AI DE VOSALTRES!

Fotografia: Carles Ribas per a El País.

Com els mitjans de comunicació han vingut publicant a dojo, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, resident a Luxemburg, va sentenciar ahir, dijous, 14 d'abril de 2013, que alguns apartats de la llei espanyola sobre hipoteques no són compatibles amb la normativa europea de protecció als consumidors que es va aprovar el 1993 ja fa quasi 20 anys.

El fet resulta especialment greu perquè al llarg d'aquest període de temps, i especialment durant els darrers 5 anys a causa de la cruel espoliació de que ha estat objecte Espanya per part dels sectors més poderosos de l'oligarquia, milers de famílies han estat desnonades, han perdut les seves llars, han sofert una angoixa indescriptible fins al punt que algunes persones han preferit suïcidar-se abans de presenciar com els feien fora de casa seva.

Ningú no podrà negar que, per acció o per omissió, aquesta desgràcia ha estat possible per l'aquiescència de governs de diversos colors polítics i per la seva connivència amb el sistema bancari i part de la judicadura, encarregats d'aplicar la llei espanyola ara declarada injusta.

Però la sentència del Tribunal de Justícia europeu ha vingut a posar els punts sobre les is, i sobre tot ha donat una gran bufetada l'orgull xulesc de l'administració central espanyola. Ara, a Madrid, ja saben com ens sentim els catalans, quan ells, els espanyols, ens esmenen la plana, la major part de vegades per força. Una lliçó a aprendre és, doncs, que la Unió Europea mana sobre una Espanya que ja fa temps que va cedir a Brusel·les gran part de la seva sobirania.

Un altre aspecte que convé remarcar és que, en democràcia la pressió social i l'acció honesta i perseverant de les persones poden canviar l'estat de les coses. En aquest sentit hem de felicitar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el jutge José María Fernández Seijo, la lluita dels quals ha obligat finalment la justícia europea a pronunciar-se en favor de les víctimes de la norma hipotecària espanyola.

Però, qui repararà els danys econòmics i morals soferts per les víctimes dels desnonaments? Qui tornarà la vida als suïcidats i indemnitzarà les seves famílies? No sembla que les tèbies paraules del president del Govern, Mariano Rajoy ("Complirem la sentència. La llei data de molts anys") mostrin una predisposició ferma a reparar l'enorme mal ocasionat.

Per acabar, voldria rescatar una significativa cita del llibre del profeta Isaïes, de l'Antic Testament: "Ai de vosaltres, que compreu cases i més cases, que aconseguiu camps i més camps, fins no deixar lloc per a ningú més, i us instal·leu com si fóssiu els únics habitants del país!...Ai de vosaltres que per diners declareu innocent al culpable i desconeixeu els drets de l'innocent...La ira del Senyor no s'ha calmat; ell segueix amenaçant encara."

El qui vulgui escoltar que escolti i qui vulgui entendre que entengui; mes, tems a venir, una alenada de justícia s'endurà tota la brutícia que taca la humanitat. De moment, conformem-nos amb sentències com la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que ja és molt.

NACIONALISME I ECUMENISME EN UNA CATALUNYA LLIURE

En acabar de llegir, pràcticament d’una tirada, l’apassionat i alhora rigorós assaig de Xavier Escura i Dalmau, La història indignada dels catalans. Sobre el desencaix català i altres impotències hispanes, penso que aquest llibre, publicat per Rafael Dalmau, Editor (Barcelona, 2012) hauria de gaudir d’una versió en altres llengües, especialment en castellà, perquè d’aquesta manera els qui s’aproximessin al fet nacional català poguessin obtenir respostes a la principal pregunta que en aquests moments tants es plantegen. ¿Per què un gran nombre de catalans volen ser independents d’Espanya? ¿Per què la identitat catalana continua viva després dels intents reiterats del nacionalisme agressiu espanyol d’assimilar-la per la força de les armes i amb tota mena de lleis i decrets repressius? De moment qui a Catalunya vulgui respostes les podrà trobar al llarg  de les dues-centes i escaig pàgines d’aquest llibre que recomano a tothom.

