu pels seus pecats, fossin quins fossin, i Deu va atendre la seva súplica.

De fet, el menyspreu cap als orgullosos i la predilecció pels humils és un dels temes que va sorgint al llarg de les Sagrades Escriptures. Així, en els  Salms es diu: “Dura tan poc l’injust! Si mires al seu lloc ja no l’hi trobes. Però els humils posseiran la terra, fruiran  d’una gran pau” (Salm 37,10-11), perquè Déu vigila: “El Senyor és excels, però es mira els humils, mentre que coneix els altius de lluny estant.”(Salm 138,6). D’altra banda, als Evangelis Jesús diu amb tota rotunditat: “Feliços els humils: ells posseiran la terra.”(Mateu 5,5). I també: “Feliços els pobres: es vostre el Regne de Déu.” (Lluc 6,20).

Però, sentències a part, podem dir que dos dels exemples més importants d’humilitat es produeixen, precisament, a l’inici i al final de la vida de Jesús. Així, en l’episodi de l’Anunciació, quan l’àngel comunica a Maria que el nen que està a punt de concebre serà fruit de l’acció de l’Esperit Sant, i que serà anomenat Sant i Fill de Déu, Maria respon: “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.” (Lluc 1,38). És a dir, davant d’una notícia tan insòlita, Maria, sense dubtar, dóna la seva acceptació, i a més a  més s’humilia en un acte de confiança absoluta en Déu: “Soc l’esclava del Senyor...”

Ara, situem-nos cap al final de la vida de Jesús. Aquest es trobava reunit amb els seus deixebles al mont de les Oliveres. Conscient del sofriment que li espera, Jesús s’allunya del grup, i, agenollat, prega tot dient: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” (Lluc 22,42). Es a dir, Jesús  porta a la pràctica allò que tant havia proclamat: supedita la seva voluntat a la del Pare perquè és conscient que el seu sacrifici, que la seva humiliació, fruit de l’amor a la humanitat, comportarà la neteja dels pecats del món i la vida eterna per tots aquells que creguin en Ell, en el Crist redemptor i salvador.

Tornant a la lectura d’avui, i a la vista de tot el que he dit, crec que no cal insistir en la bona fe d’aquell publicà, d’aquell cobrador d’impostos que se sentia humiliat davant el fariseu. En aquest sentit, penso que unes paraules de l’apòstol Pau resumiran molt bé la qüestió: “Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n'hi ha gaires de savis a la manera d'aquest món ni gaires d'influents o de bona família. Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu. És gràcies a ell que vosaltres esteu units a Jesucrist, ja que Déu ha fet d'ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció.” (Primera carta de Sant Pau als Corintis, 1,26-30).


Niño rascándose, de B.E. Murillo
Aquest món traïdor està ple, per desgracia, de fariseus. De poderosos o membres de famílies importants. Són la casta. Se’ls veu els diumenges –ara ja no tant- a la sortida de missa, es presenten com a defensors dels bons costums i de les tradicions, i alguns fins i tot s’identifiquen amb uns suposats valors patriòtics. També n’hi ha, entre els no tan poderosos, alguns que pel sol fet d’ocupar càrrecs de responsabilitat a l’administració pública, a les empreses o a les esglésies, es comporten de manera prepotent, perquè no han arribat a entendre que per a servir als altres cal ser humils i amables, com ho va ser Crist per amor. Tard o d’hora, tots ells fracassaran, perquè, com hem vist, encara que el Senyor viu lluny, a les altures, no deixa de fixar-se en l’home humil... i també en l’orgullós.

Practiquem, doncs, la humilitat com a fruit que és de l’amor, i afegim-nos a Crist en la seva saviesa, en la seva justícia i en la seva santedat, perquè al final Ell ens portarà el Regne i ens farà lliures mitjançant la salvació en glòria. Amén.


