HARMONIA INTERCONFESSIONAL. QUÈ ÉS?

La Setmana Mundial de l'Harmonia Interconfessional, que, promoguda per l'ONU, es va celebrar per primer cop l'any 2011, té com a objectiu remarcar la importància de la comprensió mútua i del diàleg entre les diverses tradicions de fe com a elements decisius per assolir una cultura de la pau i d'harmonia entre totes les persones, independentment de les seves creences. Té lloc, cada any durant la primera setmana de febrer.

Així doncs, l'harmonia interconfessional és l'estat de concòrdia i de pau que es dóna entre persones que pertanyen a tradicions espirituals diferents quan aquelles es relacionen positivament. En sentit oposat trobem les desavinences o fins i tot les guerres.

L'any 2013, amb motiu de la inauguració dels actes de la tercera Setmana Mundial de l’Harmonia Interconfessional, el Secretari General de l'ONU, Ban Ki-moon, va dir, entre altres, les següents paraules:

"Vivim en temps d'agitació i de transformació de caràcter econòmic, ambiental, demogràfic i polític. Aquestes transicions ens porten esperança i incertesa. El nostre deure consisteix a assegurar que prevalgui l'esperança, i la nostra tasca serà més fàcil si els seguidors de totes les confessions col·laboren en una causa comuna. Mai oblidem que el que ens divideix és minúscul en comparació amb allò que ens uneix. Treballant junts podem aconseguir tots els nostres objectius de pau, prosperitat i benestar físic i espiritual."

Missatge que continua sent del tot vigent.

Per aquest motiu -per promoure l’harmonia i la pau- al nostre país diverses institucions celebren l’esdeveniment, destacant-ne l’acte que, a Barcelona, acull el Parlament de Catalunya. A Sabadell, enguany té previst fer-ho públicament l’Associació Diàleg Interreligiós Sabadell (ADIS). Aquesta és una decisió que cal aplaudir perquè com va dir l’any passat Roger Torrent, president del Parlament, el diàleg entre creences és “fonamental per combatre la ignorància, que alimenta la por i permet atiar l’odi”,  tot remarcant que “mai no podrem renunciar als esforços del diàleg, perquè del diàleg se'n deriva la pau”.

CERCA LA JUSTÍCIA I NOMÉS LA JUSTÍCIA

PREGÀRIA PER LA UNITAT DELS CRISTIANS
26 gener 2019, dissabte, a les a les 6 de la tarda.
a l’Església Evangèlica Baptista del Redemptor

Carrer Moratín, 105, 08206 Sabadell

Aquest manament, “Cerca la justícia i només la justícia”, del llibre Deuteronomi (16,18) de l’Antic Testament, encapçala, a manera de lema, els textos per a la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians 2019, que enguany han estat preparats pels cristians d’Indonèsia i publicats conjuntament pel Consell Mundial d’Esglésies i pel Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians. Han estat traduïts al català pel Centre Ecumènic de Catalunya.

Així, en la introducció als textos corresponents al 2019 es poden llegir, entre altres, els següents paràgrafs:

“Els cristians d’arreu del món ens reunim any rere any per pregar i reforçar la unitat. Ho fem enmig d’un món on la corrupció, la cobdícia i la injustícia imposen la desigualtat i la divisió. La nostra pregària és de comunió: d’ací la seva força. Tanmateix, els cristians, amb les comunitats que individualment representem, sovint som còmplices de la injustícia, nosaltres, els cridats a ser, units, testimonis de la justícia i instruments de la gràcia salvífica de Crist per a aquest pobre món esqueixat."

"L’Església de Crist és cridada a esdevenir un tast anticipat del Regne del cel, però amb la nostra desunió, no ho aconseguirem. Hem de ser el signe de l’amor de Déu per al seu poble. De la mateixa manera que la injustícia ha aprofundit les divisions que ha patit la societat indonèsia, la injustícia també ha nodrit la divisió de l’Església. Ens penedim de la injustícia, causa de les divisions, però, com a cristians, també creiem en el poder de Crist ens perdona i salva. I, per consegüent, ens apleguem units a l’ombra de la creu, suplicant, d’un costat, la gràcia per acabar amb la injustícia i, de l’altre, el perdó dels pecats, causa de les nostres divisions.”

En resum, l’esforç del diàleg ecumènic per abatre els murs que separen els cristians no s’aconseguirà únicament amb acords sobre dogmes i litúrgies, sinó també amb un treball conjunt i tenaç en la lluita contra les injustícies.

Fidel a aquest pensament, el Moviment Ecumènic de Sabadell ja prepara per al darrer dissabte del  gener la Pregària per la Unitats dels Cristians, amb l'acolliment i el suport de l’Església Evangèlica Baptista del Redemptor, de Sabadell. 