Pel que fa a qui escriu aquestes ratlles, col·laborador com és del moviment ecumènic i de diàleg interreligiós, gosaria manllevar algunes de les afirmacions de Xavier Escura, referides al nacionalisme, i aplicar-les ad integrum al fenomen religiós. Així, diu el nostre autor (p. 224): “Estimar i sentir-se més o menys a prop de la identitat nacional que l’atzar ha atorgat a cadascú, és a dir, sentir les arrels més o menys profundes, és una qüestió que pertany a l’àmbit de l’esfera emotiva (...) que pot ser sana i positiva, i per tant, generosa, solidària i constructiva envers els veïns i el seu entorn; o bé pot ser malaltissa i negativa, i per tant, bel·ligerant, excloent i destructiva. De fet, Escura ve a dir que segons qui sigui el subjecte del nacionalisme, aquest fenomen pot esdevenir alliberador o, en sentit contrari, agressiu i anorreador. Ho resumeix amb una sentència de Francesc Eiximenis : “Res no es bo per a l’home si l’home mateix no és bo” (p.224).



Logo d'El Carmelo Ecuménico

 D’altra banda, si en aquest context substituíssim la noció “identitat nacional” per la d’”identitat religiosa”, podríem arribar a conclusions semblants. “Ningú amb un mínim d’intel·ligència –diu Xavier Escura- no pot dubtar que la creença religiosa és un camí vàlid de sublimació individual, una font d’esperança per a molta gent i la base de moltes morals col·lectives que han fornit grans civilitzacions i brillants cultures al llarg de la història. Com també ha estat –i continua sent- el pretext per tota mena de crims contra la humanitat (pp. 222-223).

Per tant, es pot afirmar que el sentiment religiós, al marge de la part pudenta que hi pugui haver a l'interior de totes les esglésies i creences establertes, és un fenomen essencial en la vida de moltes persones perquè –d’una o altra manera, i des de perspectives diverses- permet albirar una altra vida millor que l’actual, i proporciona certituds ètiques a les quals agafar-se en un món en què els referents morals van sucumbint l’un darrere l’altre a còpia de consumisme i de corrupció.

En aquest context la missió dels grups ecumènics i de diàleg interreligiós sembla bastant clara. Es tractaria, no de buscar la unitat probablement forçada i indesitjable de diferents afiliacions, com fer que aquestes parlessin entre elles per tal d’afavorir la convivència en un àmbit enriquidor de respecte i de comprensió. Així, l’ecumenisme i el treball interreligiós –necessàriament incòmodes per al jerarques fossilitzades en els seus dogmes i parapetats en els seus privilegis-  podrien aportar un bon bagatge de capacitat de diàleg i de respecte a l’altre en el procés de reconstrucció nacional de Catalunya que tot just comença a fer els seus primers passos.

“EL MEU PARE, KLAUS KINSKI, EM VA MALTRACTAR”

La història, lamentable, dels patiments de Pola Kinski, germana de la coneguda actriu Natassja Kinski (El País, 11 gener 2013) demostra que els maltractaments a nens i nenes en forma de violacions, treballs esgotadors, cops i menyspreu, no es donen en exclusiva en països com l'Índia, on segons recents denúncies de diverses ONGs, aquestes pràctiques estan particularment esteses.

Quan jo duia pantalons curts -ja fa més de cinquanta anys d'això- era bastant freqüent que, per un motiu o un altre, el pares, irats, apallissessin els seus fills. No resultava inusual que, brandant el cinturó, el pare sotmetés el seu fill a un cruel càstig en nom de la disciplina i pel bé del propi agredit. L'odiosa expressió "així aprendràs!" acompanyava els cops de peu i les fuetades. I aquells que presenciaven la tortura reblaven el clau tot dient "dóna-li més, que així aprendrà!" I com que a l'escola els càstigs físics eren a l'ordre del dia, no se li donava més importància a l'assumpte... excepció feta de les pobres víctimes, als les quals quals, en molts casos, les batusses, més enllà del dolor del moment, han deixat una petjada indeleble d'amargor a l'ànima.

