JO ET SALUDO, MARIA

Murillo: L'Anunciació (entre 1655 i 1665)

Ave Maria,
gratia plena,
Dominus tecum.
Benedicta tu in mulieribus,
et benedictus fructus ventri tui Iesus

Devia ser cap a la tardor de l’any 2004, a l’inici de la meva pertinença a l’Església de Crist(*), de Sabadell, quan la pastora de la parròquia, la reverenda Susana Woodcock (que al cel sia) va donar un curset sobre ‘Bíblia i comportament sexual’. En una de les sessions, en la qual, per circumstàncies que ignoro, l’únic alumne era jo, vam gaudir de temps per parlar d’algun tema que no es trobava al temari. Així, va sorgir la qüestió de la Verge Maria.

Jo li vaig dir a la Susana que em sentia marià, i ella em va respondre que al cristià no li cal ser marià, tota vegada que gaudeix del privilegi dirigir les seves oracions directament al Pare, podent fer servir com a mitjancer el Fill, i d’aquesta manera se li estalvia una parada al recorregut de la pregària. “De totes maneres -va prosseguir de forma amable- pots pregar com et resulti més grat sempre que tinguis clar que l’essència del cristianisme és el Crist mateix, el qual, amb el Pare i l’Esperit Sant, formen la Santíssima Trinitat”. Això em va dir. No em va retreure, sinó que va respectar, la meva inclinació cap a Maria. I encara que només sigui per aquest motiu jo la duré sempre al meu cor, la Susana.

D'altra banda, al igual que Martí Luter, el pare de la Reforma Protestant, i com molts fidels de la Comunió Anglicana, penso que, pels seus fets descrits als Evangelis, i per la seva fe i el seu amor al Fill, Maria es mereix la més alta reverència, tot i que el centre de la nostra veneració i del nostre culte –insisteixo- ha de ser sempre Jesucrist. Però Maria és un sentiment i també una emoció, com axi ho evoca la contemplació de les moltes pintures sobre l'Anunciació; com ho és escoltar el Magnificat de Johan Sebastian Bach; o, en fi, gaudir de la bellesa inefable de la Pietat de Miquel Àngel.

De fet, quan vull pregar, entro a la primera església que trobo oberta i, després d’una breu estona de silenci, miro el Crist crucificat i, havent dit el Parenostre, li dirigeixo tota mena de pregàries: per la pau, per la justícia, pels malalts, per la conservació de la natura, per la fidelitat de les esglésies als principis evangèlics... A continuació, em giro cap a la Verge de Montserrat, dic l’Ave Maria i li demano només una cosa: que intercedeixi davant el seu Fill, igual com va fer a les noces de Canà, per tal que el procés constituent arribi a bon port i que serveixi per dur-nos més fraternitat, més compassió, més prosperitat, més bona avinença entre tots, i una mica de fe.

I sent el dia que és avui, 15 d’agost, només em queda felicitar molt cordialment a totes les dones que es diuen Maria, començant per la meva mare.

(*) http://esglesiadecrist.org/

EMPUJANDO HACIA LA COMUNIÓN

Autor: Daniel Sáchez Lladó(*)

Últimamente hemos oído muchas veces la palabra ánimo vinculada a nuestra congregación. “Hay que tener ánimo”, “hay que hacer cosas que animen” o “estamos desanimados”. Y lo curioso es que estas apelaciones al ánimo vienen de dentro y de fuera de la congregación. El ánimo es muy útil. Es necesario que se llene el estadio de gente animando para presenciar un buen evento deportivo. A todos nos va muy bien una palabra de ánimo antes de un examen. Cuando hay una pérdida, un duelo, los gestos de ánimo son bien recibidos. Lo mismo para la convalescencia de enfermedades. Pero a veces no es suficiente con el ánimo. A veces necesitamos un … empujón. En la naturaleza, por ejemplo, un pollo no vuela hasta que sus padres lo lanzan fuera del nido. Un pato no nada hasta que lo meten en el agua. Y un enfermo, muchas veces no empieza su fisioterapia, si no le arrancan de la cama.

En el Nuevo Testamento hay un especialista en empujar a las iglesias, el apóstol Pablo. Y la 1ª carta a los Corintios es uno de los más evidentes. Pablo, en esta carta, empuja hacia una mayor comunión. Y no escatima ningún recurso. Utiliza la ironía (11,19), la reprensión (11,22), el recordatorio (11,23 – 26) o el consejo (11,27 – 34). Y es que la falta de comunión ponía en peligro la existencia de a comunidad en Corinto, con todos sus dones, todos sus liderazgos, toda su gente, toda su riqueza, etc. Por eso, Pablo, más que animar, empuja  a los corintios a que sepan que son el cuerpo de Cristo (v.13).