(*)Sermó inspirat en la lectura de l’Evangeli de Lluc (18,10-14) i pronunciat per Antoni Ibáñez Olivares durant l’ofici matutí del diumenge 31 d’agost de 2014, a l’Església de Crist (Anglicana), de Sabadell.

dimarts, 29 de juliol del 2014

DESLLIURA'NS, SENYOR, DE L'INFIDEL

Diògenes era un filòsof que, uns 400 anys abans de Crist, caminava pels carrers d'Atenes, amb una llàntia a la mà: buscava un sol home que fos honest. 
Quadre atribuït a J. H. W. Tischbein (ca. 1780).


La percepció de corrupció generalitzada a ulls dels ciutadans que el cas Pujol no ha fet sinó augmentar, tant al nostre país com al món sencer, ens porta a pensar que l'ésser humà és incorregible. Almenys, tant com ho va ser el poble hebreu al llarg de tota la seva història narrada l'Antic Testament, com es pot constatar en el Salm que es reprodueix més a baixDavant d'aquesta amarga consideració, només ens queda confiar que Déu alguna vegada s'indignarà i ens deslliurarà per sempre del mal.
Salmo 12
Sálvanos, Señor, que ha desaparecido el fiel
1Al maestro del coro; en octava. Salmo de David.
2Sálvanos, Señor, que ha desaparecido el fiel,
no queda lealtad entre los seres humanos.
3Se mienten unos a otros,
conversan con lengua aduladora y corazón doble.
4Que el Señor extirpe la palabra aduladora,
la lengua que habla con arrogancia;
5que aniquile a quienes dicen:
“Con nuestra lengua nos hacemos fuertes,
en nuestras palabras confiamos,
¿quién podrá dominarnos?”.
6Por la opresión de los humildes,
por los gritos de los desvalidos
estoy decidido a actuar —dice el Señor—
y daré la salvación a quien suspira por ella.
7Las palabras del Señor son palabras puras,
plata aquilatada en un crisol de barro,
que ha sido refinada siete veces.
8Tú, Señor, nos protegerás,
nos librarás de esta generación por siempre.
9Los malvados vagan errantes por todas partes,
la vileza humana llega al colmo.

dissabte, 15 de març del 2014

UNA ALTRA OCASIÓ PERDUDA. A propòsit de l’homenatge a les víctimes de l’11-M

Pilar Manjón, la presidenta de l’Associació 11-M d’Afectats pel Terrorisme, va manifestar a diversos mitjans de comunicació, dies abans de la commemoració dels deu anys de l’atemptat, que hauria considerat més correcte que l’homenatge a les víctimes fos un acte civil
Foto: Público.es
i no exclusivament catòlic “perquè entre les víctimes no tots són catòlics. En l’Associació tenim un 33% d’immigrants que no ho són i ens hauria agradat més un acte civil”. Al final, però, sembla que es va imposar la raó d’Estat i la commemoració va culminar en una missa concelebrada en la catedral de l’Almudena, de Madrid, amb l’assistència de la cúpula de l’Estat, amb el monarca al capdavant, i de l’Església Catòlica, amb més de quaranta bisbes. Curiosa reaparició del sempre viu nacionalcatolicisme en aquesta Espanya que monsenyor Rouco Varela qualificar de “postcristiana” en el seu discurs de comiat com a president de la Conferència Episcopal, el passat dia 12 de març.

És més, no solament “postcristiana”  i en gran part al·lèrgica al cristianisme o a qualsevol altra pràctica religiosa a causa, probablement, de l’actuació del propi Rouco y tot allò que ell representa, sinó una Espanya constitucionalment aconfessional, en la qual, si bé nominalment el catolicisme és la confessió majoritària, no hauria de gaudir de privilegis que són més aviat propis d’una religió d’Estat. En aquest sentit, un acte com el de l’Almudena ens allunya del comportament d’aquells països que ens són proposats com a model, i en els quals aquesta mena de celebracions o de commemoracions acostumen a tenir un marcat caràcter interrreligiós,  amb la participació en lloc preferent de representants de les principals religions. Perquè, si bé és cert que alguns líders de creences diverses van ser convidats a assistir a la missa catedralícia, l’acte va ser monopolitzat per l’Església Catòlica.