Els qui, a més a més, vam tenir la dissort de ser portats per força a fer el "servei militar" també vam rebre -jo mateix en vaig ser víctima i testimoni- més d'una i més de dues bufetades, sense saber-ne ben bé el perquè. La violència -i no solament la física- es respirava en l'ambient, i sota el pretext de la "disciplina", aquells que duien galons podien ocasionalment descarregar la seva bilis negra en reclutes i soldats rasos. El més indigne, però, és que tal fet també ocorria entre joves de la mateixa quinta però amb rangs de comandament diferents. Sempre els superiors s'han desfogat amb els inferiors, i aquests entre ells.

Més endavant, ja durant la vida laboral, la situació es va transformar un pèl. Vull dir que van canviar les formes, però la violència dels caps contra els treballadors corrents s'exercia per altres vies: coaccions, anorreament o ninguneig, mobbing, i, fins i tot, en moments de màxim escalfament, amb algun cas d'amenaces de violència física. En sóc testimoni.

En el seu llibre Kindermund  (Paraula de nens), on explica els maltractaments i les violacions a què fou sotmesa entre els quinze i els dinou anys, Pola Kinski, que ara té 60 anys, posa el dit a la nafra quan afirma que el seu pare, Klaus, "senzillament s'apropiava d'allò que volia" perquè podia fer-ho. Així arribem a la conclusió que la violència s'exerceix perquè els qui ostenten el poder (pares, comandaments militars, directius d'empresa) consideren com una propietat més, com una no-persona, com un simple objecte, aquells i aquelles que es troben en una posició inferior, d'indefensió, i de debilitat, sovint absoluta.

Per fortuna, i gràcies a l'esforç pedagògic i a la lluita de moltes persones i organitzacions, els costums han anat canviant, encara que no del tot -com es veu pels casos de pederàstia que de tant en tant surten als mitjans de comunicació- cap a un sentit positiu. Avui en dia, pallisses com les que vam patir durant la infantesa podrien ser objecte de denúncies als jutjats de guàrdia, i en general la ciutadania les rebutja. Però encara cal erradicar del tot aquestes pràctiques tan perjudicials. Per aconseguir-ho, hem de continuar lluitant contra els agressors, continuar protegint els agredits, i continuar fent una tasca pedagògica on el respecte i l'amor prevalguin sobre la prepotència i la ira dels qui disposen del poder perquè es consideren -i en gran mesura ho són- propietaris de vides i hisendes. I pregar a Déu perquè ens ajudi.

UN CEL NOU I UNA TERRA NOVA*

Avui, a la meva església, durant el culte dominical, s'ha llegit el següent text del capítol 65 del llibre del profeta Isaïes, a l'Antic Testament:

«Tothom oblidarà els desastres del passat, els meus ulls no els tornaran a veure. 17 Crearé un cel nou i una terra nova. Ningú no es recordarà del passat, no hi pensarà mai més. 18 Alegreu-vos, exulteu amb una joia eterna pel que jo crearé: crearé una Jerusalem joiosa, el seu poble desbordarà d'alegria. 19 Jo mateix exultaré per Jerusalem i m'alegraré pel meu poble. No s'hi sentirà mai més cap plor ni cap crit de dolor. 20 Ja no hi haurà nadons que visquin pocs dies, ni adults que no arribin a una llarga vellesa. Morirà jove qui mori a cent anys, i tindran per maleït el qui no hi arribi. 21 Construiran cases i les habitaran, plantaran vinyes

i en menjaran els fruits. 22 No edificaran perquè un altre hi habiti, ni plantaran perquè un altre mengi. El meu poble viurà tant com els arbres que haurà plantat; els meus elegits veuran com envelleix l'obra de les seves mans. 23 No treballaran en va, no infantaran per veure morir els fills. Són un llinatge que jo, el Senyor, beneeixo: viuran plegats amb els seus descendents. 24 Abans que m'invoquin, ja els respondré, i encara pregaran que ja els hauré escoltat."

