Translate

dissabte, 15 de març del 2014

UNA ALTRA OCASIÓ PERDUDA (A propòsit de l'homentatge a les víctimes de l'11-M)

Pilar Manjón, la presidenta de l’Associació 11-M d’Afectats pel Terrorisme, va manifestar a diversos mitjans de comunicació, dies abans de la commemoració dels deu anys de l’atemptat, que hauria considerat més correcte que l’homenatge a les víctimes fos un acte civil i no exclusivament catòlic “perquè entre les víctimes no tots són catòlics. En l’Associació tenim un 33% d’immigrants que no ho són i ens hauria agradat més un acte civil”. Al final, però, sembla que es va imposar la raó d’Estat i la commemoració va culminar en una missa concelebrada en la catedral de l’Almudena, de Madrid, amb l’assistència de la cúpula de l’Estat, amb el monarca al capdavant, i de l’Església Catòlica, amb més de quaranta bisbes. Curiosa reaparició del sempre viu nacionalcatolicisme en aquesta Espanya que monsenyor Rouco Varela qualificar de “postcristiana” en el seu discurs de comiat com a president de la Conferència Episcopal, el passat dia 12 de març.

És més, no solament “postcristiana”  i en gran part al·lèrgica al cristianisme o a qualsevol altra pràctica religiosa a causa, probablement, de l’actuació del propi Rouco y tot allò que ell representa, sinó una Espanya constitucionalment aconfessional, en la qual, si bé nominalment el catolicisme és la confessió majoritària, no hauria de gaudir de privilegis que són més aviat propis d’una religió d’Estat. En aquest sentit, un acte com el de l’Almudena ens allunya del comportament d’aquells països que ens són proposats com a model, i en els quals aquesta mena de celebracions o de commemoracions acostumen a tenir un marcat caràcter interrreligiós,  amb la participació en lloc preferent de representants de les principals religions. Perquè, si bé és cert que alguns líders de creences diverses van ser convidats a assistir a la missa catedralícia, l’acte va ser monopolitzat per l’Església Catòlica.

Tenim, doncs, un problema d’esquerdes a l’edifici constitucional construït durant la transició. I per una d’aquestes esquerdes s’està filtrant el romanent del nacionalcatolicisme. Es tracta d’una reedició del problema no resolt de les dues Espanyes. Es tracta d’una qüestió d’Estat la solució de la qual no es pot ajornar. I si no  es soluciona haurem de mirar de prescindir com puguem d’aquest model d’estat, o bé esperar que els nous vents que semblen bufar des del Vaticà acabin de renovar a fons la pols acumulada sota les catifes de palaus i palauets.

En tot cas cal demanar respectuosament, però amb fermesa, que en qualsevol celebració religiosa organitzada per administracions públiques ocupin un lloc preferent, al costat dels representants de la societat civil, els delegats de les diferents religions existents al nostre país, les quals són un reflex de la nostra pluralitat cultural i social i de les llibertats a les quals aspirem.

dissabte, 7 de desembre del 2013

L’ANGLICANISME I LA IGUALTAT DE GENERES(*)

"Bona tarda a tothom, em dic Antoni Ibáñez i pertanyo a l’Església de Crist, del carrer del Sol de Sabadell, que és d’inspiració anglicana.

Estic bastant d’acord amb la definició de la religió com un conjunt de creences en quelcom de misteriós, que es troba més enllà dels límits de  la nostra raó. Es tractaria d’una noble aspiració dels humans a trobar respostes davant certs interrogants vitals, especialment a la pregunta sobre què passarà després de la mort.

Cal diferenciar les religions d’aquells qui les administren, als quals per abreujar denominaré  en tots els casos “jerarquia” o “jerarquies eclesiàstiques”.

Es pot afirmar que al llarg de la història totes les jerarquies han aprofitat els  legítims sentiments religiosos de les persones per a procurar-se posicions de privilegi en la societat: els sacerdots egipcis amb els faraons, els bisbes cristians amb l’emperador romà Constantí, els lames al Tibet, els diversos califats islàmics, etc.