Tenim, doncs, un problema d’esquerdes a l’edifici constitucional construït durant la transició. I per una d’aquestes esquerdes s’està filtrant el romanent del nacionalcatolicisme. Es tracta d’una reedició del problema no resolt de les dues Espanyes. Es tracta d’una qüestió d’Estat la solució de la qual no es pot ajornar. I si no  es soluciona haurem de mirar de prescindir com puguem d’aquest model d’estat, o bé esperar que els nous vents que semblen bufar des del Vaticà acabin de renovar a fons la pols acumulada sota les catifes de palaus i palauets.

En tot cas cal demanar respectuosament, però amb fermesa, que en qualsevol celebració religiosa organitzada per administracions públiques ocupin un lloc preferent, al costat dels representants de la societat civil, els delegats de les diferents religions existents al nostre país, les quals són un reflex de la nostra pluralitat cultural i social i de les llibertats a les quals aspirem.







UNA ALTRA OCASIÓ PERDUDA (A propòsit de l'homentatge a les víctimes de l'11-M)

Pilar Manjón, la presidenta de l’Associació 11-M d’Afectats pel Terrorisme, va manifestar a diversos mitjans de comunicació, dies abans de la commemoració dels deu anys de l’atemptat, que hauria considerat més correcte que l’homenatge a les víctimes fos un acte civil i no exclusivament catòlic “perquè entre les víctimes no tots són catòlics. En l’Associació tenim un 33% d’immigrants que no ho són i ens hauria agradat més un acte civil”. Al final, però, sembla que es va imposar la raó d’Estat i la commemoració va culminar en una missa concelebrada en la catedral de l’Almudena, de Madrid, amb l’assistència de la cúpula de l’Estat, amb el monarca al capdavant, i de l’Església Catòlica, amb més de quaranta bisbes. Curiosa reaparició del sempre viu nacionalcatolicisme en aquesta Espanya que monsenyor Rouco Varela qualificar de “postcristiana” en el seu discurs de comiat com a president de la Conferència Episcopal, el passat dia 12 de març.

És més, no solament “postcristiana”  i en gran part al·lèrgica al cristianisme o a qualsevol altra pràctica religiosa a causa, probablement, de l’actuació del propi Rouco y tot allò que ell representa, sinó una Espanya constitucionalment aconfessional, en la qual, si bé nominalment el catolicisme és la confessió majoritària, no hauria de gaudir de privilegis que són més aviat propis d’una religió d’Estat. En aquest sentit, un acte com el de l’Almudena ens allunya del comportament d’aquells països que ens són proposats com a model, i en els quals aquesta mena de celebracions o de commemoracions acostumen a tenir un marcat caràcter interrreligiós,  amb la participació en lloc preferent de representants de les principals religions. Perquè, si bé és cert que alguns líders de creences diverses van ser convidats a assistir a la missa catedralícia, l’acte va ser monopolitzat per l’Església Catòlica.

Tenim, doncs, un problema d’esquerdes a l’edifici constitucional construït durant la transició. I per una d’aquestes esquerdes s’està filtrant el romanent del nacionalcatolicisme. Es tracta d’una reedició del problema no resolt de les dues Espanyes. Es tracta d’una qüestió d’Estat la solució de la qual no es pot ajornar. I si no  es soluciona haurem de mirar de prescindir com puguem d’aquest model d’estat, o bé esperar que els nous vents que semblen bufar des del Vaticà acabin de renovar a fons la pols acumulada sota les catifes de palaus i palauets.