La imagen del cuerpo es muy interesante, y  en el pasaje que hemos leído Pablo la detalla. El versículo 12 habla de la necesaria variedad de dones en estos términos; “necesaria”, no bonita ni mejor. Los versículos 15 y 16 apelan a la autorresponsabilidad, a conocer nuestra posición en el cuerpo y esforzarnos por desarrollarla. Los versículos 18 al 20 impulsan a la corresponsabilidad, a cuidar, fomentar, animar la participación de todos. Finalmente, el versículo 26 nos muestra que todo lo que afecta a un miembro afecta a los demás, para bien o para mal. Pero, ¿por qué esta comunión es tan necesaria?; la Biblia nos ofrece dos argumentos: el Salmo 133 nos recuerda que la comunión es receptáculo de bendición, y en Juan 17,21 nuestro Señor pide por la unidad de su pueblo para alcanzar a otros con este testimonio de unidad. En resumen, la comunión es buena para nosotros y atractiva para otros.

La situación en Corinto era, en resumen, difícil. Había separación social entre ricos y pobres, había diversos partidos siguiendo a diversos líderes, había prácticas religiosas distintas, había personas orgullosas por sus dones. Pablo nos dice que, en este ambiente, lo que celebraban no era la Cena del Señor. No había auténtica comunión. Ésta se hallaba en peligro, el cuerpo se estaba debilitando y la bendición y el testimonio se hallaban comprometidos.

Para nosotros la situación es, afortunadamente, muy distinta, pero... hay que estar alerta. Tenemos diferentes perspectivas sobre las cuestiones sociopolíticas; o sobre la economía de  la iglesia; o sobre liturgia, culto, cantos; o sobre el trabajo en la iglesia; o sobre cómo debe ejercerse el liderazgo en la iglesia; y como hemos dicho al principio hay algunas alertas de desánimo que deberíamos tener en cuenta. Estas cosas, que de por si no son malas, pueden dar lugar a la pérdida de la comunión.

La mejor manera de estar alerta es haciendo un doble examen; individual, desde la autorresponsabilidad, y colectivo, desde la corresponsabilidad. Hay que analizar si somos o no comprensivos, respetuosos, transparentes, directos, animosos y motivadores. Aunque el riesgo nos pueda parecer lejano, generalmente, en temas espirituales, los pasos atrás son más rápidos que los pasos adelante.

Hay algunas cosas que podemos hacer si el resultado de este análisis es satisfactorio:

La primera es pedir perdón (Efesios 4,32). A Dios, y también al otro al que hayamos podido ofender o molestar: sanar las relaciones.

Lo segundo es arrepentirse (2ª Pedro 3, 9). Arrepentirse en el auténtico sentido de metanoia: cambiar de dirección, cuidar las relaciones.

La tercera cosa, después de recomponer y comprometernos de nuevo con la comunión, sería animar a los demás, crear comunión, crear nuevas participaciones, nuevos puntos de vista: Fomentar las relaciones.

La última cosa es estar comprometidos en encajarlo todo (Romanos 12,1), procurar que cada don, cada capacidad, se este ejerciendo bien y con el apoyo de todos.Ya hemos visto que hacer estas cosa tiene recompensas; por un lado la bendición y vida eterna, y por otro un testimonio potente. Pero hay una cosa más...

Bosque de secuoyas rojas

Me gustaría utilizar un ejemplo que puso el pastor Rick Warren en uno de sus recientes sermones, que es el ejemplo de la secuoya roja. La secuoya roja es la especie con ejemplares más altos que existen. El ser vivo más alto del planeta es una secuoya roja de 115 metros. Lo curioso es que las raíces más profundas de estos árboles sólo llegan a los 4 metros. Es fácil ver que un árbol de estas características está destinado a caer por el peso, pero no sucede así. Hay bosques muy antiguos de estas coníferas. El secreto está en que, la secuoya roja no se presenta aislada, sino en arboledas y, en lugar de profundizar hacia el suelo, las raíces de la secuoya roja se propagan hacia los lados, enredándose con las de los árboles cercanos, y crea una malla intrincada de raíces, donde cada árbol sostiene a otros y es sostenido por otros.