Tothom hi és convidat.

PARKS, ROSA

El dia 1 de desembre de 1955, Rosa Parks, 42, una modista negra de Montgomery, Alabama, va agafar l’autobús per tornar a casa. Hi va comprar el tiquet i es va dirigir no a la zona exclusiva per als blancs, no a la zona reservada als negres, sinó a un espai de fileres d’entremig on els negres podien seure amb la condició que no hi viatgés cap blanc dret. Però Parks va decidir no cedir el seu seient a aquell home blanc que li va dir que la zona per a blancs era plena. La seva fermesa va portar Parks a passar cinc dies al calabós i a pagar una multa de 14 dòlars. Segons altres versions, el conductor va foragitar Parks de l’autobús, que va marxar deixant-la a terra. Fos com fos l'incident, generalment es considera que aquesta va ser l’espurna del moviment pels drets civils en Estats Units.

Des de la presó, Rosa Parks va fer servir la trucada telefònica a què tenia dret per posar-se en comunicació amb l’aleshores poc conegut pastor Martin Luther King, d’una petita església baptista de la ciutat. King va col·laborar en l’organització d’un boicot als autobusos que va portar la companyia gairebé a la bancarrota, la qual es va veure per tal motiu obligada a suspendre les pràctiques racistes. Poc més d’un any després, el Tribunal Suprem va declarar inconstitucional la segregació en el transport. Però Parks va perdre la feina i, amb la seva família, va haver d’emigrar a Detroit, Michigan, molt al nord del país, on va morir l’any 2005, no sense haver rebut, el 1999, la Medalla d’Or del Congrés dels Estats Units, la màxima distinció del país, després d’una vida de lluita contra el racisme i les desigualtats.

El dia 12 de juny, el Moviment Ecumènic de Sabadell i l’Associació Diàleg Interreligiós Sabadell (ADIS), en un acte senzill, però sentit, retran homenatge a Martin Luther King, en commemoració dels cinquanta anys del seu assassinat. S’hi farà una lectura del famós discurs “Tinc un somni” (en anglès I have a Dream). Però en homenatjar el pastor King, també tindrem als nostres cors el nom de Rosa Parks i els d’altres dones, com Ida Wells-Barnett, Irene Morgan o Claudette Colvin, que l’havien precedida en la lluita contra la segregació racial als transports públics i en favor dels drets civils.

FALSOS ÍDOLS

En un país com el nostre, amb un dels índexs de pràctica religiosa més baixos d’Europa, proliferen els falsos ídols. La gent, però, no ha perdut l’aspiració a elevar-se per damunt de la grisor dels quefers quotidians, de transcendir, i necessita respostes per a les qüestions vitals. Però, atès que les religions establertes -per causes diverses i amb algunes excepcions remarcables-  han deixat de servir per a connectar els éssers humans amb Déu i amb el proïsme, aquests, els éssers humans, han acabat creient en ídols i en vedells d'or.

En aquest sentit, en el sistema politeista imperant, i sense dogmes escrits, el déu gros, és sens dubte, el millor futbolista del món, i l'estadi és la basílica major on s'hi celebra la litúrgia dominical. Fins i tot Sor Lucía Caram ho ha reconegut: "Com es va trobar amb Déu, germana? - Al Camp Nou, mirant com Messi juga al futbol... És broma això! Però veure jugar Messi al Camp Nou, és com trobar-se amb Déu" (Nació Digital, 19 de març 2018).

 Però no solament els grans esportistes són objecte de veneració, també, i molt especialment, el consum de béns materials, que té els seus temples en els grans magatzems, les grans superfícies, o, més humilment, a l'aire lliure en mercats al carrer de les nostres viles i ciutats.

“Això vol dir que som capaços de creure absolutament en qualsevol cosa. Fent servir un llenguatge religiós, som capaços de fabricar ídols, de construir figures equivalents a la divinitat. Per tant, la nostra època es caracteritza més aviat per la credulitat, i no pas per la increença” (Joan Estruch, Entendre les religions, p. 167).

Què poden fer, doncs, les esglésies cristianes per recuperar el seu paper, esmentat en el primer paràgraf d’aquest escrit? A mi em sembla que una resposta molt encertada ens la dona sor Catalina Verdera, filla de la Caritat: “El gran repte de la nostra Església és fer més confiança en l’acció de l’Esperit en el cor de les persones, com feia Jesús de Natzaret, sense por de perdre poder o rellevància social” (entrevista a Catalunya Cristiana, 28 gener 2018).

SÍNDROME DE DIÒGENES. VOLS DIR?