Però en l’esglaó més baix de la jerarquia sempre hem trobat dones, que, com diria l’actual papa catòlic, han ocupat una posició de servitud respecte el conjunt de llurs organitzacions.

Fins al segle XVIII, amb la Il·lustració, la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, els estats no comencen a separar-se de les jerarquies eclesiàstiques. Es produeixen les respectives declaracions universals de l’home, i el 1791, també a França, la Declaració del Drets de la Dona y de la Ciutadana. Ja es disposa, doncs, d’una base social i jurídica per a la igualtat: la constitució d’estats laics i les primeres declaracions de drets.

Al segle XX es produiran, entre altres, dues fites cabdals: El 1948, la Declaració Universal dels Drets Humans (no solament dels homes) per part de l’ONU, i, en especial, la proclamació també per part de l’ONU, l’any 1999, del dia 25 de novembre com a Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona. Es pot dir que la major part de la legislació bàsica dels països democràtics occidentals recullen els principis d’aquests dos textos.

Però el problema està encara molt lluny de solucionar-se. Molt recentment hem vist com un príncep de l’església promocionava a Espanya la publicació d’un assaig molt conservador titulat “Cásate y sé sumisa”, de la periodista italiana Costanza Miriano.


La meva parròquia, que com he indicat, és l’Església de Crist,  pertany a l’Església Anglicana d’Espanya, oficialment anomenada “Iglesia Española Reformada Episcopal”, la qual al seu torn forma part d’una fraternitat mundial d’esglésies “nacionals” -la Comunió Anglicana- que, essent autònomes, tenen com a model teològic i litúrgic el de l’Església d’Anglaterra. Nosaltres vam disposar durant tretze anys d’una dona com a prevere: la tan recordada Susana Woodcock, i la Junta Parroquial, que és elegida, té funcions executives i no merament consultives com passa en altres esglésies, està formada per dones en una proporció del 50 per cent.

Si ens referim a l’àmbit espanyol, trobem que encara som en una fase incipient d’equiparació, amb dues dones ordenades com a rectores parroquials, però moltes més com a diaconesses, i, canònicament, res no impedeix que el bisbe diocesà pugui ser una dona.

En la Comunió anglicana trobem situacions molt dispars. Així, mentre als països de tradició anglosaxona o nòrdics les dones han arribat, no sense conflictes, als màxims nivells de la jerarquia, en altres països, com els del Con Sud Americà, o els del continent africà, es troben amb fortes resistències derivades de llurs tradicions culturals específiques.

Un cas positiu i  molt preeminent és el de Katharin Jefferts, bisbessa al capdavant de l’església anglicana dels Estats Units i que vindria a ser l’equivalent de l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, primat de l’Església d’Anglaterra.

Referint-nos a igualtat de gèneres. O d’orientacions sexuals en sentit ampli, resulta més punyent la situació de gais i lesbianes. Així, hem de tornar als Estats Units per trobar exemples de bisbes o bisbesses homosexuals, l’elecció dels quals ja és una realitat, però havent provocat fortes tensions.

Sabem que en el passat els anglicans ens vam pecar greument en arrenglerar-nos amb els poderosos (pensen per exemple en l’època victoriana al Regne Unit), que vam sotmetre les dones, i que vam negar la comunió o directament executar els homosexuals.  Però creiem que, un cop penedits, el present és esperançador, i que estem treballant amb afany per tal que, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, ningú pugui ser discriminat per motius de gènere o per la seva orientació sexual. I també per tal que en el futur les dones no caiguin en les mateixes equivocacions que aquells homes que durant segles van acaparar llocs de poder en la jerarquia de l’Església.

Moltes gràcies, i que Déu us beneeixi". 