En tot cas cal demanar respectuosament, però amb fermesa, que en qualsevol celebració religiosa organitzada per administracions públiques ocupin un lloc preferent, al costat dels representants de la societat civil, els delegats de les diferents religions existents al nostre país, les quals són un reflex de la nostra pluralitat cultural i social i de les llibertats a les quals aspirem.

dissabte, 7 de desembre del 2013

L’ANGLICANISME I LA IGUALTAT DE GENERES(*)

"Bona tarda a tothom, em dic Antoni Ibáñez i pertanyo a l’Església de Crist, del carrer del Sol de Sabadell, que és d’inspiració anglicana.

Estic bastant d’acord amb la definició de la religió com un conjunt de creences en quelcom de misteriós, que es troba més enllà dels límits de  la nostra raó. Es tractaria d’una noble aspiració dels humans a trobar respostes davant certs interrogants vitals, especialment a la pregunta sobre què passarà després de la mort.

Cal diferenciar les religions d’aquells qui les administren, als quals per abreujar denominaré  en tots els casos “jerarquia” o “jerarquies eclesiàstiques”.

Es pot afirmar que al llarg de la història totes les jerarquies han aprofitat els  legítims sentiments religiosos de les persones per a procurar-se posicions de privilegi en la societat: els sacerdots egipcis amb els faraons, els bisbes cristians amb l’emperador romà Constantí, els lames al Tibet, els diversos califats islàmics, etc.

Però en l’esglaó més baix de la jerarquia sempre hem trobat dones, que, com diria l’actual papa catòlic, han ocupat una posició de servitud respecte el conjunt de llurs organitzacions.

Fins al segle XVIII, amb la Il·lustració, la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, els estats no comencen a separar-se de les jerarquies eclesiàstiques. Es produeixen les respectives declaracions universals de l’home, i el 1791, també a França, la Declaració del Drets de la Dona y de la Ciutadana. Ja es disposa, doncs, d’una base social i jurídica per a la igualtat: la constitució d’estats laics i les primeres declaracions de drets.

Al segle XX es produiran, entre altres, dues fites cabdals: El 1948, la Declaració Universal dels Drets Humans (no solament dels homes) per part de l’ONU, i, en especial, la proclamació també per part de l’ONU, l’any 1999, del dia 25 de novembre com a Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona. Es pot dir que la major part de la legislació bàsica dels països democràtics occidentals recullen els principis d’aquests dos textos.

Però el problema està encara molt lluny de solucionar-se. Molt recentment hem vist com un príncep de l’església promocionava a Espanya la publicació d’un assaig molt conservador titulat “Cásate y sé sumisa”, de la periodista italiana Costanza Miriano.


La meva parròquia, que com he indicat, és l’Església de Crist,  pertany a l’Església Anglicana d’Espanya, oficialment anomenada “Iglesia Española Reformada Episcopal”, la qual al seu torn forma part d’una fraternitat mundial d’esglésies “nacionals” -la Comunió Anglicana- que, essent autònomes, tenen com a model teològic i litúrgic el de l’Església d’Anglaterra. Nosaltres vam disposar durant tretze anys d’una dona com a prevere: la tan recordada Susana Woodcock, i la Junta Parroquial, que és elegida, té funcions executives i no merament consultives com passa en altres esglésies, està formada per dones en una proporció del 50 per cent.

Si ens referim a l’àmbit espanyol, trobem que encara som en una fase incipient d’equiparació, amb dues dones ordenades com a rectores parroquials, però moltes més com a diaconesses, i, canònicament, res no impedeix que el bisbe diocesà pugui ser una dona.

En la Comunió anglicana trobem situacions molt dispars. Així, mentre als països de tradició anglosaxona o nòrdics les dones han arribat, no sense conflictes, als màxims nivells de la jerarquia, en altres països, com els del Con Sud Americà, o els del continent africà, es troben amb fortes resistències derivades de llurs tradicions culturals específiques.