Diògenes de Sinop era un filòsof grec que va viure durant el segle IV aC, el segle d’Alexandre el Magne. Ho feia retirat, sol, amb austeritat extrema, però no es té constància que, com acostumen a fer els malalts del trastorn batejat amb el seu nom, acaparés tota mena d’andròmines. El cas és que, resulti o no escaient, a la malaltia li ha quedat aquest nom: Síndrome de Diògenes.

Fotografia: El Punt Avui

Tornant al present, el dia 9 de gener un incendi va destruir l’edifici conegut com "La Trobada", una antiga residència d’avis a Sant Andreu de Llavaneres, on dormien dos homes, diuen que antics treballadors del centre, d’edat avançada, molt pobres. El lloc era ple de rampoines que aquells hi havien anant acumulant. Els Bombers de la Generalitat van traslladar un dels homes, ferit, a l’hospital de Mataró. Però per localitzar el cos de l’altre, totalment carbonitzat, va caldre l’ajuda de gossos entrenats.


No consta que, sota la tutela dels serveis de benestar social, aquests dos desemparats seguissin tractament psiquiàtric o cap teràpia de readaptació cívica.  Però no és tracta, ni de bon tros, l'únic cas. Al respecte, es pot consultar la denúncia de la Síndica Municipal de Greuges de Barcelona, feta a Nació Digital l'any 2016. D'altra banda, els ajuntaments tenen al seu abast recursos legals suficients per actuar en aquests casos. Si cal, amb la vara damunt la taula.

Tanmateix, d'acord amb una informació de La Vanguardia.com, l’alcalde de la vila, hauria confirmat que els accidentats patien la Síndrome de Diògenes  i que acumulaven molts mobles i trastos. A més a més, el batlle hauria dit -segons el diari ARA.cat- que l’edifici sinistrat “És una propietat privada i no podíem fer el que volguéssim sense permís del jutge”.

I això per quina raó? Perquè l’immoble afectat era una propietat privada. Heus ací el perquè de tot plegat: la propietat privada, que és sagrada, és a dir "intocable", ha estat la causa llunyana de la mort dels dos homes, com ho és de la contaminació del medi ambient, de la fam i de les malalties cròniques, i també de la maledicció de la guerra per la possessió de les matèries primes, entre altres.

Cal, doncs, exigir als administradors públics -jutges inclosos- que s’afanyin a controlar l’ús i l’estat de les propietats privades, encara que només sigui en l'àmbit modest de les viles i pobles de Catalunya, en comptes de distreure’s amb altres batalles apocalíptiques. I si no ho fan,  se'ls ha de denunciar i no votar-los mai més,.

Com a cristià, no vull acabar sense recordar una cita del llibre d’Isaïes que Jesús fa seva a l’evangeli de Lluc: “L’Esperit del Senyor és sobre meu, per això m’ha ungit, per portar el missatge joiós als pobres"  (Lc 4,18).

Dit sia tot amb el major respecte a les autoritats legalment establertes.

"SEGUR QUE TOMBA"

El passat dia 17 de novembre es va celebrar la Trobada Interreligiosa de Sabadell que enguany ha arribat, gràcies a l’esforç dels qui ens precediren en el Grup de Diàleg Interreligiós, a l’afany de l’actual equip d’ADIS, l’Associació Diàleg Interreligiós Sabadell, i de moltes altres persones, ha arribat, dic, a la seva divuitena edició, que no és poc. No recordo si en altres ocasions la Trobada s’havia organitzat en la sala d’actes de l’Acadèmia Catòlica, ni si algun cop l’espiritualitat hi havia estat el tema de fons, però en tot cas cal fer notar que l’Acadèmia era l’espai que emmarcava l’esdeveniment, i en el qual intervenien, sense cap prejudici, representants de la fe bahá’í, de la tradició espiritual brahma kumari, del catolicisme, de l’església SUD (mormona), de les comunitats musulmanes i del protestantisme baptista. Sí, tots en harmonia, en un establiment catòlic que, per si fos poc, ens cobria amb una magnífica assegurança de responsabilitat civil, en presència de l’autoritat municipal, i amb entrada lliure per als assistents.

Ponents musulmans amb la vicepresidenta d'ADIS (de l'església SUD)

Vull, però, insistir en el fet essencial: ara per ara persones de creences diferents, si volen, es poden reunir, a Sabadell, per parlar d’espiritualitat com a patrimoni de tots. Per això, la Trobada va esdevenir un refugi de pau enmig d’un bombardeig de notícies molt ingrates que estan aconseguint que els ciutadans es tornin paranoics, i no únicament a causa dels peculiars afers que tant atabalen el nostre país.