(*) Antoni Ibáñez. Intervenció durant la XIII Trobada Interreligiosa de Sabadell, el dissabte 16 de novembre de 2013.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

ALS HEROIS DE SABADELL

El passat dia 3 d’octubre el Rebost Solidari va rebre de mans de l’alcalde de Sabadell un important premi com a reconeixement per la seva valuosa activitat social, decisiva en moments de depressió com els que la nostra ciutat viu. El Rebost compta amb la col·laboració molt activa de 26 entitats, religioses i laiques, que, amb més de 250 voluntaris, es dediquen principalment a la distribució d’aliments a famílies necessitades de Sabadell, però també reben donatius i participen en les ja conegudes campanyes a l’entrada dels supermercats. Així mateix, amb el suport considerable de l’Ajuntament. El magatzem del Rebost es nodreix sobre tot de les aportacions provinents de programes d’ajut alimentari de la Unió Europea, de la Fundació Banc dels Aliments, i en menor mesura, però creixent, dels donatius i campanyes abans esmentades.
Rambla de Sabadell. Diumenge a l'hora del vermut.

Segons fonts del propi Rebost, l’any 2010 se’n van beneficiar 750 famílies; el 2011, 1.695; el 2012, prop de 2.100, i la previsió per a tot l’any 2013 és d’unes 3.000 famílies registrades als serveis socials municipals. La distribució, com s’ha dit, es fa a les entitats que col·laboren amb el Rebost: parròquies, oenagés, associacions ciutadanes i d’altres. Si, tirant pel cap baix, calculem unes quatre persones de mitjana per família, resulta que avui en dia a Sabadell unes 12.000 persones s’han de refiar per completar totalment o parcialment la seva alimentació del Rebost Solidari. I què passa amb els pobres no registrats als serveis socials i que en teoria no tenen accés al manà del Rebost? Aquests viuen en una mena de fosc llimbs vedat a la mirada del comú dels mortals. I amb els 200 casos detectats de menors amb insuficiències alimentàries quan, fora del sistema de protecció i suport que es presta des de les escoles, es troben a casa seva?.


Més enllà de discursos utòpics o triomfalistes per part dels qui ostenten el poder econòmic o polític a Catalunya i a Espanya, la crua realitat és que a la meva ciutat, a Sabadell, actualment un 6% de la població passa gana en major o menor mesura, fet que probablement no es donava des de l’època en què hi havia gent vivint a les coves prop del riu, quan el qui firma aquest article encara anava al parvulari. Els miserables d’abans i els desheretats d’avui constitueixen una legió de veritables màrtirs dels quals la història no parla. Potser caldrà fer-ne una beatificació laica amb l’erecció d’un monument al centre del jardí esplendorós que algun dia tornarà a donar llustre a la nova Plaça Major: “Sabadell als herois de totes les crisis”. 

dimarts, 20 d’agost del 2013

QUE FORT, COMPANY!

-¿La Biblia, dices? Si, bueno, creo que es un libro que leen los curas. Por lo que me han dicho es aburrido y no habla de nada que a los jóvenes nos pueda interesar.

-De acuerdo hermano, pero deja que te lea un trocito. Sólo serán dos o tres minutos.

Li llegeixo un fragment del llibre d'Isaïes, capítol 32, versicles 1 al 8. 


«Llegará el momento en que el rey y los gobernantes de mi pueblo actuarán con justicia; 2 brindarán protección y refugio contra los ataques enemigos, contra los tiempos difíciles, y contra la corrupción. 3 Estarán siempre vigilantes y escucharán con atención; 4 actuarán con prudencia, y hablarán con la verdad. 5 Los malvados y tramposos serán despreciados 6 porque siempre que hablan, ofenden; hacen planes perversos, cometen muchos crímenes, no dan de comer al hambriento ni dan de beber al sediento ¡y hasta mienten contra Dios! 7 Esos tramposos dicen mentiras y hacen planes malvados; con sus mentiras perjudican a los pobres y necesitados que reclaman justicia. 8 En cambio, la gente honesta sólo hace lo bueno, y por eso es confiable»

 -¡Anda! Si parece que le esté dando caña a los mandamases de ahora ¡Qué fuerte, colega! (Sembla que hagi quedat flipat). 