Lo mismo pasa con nuestra vida espiritual. Puede ser muy elevada, con una oración muy fervorosa, con un gran conocimiento de la Palabra, pero el primer gran, o no tan gran problema, nos puede hacer zozobrar y caer.

Hay un pasaje que ilustra esta gran realidad. Lo encontramos en Eclesiastés 4,12: “la cuerda de tres hilos no se rompe fácilmente”. La comunión nos da seguridad, fortaleza, nos ayuda a resistir la tensión. Hay tres grandes bondades, muy bíblicas, que la comunión produce: es buena para nosotros como individuos y como iglesia, es un gran testimonio y, como acabo de decir, nos da seguridad y fortaleza.

Animémonos, empujémonos, pues, a cuidar la comunión. Vale la pena. Amén

(*) Sermó pronunciat per Daniel Sánchez Lladó, lector seglar de l’Església de Crist, de Sabadell, el diumenge 11 d’agost de 2013, tot comentant la lectura de la Primera Carta als Coristins (capítol 12, versicles 12 al 26) de l’apòstol Pau.

L’Església de Crist va ser fundada a Sabadell l’any 1903 i és una parroquia de L’Església Espanyola Reformada Episcopal, que al seu torn forma part de la Comunió Anglicana.

ESGLÉSIA DE CRIST DE SABADELL. TAPICES FLAMENCOS

“Un viatge meridional a través del temps, ple d’esperit flamenc impregnat de ritmes i colors emergents al so de les notes de la guitarra”

Aquestes paraules extretes del cartell anunciador de l'acte, poden definir a la perfecció el caràcter del festival benèfic de guitarra clàssica i flamenca, que, organitzat per l’Estudi de Guitarra Eduard Orriols “Palmito” i amb la col·laboració de la Fundació Banc dels Aliments, es va celebrar el passat dia 8 de juny, al temple de l’Església de Crist de Sabadell.

"Palito" acompanyant una jove promesa

En un recinte ple fins a vessar d’un públic entès i al mateix temps emocionat, van anar desfilant diversos guitarristes, nois i noies, més novells i més experts de l’escola de “Palmito”, que en conjunt van anar desgranant un excel·lent repertori de temes clàssics (com Albéniz), de bandes sonores de cinema (com “El Padrino”) i de les més conegudes varietats de la música flamenca: granaína, malagueña, fandango, seguiriya, sevillana, soleá, petenera i zambra mora, entre altres.

El públic va abonar voluntàriament l’entrada amb donacions de productes alimentaris que s’incorporaran a les diverses campanyes de distribució entre les persones més necessitades de Sabadell.

En resum, un esdeveniment inoblidable, del qual s’espera que pugui tenir continuïtat en futures ocasions.

L'ESTAT CATALÀ. "TREBALLAR-SE" ELS BARRIS

La consulta es guanyarà a les grans ciutats i al cinturó industrial (industrial?) de Barcelona o es perdrà.

Ho dic perquè sóc de Sabadell de sempre i, tant en raó de l'origen dels meus ascendents com pel fet de ser membre del Grup de Diàleg Interreligiós de la capital del Vallès, crec que en conec prou bé les barriades sorgides de la duríssima immigració dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, i fins i tot la molt més recent immigració llatinoamericana i magribina, que també s'expressa en castellà.

  

Els primers, majoritaris en els districtes perifèrics, ja de segona i tercera generació, són de "La Roja", se senten majoritàriament espanyols, i gairebé tots continuent fent servir el castellà "quillo". Representen un bon terreny de sembra per a C's i el PP. Per tant, si volem que entenguin el procés constituent i la necessitat de l'estat propi per a Catalunya, cal que els partits i grups que donen suport al dret a la consulta, treballin encara més aquell terreny. I per això, es necessari insistir molt en temes com l'espoli i les balances fiscals, les millores socials que implicaria la independència; treure la por a una repressió de la llegua i de la cultura pròpies de la immigració (als quals tothom té dret), i, sobre tot, fer els mítings a l'estil eficaç de certs predicadors evangèlics: predominantment en castellà, però sense deixar d'inserir en el discurs algunes paraules en català. Perquè predicar a convençuts és molt fàcil. Si no, llegiu les casrtes de l'apòstol Sant Pau. 