En efecte, mentre érem reunits a la Trobada, l’exèrcit de Birmània continuava l’ofensiva contra la minoria musulmana rohingya, amb el vistiplau de molts budistes del país -sembla mentida!- i l’assentiment de la líder del país, i premi Nobel de la Pau, Aung San Suu Kyi. Resulta commovedor veure com el poder transforma antigues víctimes en col·laboradors dels botxins, o directament en botxins. D’altra banda, a Egipte, encara són calents els cossos dels centenars de morts en l’atac a una mesquita musulmana sufí, efectuat segons fots de la BBC per simpatitzants locals d’Estat Islàmic. I és que tant el present com el passat estan plens de conflictes, que sovint amaguen obscurs interessos econòmics, havent-ne estat la culminació les anomenades “Guerres de Religió” que, des del 1524, arran de la Reforma luterana, van assolar Europa durant gairebé cent-vuitanta anys!

No sembla que en el futur veurà capgirar-se el fet que, al llarg de la història, els períodes de pau han estat, com la Trobada Interreligiosa de Sabadell, minúsculs parèntesis de calma entre matança i matança, fins al punt que, fent servir una expressió pròpia de teòlegs, podríem dir que la humanitat continua caiguda.

¿Hem de córrer, per aquest motiu, presoners del pànic, a refugiar-nos a les nostres cases a esperar el retorn de Jesucrist gloriós amb el seu Regne sota el braç? ¿Hem de renunciar, doncs, als nostres objectius – parlo com a gestor de diàleg interreligiós- de reunir al voltant d’una taula persones de diverses tradicions religioses per fomentar les actituds de comprensió i de cooperació mútua, de contribuir des del diàleg i l’empatia a la pau social? No pas, amics i amigues.

Si el mur construït amb materials com la intolerància, la intransigència, el fonamentalisme, o el menyspreu cap a l’altre, cap aquell que és diferent, si el mur, repeteixo, que tenim al davant és alt i resistent, no ens queda altra solució, ni altra esperança, que picar-hi amb tossudesa. Picar i picar, perquè si ho fem tots, ell, el mur que impedeix la reconciliació, el perdó i l’amor, caurà, i molt de temps no durarà, i segur que tomba, tomba, tomba, perquè ben corcat acabarà.

L'ECUMENISME I EL DIÀLEG INTERRELIGIÓS, EN PUNT MORT? (i 2)

Com a observador del fenomen interreligiós, puc dir que a les nostres ciutats hi ha comunitats religioses que assisteixen als diversos espais de participació, i d’altres que fan de l’aïllament la seva forma de supervivència.

En aquest sentit us demano que em permeteu una anècdota: conec un mossèn que admet de bon grat l’ecumenisme (és a dir, a parlar amb cristians d’altres confessions), però en canvi es nega en rodó a assistir a trobades interreligioses amb “pagans” (és a dir, musulmans, jueus, etc.). Igual passa amb certs pastors evangèlics, que fugen en sentir la paraula ecumenisme perquè la identifiquen amb l’antiga aspiració catòlica-romana de reunir tots els cristians sota l’autoritat del papa. Així, el fonamentalisme és una taca que esquitxa totes les religions, i, per extensió, la convivència social.

A la dreta, Marta Matarín (Associacio Brahma Kumaris), durant la XVII Trobada Interreligiosa de Sabadell 2016.  Al Casal Pere Quart de Sabadell.

  

Afortunadament, dins de l’espai geogràfic que m’és més proper, la comarca del Vallès Occidental, amb gairebé un milió d’habitants i, per posar un exemple, amb un percentatge de població musulmana estimada superior al 10 per cent, singularment a la ciutat Terrassa -ara per ara la més poblada- ni regeix ja una sola confessió, ni, de moment, hi ha guerra de religions. I això passa gràcies, en gran part, a l’actuació de les administracions públiques democràtiques en la gestió de la convivència, i al seny de la mateixa població, de manera que es pot afirmar que gaudim d’un equilibri acceptable, sense episodis de violència sectària, tot i que aquest equilibri és més aviat passiu: podríem dir que es troba en punt mort.

Cal, doncs, continuar lluitant –malgrat els atemptats terroristes que ens van colpejar dolorosament- perquè de l’equilibri passiu fem un salt qualitatiu a l’autèntica convivència activa, basada en una interacció regular, en la consideració, i en el respecte i l’empatia cap a l’altre. I aquest repte ens afecta a tots: ciutadans, autoritats civils, religioses i militars, centres educatius, i, especialment, als mitjans de comunicació tradicionals o digitals en tant que, com “L’Acadèmia”, són agents molt importants -cadascú en el seu nivell- en el procés de formació de l’opinió pública.