"NO TINGUIS POR, PETIT RAMAT"

Un dels moments més agradables que els mortals corrents ens podem permetre, s’esdevé quan el diumenge al matí, ben arreglats i ben polits, sortim de casa per anar a gaudir d’un cafè amb llet i un crusant mentre fullegem la premsa del dia.

Jo ho faig sovint. El meu lloc habitual és la cafeteria “El Centenari” de la Ronda de Zamenhof de Sabadell, el meu carrer, i quan veuen que hi entro em porten, sense haver-la demanat, la consumició perquè ja em coneixen i saben que sempre prenc el mateix.

Aquest diumenge passat, que va ser l’endemà de la gran manifestació a Barcelona contra els atemptats terroristes i, pel que hem vist, també contra el rei, la sala era plena de matrimonis grans, parelles joves amb nens, algun solitari i les cambreres que no donaven l’abast.

Ja m’havia cruspit la meitat d’aquest no sé si dir-ne desdejuni o petit esmorzar quan, en aixecar els ulls del diari, vaig veure que en una taula rodona, blanca i ampla, prop del vidre que toca al carrer, hi havia dues dones, més aviat joves, d’aspecte saludable i ben arreglades, que em van semblar magribines. L’una duia el típic mocador negre cobrint-li el cap, l’altra no. Semblaven fer el mateix que jo: gaudir d’un diumenge al matí amb cafè i pastes. Parlaven animadament, com si el terror del dijous fatídic ja l’haguessin oblidat. De fet, les altres persones feien el mateix.

“Carpe diem”, vaig pensar, recordant l’expressió del poeta Horaci que vol dir “gaudeix del dia” o “viu el moment” perquè qui sap quines desgràcies ens portarà el futur.

Havent pagat, em vaig acostar a les dues dones i m’hi vaig presentar. Les hi vaig expressar la meva comprensió pel dolor que els musulmans també devien estar passant i els vaig preguntar a quina mesquita pertanyien. Primer, totes dues em van dir que els assassins eren unes persones menyspreables i que havien comès uns actes que rebutjaven. Tot seguit, la que duia mocador va afegir que pertanyia a la mesquita Al Rissalah (El Missatge), de Can Puiggener; la que no en duia va dir que no tenia temps per practicar la religió. Real com la vida mateixa! “Estan vivint el seu moment. La vida continua.” vaig pensar.

Un cop fora de l’establiment vaig recordar les paraules de Jesús a l’Evangeli de Lluc que ens animen a tenir confiança: “A vosaltres, amics meus us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.” I també aquella recomanació que ens invita a substituir la por per la fe: “No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.”

LA LLIBERTAT DEL CRISTIÀ

Ara que es commemora el cinquè centenari de la Reforma protestant, convé reflexionar sobre les característiques d’aquest esdeveniment històric. Amb aquesta finalitat,

el Moviment Ecumènic de Sabadell va iniciar el passat 9 de maig un cicle de conferències que es perllongarà fins després de l’estiu. També convindria procedir a la lectura sense prejudicis de les obres de Martí Luter, el capdavanter d’aquell moviment que va acabar canviant la cultura religiosa i el mapa polític de mitja Europa.

Així doncs, i per seguir aquesta indicació, val la pena capbussar-se, per exemple, en una de les obres cabdals de Luter, el Tractat sobre la llibertat del cristià, un memoràndum dirigit l’any 1520 al papa Lleó X, que en la traducció catalana ocupa tan sols 28 pàgines, i que per raons que veurem més a baix, va contribuir a l’excomunicació d’aquell.

La idea central de l’obra, i de tot el pensament de Luter, és que la vida del cristià està feta de fe i d’amor: la fe expressa la seva relació directa amb Déu; l’amor, la seva relació amb l’home. Aquest ha estat alliberat de les seves inclinacions solament per la fe, que el fa just, és a dir, bo; i per això la fe es manifesta en l’amor al proïsme i en les bones obres. Un home que té fe és un home que produirà bones obres i no a l’inrevés. “Segons siguin els arbres seran els fruits” i “segons sigui el paleta serà la casa”, no al contrari. “La fe fa just l’home i així ell farà bones obres”. D’altra banda, la fe uneix l’ànima dels homes a Crist amb una fusió perfecta, en virtut de la qual tots, com Ell, ens convertim en reis i sacerdots.

