S'ACOSTA EL RAMADÀ

Estic convençut que tots els qui van assistir, el divendres 23 de maig, a la conferència-col·loqui “Aspectes del Ramadà. L’hospitalitat”, que es va celebrar a la sala d’actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, en van sortir complaguts perquè van poder comprovar que cristians i musulmans no són tan diferents com es proclama des d’àmbits més interessats a sembrar discòrdies que no pas a promoure la germanor.

Gairebé tothom sap que el Ramadà dura un mes i que és un període de dejú, de pregària i d’abstinència sexual des de que el sol surt a la matinada fins que es pon al vespre. I també que -feta la llei feta la trampa- alguns musulmans beuen o mengen d’amagat, o fan provisions durant el dia per lliurar-se, durant les nits, a la golafreria i la lascívia. Això mateix ja succeïa a casa nostra durant els anys foscos de la Quaresma preconciliar, en aquells divendres de prohibició de menjar carn, quan els que s’ho podien permetre s’hi atipaven de peix. Tot i que, generalment, en el Ramadà el que regna és l'alegria de la família reunida al voltant de l'àpat nocturn.

Però, com sempre, l’incompliment d’uns quants no invalida la bona fe de la majoria, i molt menys encara el sentit de la celebració. Perquè com va explicar Mohamed Halhoul, el ponent de la conferència esmentada, el Ramadà és com una aturada en el camí, com una mena d’àrea de descans per al desgavell en les nostres vides tan secularitzades, aturada que hauria de permetre la pregària, la reflexió i la pau amb un mateix amb allò que hom percep com l’Absolut, és a dir, amb Déu, o bé amb la Naturalesa i l’Univers.

D’altra banda, l’experiència de l’ascetisme comporta nombrosos beneficis per a tots els qui el practiquen: enforteix la voluntat dels fidels, fa més saludable el cos -que s’allibera de toxines físiques i espirituals- i atorga prestigi i solvència moral a aquells que són capaços de superar la prova. Com a conseqüència, s’incrementa l’autoestima, la generositat i l’empatia cap els altres. I amb l’empatia, la possibilitat d’esdevenir més hospitalari. I com que tot es fa per amor de Déu, els homes i les dones que segueixen el Ramadà conreen la benignitat i es troben en disposició de corregir els seus mals hàbits i les seves faltes.

Per a una gran part de cristians no hi ha res de nou en tot això. Podríem dir que, en essència, el Ramadà és com la nostra Quaresma. I tampoc per als jueus que celebren el Yom Kippur, la principal festivitat del seu calendari. El Yom Kippur és la jornada que culmina la Teshuvá o “Deu dies del Penediment”. És el dia de l’expiació, del penediment espiritual, del perdó i de la purificació, que també es porta a terme mitjançant el dejuni i la pregària.

Com es pot veure, les tres religions del llibre –l’Alcorà per als musulmans, la Bíblia per als Cristians i la Torà per als Jueus- totes tres considerades descendents del patriarca Abraham, tenen molts elements en comú, que alhora són compartits per les grans tradicions religioses orientals. Per tant, si entre musulmans, cristians i altres tradicions hi ha tantes similituds ¿què o qui és el que hi genera incomprensió, odi i fins i tot conflictes armats?.

Mentre busquem respostes a una pregunta tan complicada, farem bé, si més no durant aquest període de temps -el Ramadà- que s’inicia a començaments de juny, d’acostar-nos als nostres germans de la comunitat Islàmica de Sabadell amb una actitud de comprensió, de cordialitat i de benevolència.