Un cas positiu i  molt preeminent és el de Katharin Jefferts, bisbessa al capdavant de l’església anglicana dels Estats Units i que vindria a ser l’equivalent de l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, primat de l’Església d’Anglaterra.

Referint-nos a igualtat de gèneres. O d’orientacions sexuals en sentit ampli, resulta més punyent la situació de gais i lesbianes. Així, hem de tornar als Estats Units per trobar exemples de bisbes o bisbesses homosexuals, l’elecció dels quals ja és una realitat, però havent provocat fortes tensions.

Sabem que en el passat els anglicans ens vam pecar greument en arrenglerar-nos amb els poderosos (pensen per exemple en l’època victoriana al Regne Unit), que vam sotmetre les dones, i que vam negar la comunió o directament executar els homosexuals.  Però creiem que, un cop penedits, el present és esperançador, i que estem treballant amb afany per tal que, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, ningú pugui ser discriminat per motius de gènere o per la seva orientació sexual. I també per tal que en el futur les dones no caiguin en les mateixes equivocacions que aquells homes que durant segles van acaparar llocs de poder en la jerarquia de l’Església.

Moltes gràcies, i que Déu us beneeixi". 


(*) Antoni Ibáñez. Intervenció durant la XIII Trobada Interreligiosa de Sabadell, el dissabte 16 de novembre de 2013.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

ALS HEROIS DE SABADELL

El passat dia 3 d’octubre el Rebost Solidari va rebre de mans de l’alcalde de Sabadell un important premi com a reconeixement per la seva valuosa activitat social, decisiva en moments de depressió com els que la nostra ciutat viu. El Rebost compta amb la col·laboració molt activa de 26 entitats, religioses i laiques, que, amb més de 250 voluntaris, es dediquen principalment a la distribució d’aliments a famílies necessitades de Sabadell, però també reben donatius i participen en les ja conegudes campanyes a l’entrada dels supermercats. Així mateix, amb el suport considerable de l’Ajuntament. El magatzem del Rebost es nodreix sobre tot de les aportacions provinents de programes d’ajut alimentari de la Unió Europea, de la Fundació Banc dels Aliments, i en menor mesura, però creixent, dels donatius i campanyes abans esmentades.
Rambla de Sabadell. Diumenge a l'hora del vermut.

Segons fonts del propi Rebost, l’any 2010 se’n van beneficiar 750 famílies; el 2011, 1.695; el 2012, prop de 2.100, i la previsió per a tot l’any 2013 és d’unes 3.000 famílies registrades als serveis socials municipals. La distribució, com s’ha dit, es fa a les entitats que col·laboren amb el Rebost: parròquies, oenagés, associacions ciutadanes i d’altres. Si, tirant pel cap baix, calculem unes quatre persones de mitjana per família, resulta que avui en dia a Sabadell unes 12.000 persones s’han de refiar per completar totalment o parcialment la seva alimentació del Rebost Solidari. I què passa amb els pobres no registrats als serveis socials i que en teoria no tenen accés al manà del Rebost? Aquests viuen en una mena de fosc llimbs vedat a la mirada del comú dels mortals. I amb els 200 casos detectats de menors amb insuficiències alimentàries quan, fora del sistema de protecció i suport que es presta des de les escoles, es troben a casa seva?.


Més enllà de discursos utòpics o triomfalistes per part dels qui ostenten el poder econòmic o polític a Catalunya i a Espanya, la crua realitat és que a la meva ciutat, a Sabadell, actualment un 6% de la població passa gana en major o menor mesura, fet que probablement no es donava des de l’època en què hi havia gent vivint a les coves prop del riu, quan el qui firma aquest article encara anava al parvulari. Els miserables d’abans i els desheretats d’avui constitueixen una legió de veritables màrtirs dels quals la història no parla. Potser caldrà fer-ne una beatificació laica amb l’erecció d’un monument al centre del jardí esplendorós que algun dia tornarà a donar llustre a la nova Plaça Major: “Sabadell als herois de totes les crisis”.