La nova teologia significava, doncs, un dissentiment total amb el pensament i la pràctica de l’església medieval. Ara ja no feien falta capellans ni bisbes, ni el papa per dictar el que era bo o dolent, ni calia fer penitències o comprar butlles per reduir anys de sofriment al purgatori i guanyar el cel. Els cristians ja eren lliures, i per la mera acceptació de la fe que Déu els oferia -i ofereix- se salvaven i no necessitaven sacerdots que els perdonessin, perquè ells mateixos, juntament amb Crist, ja ho eren, de sacerdots. Només calia demanar personalment i sincerament perdó pels pecats comesos per tal que el Déu de misericòrdia, amb la intercessió de Crist, n’atorgués l’absolució.

Es comprèn que l’Església reaccionés contra les idees de Luter perquè no únicament ensorrava la teologia imperant, sinó perquè, a més a més, en una carta adjunta al memoràndum dirigida al papa Lleó X, feia escarni de la corrupció a Roma: “No és cert que sota la capa del cel no hi ha res de més malèvol enverinat i pitjor que la cúria romana? Sobrepassa en molt els pecats dels turcs i és un fet que, havent estat la porta del cel en temps passats, s’ha tornat la gola ben oberta de l’infern”. Aquest estil, sarcàstic i en ocasions molt punyent, no va afavorir gens la causa reformista i, com s’apuntava abans, va provocar l’excomunicació de Luter.

Però l’essencial és que, singularment des del Concili Vaticà II, s’ha produït un important acostament entre l’Església Catòlica i la Federació Luterana Mundial, fins la declaració conjunta de l’any 1998, segons la qual la fe és el veritable motor del comportament del cristià i que per causa de la fe es dóna glòria a Déu i hom estima els altres éssers humans. D’aquí la veritable llibertat del cristià.

MORIR COM LES ABELLES

Déu va encarregar a l’home que fos un administrador prudent de la creació: “El Déu Etern, prengué, doncs, l'home i el va posar al jardí de l'Edèn a fi que el conreés i en tingués cura” (Gènesi 2,15) i, després del diluvi universal, en va fer una aliança en un sentit semblant (Gènesi 9). L’home es convertia així en majordom de tots els éssers vivents, i de la terra, perquè Déu, el Creador, li atorgava aquest poder i aquesta responsabilitat.

Però al diari La Vanguardia del passat 4 de febrer podíem llegir una notícia que va fer plorar els nostres cors: “Entre dos i tres milions d’abelles han mort a causa d’una intoxicació massiva a la localitat de Mazarrón (Múrcia), on han estat afectats 180 ruscos” en una sola finca. Aquests successos són molt comuns, sobre tot en zones on, paral·lelament,  existeix una agricultura molt intensiva. Els hortolans, amb l’afany de guanyar cada cop més diners amb productes primerencs, utilitzen irracionalment i de vegades il·legalment plaguicides i altres productes químics, els quals són ingerits per les abelles que moren enverinades. Aleshores, no sols no poden produir la mel, sinó que ja no poden pol·linitzar la vegetació del encontorns, trencant-se així, la cadena tròfica o de la vida.

Aviat farà un any, al País Valencià van ocórrer fets similars. De fet, cada any, quan es produeix la floració dels arbres fruiters d’os i dels cítrics, que són fumigats a dojo, es provoquen enverinaments massius:  “Molts apicultors valencians marxen de la Comunitat amb els seus ruscs quan comença la floració de cítrics”, segons informació apareguda al diari digital La Veu del País Valencià, el 24 de març de 2016.

La bona salut de les abelles és per a molts biòlegs, un senyal de la bona salut de l’ecosistema. I, si em permeteu dir-ho, un senyal de la bona salut espiritual dels qui, com s’ha dit abans, hauríem de ser administradors prudents de la natura.

Això no obstant, l’home sembla inconscient de les seves obligacions, i mentre continuï aconduint-se per l’egoisme i la cobdícia, mentre segueixi incomplint les seves aliances amb Déu, s’esllavissa per un pendent que el durà a morir enverinat en el seu propi medi. Com les abelles.