-Pues lo dijo el profeta Isaías hará unos dos mil setecientos años. Lo encontrarás escrito en la parte de la Biblia que se llama Antiguo Testamento. Ten, te doy este ejemplar para que le eches una ojeada con más calma. Ya me dirás que te parece...

Encara l'espero!

dijous, 15 d’agost del 2013

JO ET SALUDO, MARIA


Murillo: L'Anunciació (entre 1655 i 1665)




























Ave Maria,
gratia plena,
Dominus tecum.
Benedicta tu in mulieribus,
et benedictus fructus ventri tui Iesus

Devia ser cap a la tardor de l’any 2004, a l’inici de la meva pertinença a l’Església de Crist(*), de Sabadell, quan la pastora de la parròquia, la reverenda Susana Woodcock (que al cel sia) va donar un curset sobre ‘Bíblia i comportament sexual’. En una de les sessions, en la qual, per circumstàncies que ignoro, l’únic alumne era jo, vam gaudir de temps per parlar d’algun tema que no es trobava al temari. Així, va sorgir la qüestió de la Verge Maria.

Jo li vaig dir a la Susana que em sentia marià, i ella em va respondre que al cristià no li cal ser marià, tota vegada que gaudeix del privilegi dirigir les seves oracions directament al Pare, podent fer servir com a mitjancer el Fill, i d’aquesta manera se li estalvia una parada al recorregut de la pregària. “De totes maneres -va prosseguir de forma amable- pots pregar com et resulti més grat sempre que tinguis clar que l’essència del cristianisme és el Crist mateix, el qual, amb el Pare i l’Esperit Sant, formen la Santíssima Trinitat”. Això em va dir. No em va retreure, sinó que va respectar, la meva inclinació cap a Maria. I encara que només sigui per aquest motiu jo la duré sempre al meu cor, la Susana.

D'altra banda, al igual que Martí Luter, el pare de la Reforma Protestant, i com molts fidels de la Comunió Anglicana, penso que, pels seus fets descrits als Evangelis, i per la seva fe i el seu amor al Fill, Maria es mereix la més alta reverència, tot i que el centre de la nostra veneració i del nostre culte –insisteixo- ha de ser sempre Jesucrist. Però Maria és un sentiment i també una emoció, com axi ho evoca la contemplació de les moltes pintures sobre l'Anunciació; com ho és escoltar el Magnificat de Johan Sebastian Bach; o, en fi, gaudir de la bellesa inefable de la Pietat de Miquel Àngel.

De fet, quan vull pregar, entro a la primera església que trobo oberta i, després d’una breu estona de silenci, miro el Crist crucificat i, havent dit el Parenostre, li dirigeixo tota mena de pregàries: per la pau, per la justícia, pels malalts, per la conservació de la natura, per la fidelitat de les esglésies als principis evangèlics... A continuació, em giro cap a la Verge de Montserrat, dic l’Ave Maria i li demano només una cosa: que intercedeixi davant el seu Fill, igual com va fer a les noces de Canà, per tal que el procés constituent arribi a bon port i que serveixi per dur-nos més fraternitat, més compassió, més prosperitat, més bona avinença entre tots, i una mica de fe.

I sent el dia que és avui, 15 d’agost, només em queda felicitar molt cordialment a totes les dones que es diuen Maria, començant per la meva mare.

(*) http://esglesiadecrist.org/

dimecres, 14 d’agost del 2013

EMPUJANDO HACIA LA COMUNIÓN



Autor: Daniel Sáchez Lladó(*)

Últimamente hemos oído muchas veces la palabra ánimo vinculada a nuestra congregación. “Hay que tener ánimo”, “hay que hacer cosas que animen” o “estamos desanimados”. Y lo curioso es que estas apelaciones al ánimo vienen de dentro y de fuera de la congregación. El ánimo es muy útil. Es necesario que se llene el estadio de gente animando para presenciar un buen evento deportivo. A todos nos va muy bien una palabra de ánimo antes de un examen. Cuando hay una pérdida, un duelo, los gestos de ánimo son bien recibidos. Lo mismo para la convalescencia de enfermedades. Pero a veces no es suficiente con el ánimo. A veces necesitamos un … empujón. En la naturaleza, por ejemplo, un pollo no vuela hasta que sus padres lo lanzan fuera del nido. Un pato no nada hasta que lo meten en el agua. Y un enfermo, muchas veces no empieza su fisioterapia, si no le arrancan de la cama.