Isaïes va profetitzar i presenciar els desastres causats a Israel  per reis corruptes i indòlatres, que van portar a l'ocupació del territori, la destrucció del temple i el posterior cautiveri dels habitants més qualificats a Babilònia. Però el Déu de l'Antic Testament -justicier i alhora misericordiós- li mana ara al profeta que, malgrat tot, transmeti paraules desperança al seu poble.

Crec que aquesta citació bíblica es pot aplicar punt per punt a la situació del nostre país. I estic convençut que amb fe i esforç Déu ens acompanyará cap a "un cel nou i una terra nova".

*Bíblia Catalana Interconfessional, pàgina 615.

Vistes de la Marenda del Vallespir

COTLIURE I PORT VENDRES CAPTADES PER LA CÀMERA DE J.A. URIZ

"Colliure". Autor J.A. Uriz

El meu amic José Antonio Uriz, company d'excursions inoblidables, m'ha enviat dues excel·lents fotografies d'un viatge que va fer per la Catalunya Nord l'estiu de l'any passat.

La primera és de Cotlliure, la segona de Portvendres.

Les trobareu també, més grans i amb més informació, a les següent adreces:

La de Cotlliure a: http://www.panoramio.com/photo/84938188

La de Portvendres a: http://www.panoramio.com/photo/84938021

Val la pena visitar tots dos links.

 

"Port Vendres". Autor J.A. Uriz

 

Aquestes fotografies demostren que quan Déu va crear el Paradís Terrenal estava pensant en el nostre país, i l'amic Uriz n'està immortalitzant les vistes.

I També, que aquelles terres nostrades tenen la sort de trobar-se sota el govern d'un Estat, el francès, que a la seva manera es preocupa pel benestar dels seus ciutadans i per la bona conservació dels seus indrets més bonics.

A SUSAN M. WOODCOCK (IN MEMORIAM)

ANTONI IBÁÑEZ: INTERVENCIÓ EN LES VESPRES DE L’OCTAVARI PER LA UNITAT DELS CRISTIANS. CATEDRAL DEL SANT ESPERIT DE TERRASSA. 25-01-2013.

Molt bona tarda a tothom.

L’agost del 2004 vaig passar uns dies a Londres. Després d’anys de dubtes, un diumenge em vaig sentir cridat a entrar a la parròquia anglicana de Saint Martin in the Fields, a tocar de la plaça de Trafalgar, i allà vaig retrobar el que buscava: la fe.

Un cop tornat a Sabadell, ciutat on vaig néixer i on he viscut sempre, vaig anar corrent a trobar la Susana, al carrer del Sol, on tenia coneixement que hi havia una església d’inspiració anglicana: l’Església de Crist.

Persona de poques paraules, però molt donada a escoltar en silenci, gairebé no em va preguntar els motius pels quals jo volia ser membre de la seva congregació. Simplement, em va dir que, al estar batejat en una altra confessió cristiana –la catòlica- podria participar de l’eucaristia des del primer moment. També em va oferir la tasca de bibliotecari, que vaig ocupar durant cinc anys, i em va proposar per a la junta parroquial, en la qual vaig estar dos anys, i, a més a més em va convidar a acompanyar-la a nombroses trobades ecumèniques. Amb tot això vull dir que la Susana, com que parlava poc i escoltava molt, tenia el do de la perspicàcia y de seguida va anar descobrint les meves aptituds.