En resum, el procés cap a l'estat propi es guanyarà principalment a les barriades de les grans ciutats, amb molt d'esforç de persuassió, amb molta tenacitat i amb molt d'amor, o em temo que no es guanyarà i el país quedarà dividit en dos blocs antagònics.

L'ESGLÉSIA DE XIPRE COM A PRETEXT

Quan, durant la segona quinzena de març d’enguany, van ser aplicades a la República de Xipre –em refereixo a la zona grega de l’illa- per part de la Unió Europea certes mesures que van comportar el bloqueig de la lliure circulació de capitals (“corralito”), i una important quitança als dipòsits bancaris superiors als 100.000 euros, l’Església Ortodoxa va arribar a manifestar per boca de la seva màxima autoritat, l’arquebisbe Crisòstom II, que estava disposada a posar tots els seus béns a disposició del poble amb la finalitat resoldre el problema (*). En realitat, es tractava d’hipotecar una petita part de les seves riqueses per donar liquiditat als bancs, però al final les mesures eclesiàstiques s’han reduït tan sols a incrementar els estocs d’aliments de les parròquies a l’objecte d’alleujar la misèria dels més necessitats, misèria a quines causes la pròpia església xipriota no ha estat del tot aliena donades les seves estretes relacions amb els grups socials més poderosos de l’illa, tant nacionals com d’origen estranger.

El cert és que l’Església Ortodoxa de Xipre segurament posseeix la major part de les terres del país, així com participacions accionarials en els principals bancs, en la indústria i en la majoria dels negocis. Es tracta d’una església nacional, que en les darreres eleccions va donar suport a l’actual govern conservador -el qual, per cert, ha acabat per dur el país a la bancarrota- i que sempre s’ha oposat a la reunificació amb el sector turc –és a dir, amb la autodenominada República Turca del Nord de Xipre- perquè això significaria la pèrdua de gran part del seu poder econòmic i espiritual en haver d’acceptar un estat pluricultural i probablement aconfessional.

En aquest sentit, l’Església de Xipre no deixa de ser un paradigma de la major part de les esglésies cristianes orientals, particularment de la seva germana grega, vinculades amb l’estat, i que d’alguna manera, representa un paper semblant al de l’Església d’Anglaterra, al de l’Església Catòlica Romana, la qual, malgrat el seu caràcter de multinacional, va ser durant decennis l’església nacional d’Espanya, o dels “nacionals” espanyols, així com de totes aquelles esglésies que, tot i haver sorgit de la Reforma, es consideren estatals, com algunes esglésies luteranes de determinats països del nord d’Europa.

Davant d’aquest panorama, és a dir, davant de la hipocresia, o fins i tot de la complicitat entre les jerarquies eclesiàstiques i els poderosos que la crisi xipriota no ha fet sinó posar de nou en evidència, sorgeix una pregunta a la qual tot creient ha de respondre: ¿fins a quin punt una església nacional o estatal pot considerar-se com a veritablement cristiana?. La resposta és possible trobar-la a la mateixa Bíblia, a l’evangeli de Mateu (7,16) on Jesús afirma que coneixerem les persones pels fruits que donaran. Així doncs, si totes les esglésies que afirmen reconèixer Jesucrist com a veritable Déu es consideren nominalment cristianes ¿ho seran per la seva conducta? ¿Es pot comparar, per exemple, l’Església Evangèlica Luterana d’Islàndia, que ho és de l’estat, però que defensa valors com la no discriminació entre sexes, la conservació de la natura, i la justícia social, amb l’Església Ortodoxa de Xipre, el comportament de la qual al llarg de la història val més no qualificar?.

Doncs bé, si anem a la història també podríem trobar casuístiques oposades, tota vegada que, reprenent el cas d’Islàndia, l’església d’aquesta petita nació va estar durant molts anys estretament vinculada als interessos de l’aristocràcia feudal del país, de la mateixa manera que ho continua estant l’Església d’Anglaterra pels nombrosos interessos que comparteix amb la monarquia, el govern i el món financer britànics.

De la complicitat amb els poders terrenals no han escapat algunes esglésies que tenen el seu origen en la segona o en successives generacions de la Reforma, com és el cas dels presbiterians, dels metodistes o dels baptistes dels Estats Units, el quals, quan ha convingut, s’han unit a les files de la selecta minoria WASP (White, Anglo-Saxon, Protestant), que exerceix de sentinella de l’imperi, i han comptat entre ells amb nombrosos presidents de la nació.