En el Nuevo Testamento hay un especialista en empujar a las iglesias, el apóstol Pablo. Y la 1ª carta a los Corintios es uno de los más evidentes. Pablo, en esta carta, empuja hacia una mayor comunión. Y no escatima ningún recurso. Utiliza la ironía (11,19), la reprensión (11,22), el recordatorio (11,23 – 26) o el consejo (11,27 – 34). Y es que la falta de comunión ponía en peligro la existencia de a comunidad en Corinto, con todos sus dones, todos sus liderazgos, toda su gente, toda su riqueza, etc. Por eso, Pablo, más que animar, empuja  a los corintios a que sepan que son el cuerpo de Cristo (v.13).

La imagen del cuerpo es muy interesante, y  en el pasaje que hemos leído Pablo la detalla. El versículo 12 habla de la necesaria variedad de dones en estos términos; “necesaria”, no bonita ni mejor. Los versículos 15 y 16 apelan a la autorresponsabilidad, a conocer nuestra posición en el cuerpo y esforzarnos por desarrollarla. Los versículos 18 al 20 impulsan a la corresponsabilidad, a cuidar, fomentar, animar la participación de todos. Finalmente, el versículo 26 nos muestra que todo lo que afecta a un miembro afecta a los demás, para bien o para mal. Pero, ¿por qué esta comunión es tan necesaria?; la Biblia nos ofrece dos argumentos: el Salmo 133 nos recuerda que la comunión es receptáculo de bendición, y en Juan 17,21 nuestro Señor pide por la unidad de su pueblo para alcanzar a otros con este testimonio de unidad. En resumen, la comunión es buena para nosotros y atractiva para otros.

La situación en Corinto era, en resumen, difícil. Había separación social entre ricos y pobres, había diversos partidos siguiendo a diversos líderes, había prácticas religiosas distintas, había personas orgullosas por sus dones. Pablo nos dice que, en este ambiente, lo que celebraban no era la Cena del Señor. No había auténtica comunión. Ésta se hallaba en peligro, el cuerpo se estaba debilitando y la bendición y el testimonio se hallaban comprometidos.

Para nosotros la situación es, afortunadamente, muy distinta, pero... hay que estar alerta. Tenemos diferentes perspectivas sobre las cuestiones sociopolíticas; o sobre la economía de  la iglesia; o sobre liturgia, culto, cantos; o sobre el trabajo en la iglesia; o sobre cómo debe ejercerse el liderazgo en la iglesia; y como hemos dicho al principio hay algunas alertas de desánimo que deberíamos tener en cuenta. Estas cosas, que de por si no son malas, pueden dar lugar a la pérdida de la comunión.

La mejor manera de estar alerta es haciendo un doble examen; individual, desde la autorresponsabilidad, y colectivo, desde la corresponsabilidad. Hay que analizar si somos o no comprensivos, respetuosos, transparentes, directos, animosos y motivadores. Aunque el riesgo nos pueda parecer lejano, generalmente, en temas espirituales, los pasos atrás son más rápidos que los pasos adelante.

Hay algunas cosas que podemos hacer si el resultado de este análisis es satisfactorio:

La primera es pedir perdón (Efesios 4,32). A Dios, y también al otro al que hayamos podido ofender o molestar: sanar las relaciones.

Lo segundo es arrepentirse (2ª Pedro 3, 9). Arrepentirse en el auténtico sentido de metanoia: cambiar de dirección, cuidar las relaciones.

La tercera cosa, después de recomponer y comprometernos de nuevo con la comunión, sería animar a los demás, crear comunión, crear nuevas participaciones, nuevos puntos de vista: Fomentar las relaciones.