De caràcter tal vegada una mica eixut per al nostre tarannà, era, potser per això, extremadament pulcra, formal, organitzada, i, amb tot, molt donada als altres. Aquestes qualitats, probablement degudes a la seva formació com a matemàtica, i unides a la seva extraordinària capacitat de treball, i en especial a la seva absoluta confiança en Jesucrist, van permetre que durant el temps que hi va exercir com a pastora, la nostra Església visqués una època de gran benedicció, que no oblidarem.

Justament avui fa sis mesos que es va produir la seva defunció, i crec que hem de donar gràcies a Déu per haver pogut compartir una intensa part de la nostra vida amb la nostra pastora, la reverenda Susan Mery Woodcock.

Que la misericòrdia del Senyor ens acompanyi sempre.

UNITAT DINS LA PLURALITAT

PREGÀRIA PER A LA UNITAT DELS CRISTIANS, CELEBRADA A L'ESGLÉSIA ROMÀNICA, DE BARBERÀ DEL VALLÈS EL 19-01-2013.

"UNITAT DINS LA PLURALITAT"

MEDITACIÓ SOBRE LA PRIMERA CARTA ALS CORINTIS (12,12-13) DE L’APÒSTOL SANT PAU

 

“12  El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. 13 Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit.”

MEDITACIÓ: Corint era una important ciutat portuària del sud de Grècia. Quan Pau hi va fundar una comunitat cristiana en el segon dels seus viatges missioners, la seva població estava formada per gents de molt diverses vinculacions culturals, religioses i socials, com es veu en el text que citat més amunt. L’església de Corint reflectia, doncs, la diversitat social i cultural de la ciutat, el que, transcorregut no gaire temps, va dur a dissensions religioses i conflictes pel poder dins la comunitat. Per aquest motiu Pau els va dirigir una carta exigint unitat, sense renunciar a la varietat, que és justament el lema d’aquesta trobada.

A mi em sembla que en el cristianisme, que és la religió de tots aquells que afirmen que Jesús és Déu, no es contradiu, sinó que es reflecteix aquesta dialèctica entre unitat i pluralitat. En posaré alguns exemples.

La Trinitat. Déu com a Pare, Fill i Esperit Sant: una sola naturalesa en tres persones diverses. Pluralitat dins la unitat essencial de Déu.

Jesucrist. Al mateix temps perfectament home i perfectament Déu per obra i gràcia de l’Esperit. Pluralitat dins la unitat.

La Bíblia. El nostre llibre sagrat. Compendi de multitud de mites, llegendes, sensibilitats i cultures, especialment la jueva i la grega, amb l’Antic i el Nou Testament, donant forma a la paraula de Déu, a la veritat revelada. Novament, pluralitat que ens remet a la unitat.

L’Església Universal. Cos místic de Crist, sota la tutela i la inspiració de l’Esperit Sant, formada per diverses tendències, des d'ortodoxos fins a luterans, des de catòlics fins a anglicans. Una vegada més, pluralitat dins la unitat.

Però massa sovint, cada confessió reclama per a si mateixa l’exclusivitat de l’herència de la primera comunitat cristiana. I aquí és on intervé l'ecumenisme: una tasca de diàleg i aproximació entre les diverses denominacions que ens faci adonar-nos que Crist és amb nosaltres a través de l’Esperit Sant. Com va dir Jesús mateix: “Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l'Esperit de la veritat ... el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre”. (Evangeli segons Sant Joan, capítol 14)

La pluralitat de punts de vista enforteix la tradició cristiana, sempre que no derivi en guerres de religió. Però aquesta pluralitat, enriquidora de la unitat de l’Església Universal, depèn de la coincidència de tots nosaltres en el convenciment, com diu Pau en la citació de més amunt, que “tots hem rebut com a beguda un sol Esperit”. Solament des d'aquesta perspectiva podrem complir la nostra missió principal, que no es altra que la difusió arreu del món dels valors de l'Evangeli.

Que Déu ens beneeixi a tots.