I és que el problema rau, sens dubte, en la desmesurada ambició de poder d’una jerarquia molt tancada –de qualsevol jerarquia tancada-, que fa bo el dictum d’Acton segons el qual “si el poder tendeix a corrompre, el poder absolut corromp absolutament”. Així, aquelles esglésies que es troben malaltes de poder, si no volen morir en tant que agents i alhora víctimes de la crisi econòmica i espiritual que han col·laborat a generar, no tenen més remei que acceptar des d’ara mateix la medecina d’una nova reforma (“semper reformanda”) basada, entre altres, en alguns dels costums i pràctiques del cristianisme primitiu descrits en el llibre dels Fets dels Apòstols (4,32 i següents).

Cal, per tant, que les esglésies es desvinculin dels poders d’aquest món per gaudir de llibertat de pensament i d’acció per la propagació i l’exercici del missatge evangèlic; s’han d’implicar decididament en l’esforç per la supressió de tota mena d’exclusió social i per la millora i conservació del medi natural que el bon Déu ens va atorgar; no poden acceptar subvencions dels governs; han de sobreviure, com a màxim, amb el delme lliurement donat per cadascun dels seus fidels; cal que disposin de pastors o de sacerdots (homes o dones) que visquin d’altres ocupacions i dirigeixin en forma col·legiada les seves congregacions i parròquies; han d’evitar acumular riqueses més enllà de les estrictament necessàries per al sosteniment dels serveis socials, mai lucratius, i de la missió; cal que refusin la pompa i l’ostentació; i, en fi, convé que demostrin sempre (parafrasejant l’apòstol Pau) sobrietat en el seu comportament, modèstia, humilitat i bonhomia en les seves actituds, i una disposició permanent per a l’exercici de la pregària per tal que l’Esperit Sant les il·lumini sempre en la lluita contra les temptacions terrenals.

(*) Per a més informació, veure The Guardian (20-03-2013), La Vanguàrdia (21-03-2013), Le Monde (25-03-2013) o El País (29-03-2013).

AI DE VOSALTRES!

Fotografia: Carles Ribas per a El País.

Com els mitjans de comunicació han vingut publicant a dojo, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, resident a Luxemburg, va sentenciar ahir, dijous, 14 d'abril de 2013, que alguns apartats de la llei espanyola sobre hipoteques no són compatibles amb la normativa europea de protecció als consumidors que es va aprovar el 1993 ja fa quasi 20 anys.

El fet resulta especialment greu perquè al llarg d'aquest període de temps, i especialment durant els darrers 5 anys a causa de la cruel espoliació de que ha estat objecte Espanya per part dels sectors més poderosos de l'oligarquia, milers de famílies han estat desnonades, han perdut les seves llars, han sofert una angoixa indescriptible fins al punt que algunes persones han preferit suïcidar-se abans de presenciar com els feien fora de casa seva.

Ningú no podrà negar que, per acció o per omissió, aquesta desgràcia ha estat possible per l'aquiescència de governs de diversos colors polítics i per la seva connivència amb el sistema bancari i part de la judicadura, encarregats d'aplicar la llei espanyola ara declarada injusta.

Però la sentència del Tribunal de Justícia europeu ha vingut a posar els punts sobre les is, i sobre tot ha donat una gran bufetada l'orgull xulesc de l'administració central espanyola. Ara, a Madrid, ja saben com ens sentim els catalans, quan ells, els espanyols, ens esmenen la plana, la major part de vegades per força. Una lliçó a aprendre és, doncs, que la Unió Europea mana sobre una Espanya que ja fa temps que va cedir a Brusel·les gran part de la seva sobirania.

Un altre aspecte que convé remarcar és que, en democràcia la pressió social i l'acció honesta i perseverant de les persones poden canviar l'estat de les coses. En aquest sentit hem de felicitar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i el jutge José María Fernández Seijo, la lluita dels quals ha obligat finalment la justícia europea a pronunciar-se en favor de les víctimes de la norma hipotecària espanyola.

Però, qui repararà els danys econòmics i morals soferts per les víctimes dels desnonaments? Qui tornarà la vida als suïcidats i indemnitzarà les seves famílies? No sembla que les tèbies paraules del president del Govern, Mariano Rajoy ("Complirem la sentència. La llei data de molts anys") mostrin una predisposició ferma a reparar l'enorme mal ocasionat.