La última cosa es estar comprometidos en encajarlo todo (Romanos 12,1), procurar que cada don, cada capacidad, se este ejerciendo bien y con el apoyo de todos.Ya hemos visto que hacer estas cosa tiene recompensas; por un lado la bendición y vida eterna, y por otro un testimonio potente. Pero hay una cosa más...
Bosque de secuoyas rojas
Me gustaría utilizar un ejemplo que puso el pastor Rick Warren en uno de sus recientes sermones, que es el ejemplo de la secuoya roja. La secuoya roja es la especie con ejemplares más altos que existen. El ser vivo más alto del planeta es una secuoya roja de 115 metros. Lo curioso es que las raíces más profundas de estos árboles sólo llegan a los 4 metros. Es fácil ver que un árbol de estas características está destinado a caer por el peso, pero no sucede así. Hay bosques muy antiguos de estas coníferas. El secreto está en que, la secuoya roja no se presenta aislada, sino en arboledas y, en lugar de profundizar hacia el suelo, las raíces de la secuoya roja se propagan hacia los lados, enredándose con las de los árboles cercanos, y crea una malla intrincada de raíces, donde cada árbol sostiene a otros y es sostenido por otros.

Lo mismo pasa con nuestra vida espiritual. Puede ser muy elevada, con una oración muy fervorosa, con un gran conocimiento de la Palabra, pero el primer gran, o no tan gran problema, nos puede hacer zozobrar y caer.

Hay un pasaje que ilustra esta gran realidad. Lo encontramos en Eclesiastés 4,12: “la cuerda de tres hilos no se rompe fácilmente”. La comunión nos da seguridad, fortaleza, nos ayuda a resistir la tensión. Hay tres grandes bondades, muy bíblicas, que la comunión produce: es buena para nosotros como individuos y como iglesia, es un gran testimonio y, como acabo de decir, nos da seguridad y fortaleza.

Animémonos, empujémonos, pues, a cuidar la comunión. Vale la pena. Amén


(*) Sermó pronunciat per Daniel Sánchez Lladó, lector seglar de l’Església de Crist, de Sabadell, el diumenge 11 d’agost de 2013, tot comentant la lectura de la Primera Carta als Coristins (capítol 12, versicles 12 al 26) de l’apòstol Pau.

L’Església de Crist va ser fundada a Sabadell l’any 1903 i és una parroquia de L’Església Espanyola Reformada Episcopal, que al seu torn forma part de la Comunió Anglicana.


dissabte, 15 de juny del 2013

ESGLÉSIA DE CRIST DE SABADELL. TAPICES FLAMENCOS

“Un viatge meridional a través del temps, ple d’esperit flamenc impregnat de ritmes i colors emergents al so de les notes de la guitarra”



Aquestes paraules extretes del cartell anunciador de l'acte, poden definir a la perfecció el caràcter del festival benèfic de guitarra clàssica i flamenca, que, organitzat per l’Estudi de Guitarra Eduard Orriols “Palmito” i amb la col·laboració de la Fundació Banc dels Aliments, es va celebrar el passat dia 8 de juny, al temple de l’Església de Crist de Sabadell.
"Palito" acompanyant una jove promesa

En un recinte ple fins a vessar d’un públic entès i al mateix temps emocionat, van anar desfilant diversos guitarristes, nois i noies, més novells i més experts de l’escola de “Palmito”, que en conjunt van anar desgranant un excel·lent repertori de temes clàssics (com Albéniz), de bandes sonores de cinema (com “El Padrino”) i de les més conegudes varietats de la música flamenca: granaína, malagueñafandango, seguiriya, sevillana, soleá, petenera i zambra mora, entre altres.

El públic va abonar voluntàriament l’entrada amb donacions de productes alimentaris que s’incorporaran a les diverses campanyes de distribució entre les persones més necessitades de Sabadell.

En resum, un esdeveniment inoblidable, del qual s’espera que pugui tenir continuïtat en futures ocasions.