Per acabar, voldria rescatar una significativa cita del llibre del profeta Isaïes, de l'Antic Testament: "Ai de vosaltres, que compreu cases i més cases, que aconseguiu camps i més camps, fins no deixar lloc per a ningú més, i us instal·leu com si fóssiu els únics habitants del país!...Ai de vosaltres que per diners declareu innocent al culpable i desconeixeu els drets de l'innocent...La ira del Senyor no s'ha calmat; ell segueix amenaçant encara."

El qui vulgui escoltar que escolti i qui vulgui entendre que entengui; mes, tems a venir, una alenada de justícia s'endurà tota la brutícia que taca la humanitat. De moment, conformem-nos amb sentències com la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que ja és molt.

NACIONALISME I ECUMENISME EN UNA CATALUNYA LLIURE

En acabar de llegir, pràcticament d’una tirada, l’apassionat i alhora rigorós assaig de Xavier Escura i Dalmau, La història indignada dels catalans. Sobre el desencaix català i altres impotències hispanes, penso que aquest llibre, publicat per Rafael Dalmau, Editor (Barcelona, 2012) hauria de gaudir d’una versió en altres llengües, especialment en castellà, perquè d’aquesta manera els qui s’aproximessin al fet nacional català poguessin obtenir respostes a la principal pregunta que en aquests moments tants es plantegen. ¿Per què un gran nombre de catalans volen ser independents d’Espanya? ¿Per què la identitat catalana continua viva després dels intents reiterats del nacionalisme agressiu espanyol d’assimilar-la per la força de les armes i amb tota mena de lleis i decrets repressius? De moment qui a Catalunya vulgui respostes les podrà trobar al llarg  de les dues-centes i escaig pàgines d’aquest llibre que recomano a tothom.

Pel que fa a qui escriu aquestes ratlles, col·laborador com és del moviment ecumènic i de diàleg interreligiós, gosaria manllevar algunes de les afirmacions de Xavier Escura, referides al nacionalisme, i aplicar-les ad integrum al fenomen religiós. Així, diu el nostre autor (p. 224): “Estimar i sentir-se més o menys a prop de la identitat nacional que l’atzar ha atorgat a cadascú, és a dir, sentir les arrels més o menys profundes, és una qüestió que pertany a l’àmbit de l’esfera emotiva (...) que pot ser sana i positiva, i per tant, generosa, solidària i constructiva envers els veïns i el seu entorn; o bé pot ser malaltissa i negativa, i per tant, bel·ligerant, excloent i destructiva. De fet, Escura ve a dir que segons qui sigui el subjecte del nacionalisme, aquest fenomen pot esdevenir alliberador o, en sentit contrari, agressiu i anorreador. Ho resumeix amb una sentència de Francesc Eiximenis : “Res no es bo per a l’home si l’home mateix no és bo” (p.224).



Logo d'El Carmelo Ecuménico

 D’altra banda, si en aquest context substituíssim la noció “identitat nacional” per la d’”identitat religiosa”, podríem arribar a conclusions semblants. “Ningú amb un mínim d’intel·ligència –diu Xavier Escura- no pot dubtar que la creença religiosa és un camí vàlid de sublimació individual, una font d’esperança per a molta gent i la base de moltes morals col·lectives que han fornit grans civilitzacions i brillants cultures al llarg de la història. Com també ha estat –i continua sent- el pretext per tota mena de crims contra la humanitat (pp. 222-223).

Per tant, es pot afirmar que el sentiment religiós, al marge de la part pudenta que hi pugui haver a l'interior de totes les esglésies i creences establertes, és un fenomen essencial en la vida de moltes persones perquè –d’una o altra manera, i des de perspectives diverses- permet albirar una altra vida millor que l’actual, i proporciona certituds ètiques a les quals agafar-se en un món en què els referents morals van sucumbint l’un darrere l’altre a còpia de consumisme i de corrupció.

En aquest context la missió dels grups ecumènics i de diàleg interreligiós sembla bastant clara. Es tractaria, no de buscar la unitat probablement forçada i indesitjable de diferents afiliacions, com fer que aquestes parlessin entre elles per tal d’afavorir la convivència en un àmbit enriquidor de respecte i de comprensió. Així, l’ecumenisme i el treball interreligiós –necessàriament incòmodes per al jerarques fossilitzades en els seus dogmes i parapetats en els seus privilegis-  podrien aportar un bon bagatge de capacitat de diàleg i de respecte a l’altre en el procés de reconstrucció nacional de Catalunya que tot just comença a fer els seus primers passos.