RELATO DE LOS INDIOS WINNEBAGO DE WISCONSIN

«No sabemos en qué condición se hallaba nuestro padre cuando empezó a tomar conciencia. Movió su brazo derecho y luego su brazo izquierdo, su pierna derecha y luego su pierna izquierda. Empezó a pensar lo que tenía que hacer y por fin empezó a llorar, las lágrimas fluían de sus ojos y caían ante él. Al poco tiempo miró ante sí y vio algo que brillaba. Aquello brillante eran sus lágrimas, que fluían y forma­ban las aguas que vemos… El hacedor de la tierra empezó a pensar de nuevo.  Y pensó: ‘Es así, cuando deseo una cosa, se hará como yo deseo, del mismo modo que mis lágrimas se han convertido en mares’. Así pensó. Y deseó la luz, y se hizo la luz. Y pensó lue­go: ‘Es como me suponía, las cosas que he deseado han empezado a existir tal como yo quería. Pensó entonces y deseó que existiera la tierra, y la tierra empezó a existir. El hacedor de la tierra la contempló y le gustó, pero la tierra no se estaba quieta… (Una vez que la tierra se aquietó) pensó en muchas cosas como empezaron a existir según él deseaba. Entonces empezó a hablar por primera vez. Dijo: ‘Puesto que las cosas son tal como yo quiero que sean, haré un ser semejante a mí’. Y tomó un poco de tierra y le dio su semejanza. Habló entonces a lo que acababa de crear, pero aquello no le respondió. Lo miró y vio que no tenía entendimiento o pen­samiento. Y le hizo un entendimiento. De nuevo le habló, pero aquello no respondió. Lo volvió a mirar y vio que no tenía lengua. Le hizo entonces una lengua. Le habló otra vez y aquello no res­pondió. Lo volvió a mirar y vio que no tenía alma. Le hizo, pues, un alma. Le habló otra vez y aquello pareció querer decir algo. Pero no lograba hacerse entender. El hacedor de la tierra alentó en su boca, le habló, y aquello le respondió». 

Del libro de MIRCEA ELIADE: “Historia de las creencias y de las ideas religiosas”.

"POSEU-VOS AL NIVELL DELS HUMILS"

L'orgull del fariseu

En la Paràbola del fariseu i el cobrador d’impostos Jesús va contraposar l'orgull i la vanitat del fariseu amb el penediment i la humilitat del cobrador d'impostos (publicà). “El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d'impostos. Dejuno dos dies a la setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo.’ Però el cobrador d'impostos es va quedar a certa distància, i ni tan sols s'atrevia a aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: ‘¡Oh Déu, tingues compassió de mi, que sóc pecador!.’  Jo us dic –afirma Jesús- que aquest cobrador d'impostos va baixar perdonat a casa seva, i no el fariseu. Perquè qui a si mateix s'enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.” (Evangeli de Lluc 18,9-14).

Doncs bé, una de les característiques dels fariseus, és que formaven una secta religiosa d’apartats (“apartat” és el que significa la paraula “fariseu” en hebreu), de classe alta, que es consideraven, no només guardians de la llei de Moisès, sinó que eren estrictes vigilants del compliment de les de sis-centes tretze regles i preceptes que ells mateixos havien instituït i que regien amb severitat tots els aspectes de la vida del poble fins al punt que prohibien ajudar un accidentat en dissabte durant el dia dedicat al Senyor i al descans, o ingerir al mateix temps carn i productes lactis fins i tot als que passaven fam. Alguns d’ells eren persones hipòcrites, que pregonaven el que no feien. Sobre ells, Jesús havia dit a la gent i als seus deixebles: “obeïu-los i feu tot el que us diguin; però no seguiu el seu exemple, perquè diuen una cosa i en fan una altra. (Evangeli de Mateu 23,3).

Aquesta paràbola mostra, per tant, la importància de la humilitat i del penediment en contrast amb la supèrbia i l’arrogància. Constitueix també una dura crítica a la hipocresia de determinats fariseus, als quals Jesús qualificarà com a “sepulcres blanquejats”, nets per fora però corromputs per dintre (Ev. de Mateu 23,27-28). Per això van acabar perseguint Jesús, qui els havia posat en evidència.

El pedediment del publicà

La paràbola se centra, en segon lloc, en el cobrador d'impostos, o publicà.   Els publicans eren jueus que tenien arrendat el dret a cobrar impostos per a l'Imperi Romà, que en aquells dies era dominador i explotador de Palestina. A més a més, el publicans furtaven, eren corruptes, perquè no només recaptaven l'impost sinó que exigien al pagador un suplement per a la seva pròpia butxaca i per als seus negocis particulars. Però el cobrador d'impostos de la paràbola, que no s'atrevia a aixecar els ulls al cel, demanava compassió a Déu pels seus pecats mentre es copejava el pit. “¡Oh Déu, tingues compassió de mi, que sóc pecador!”. ¿Qui en va sortir absolt, el fariseu o el publicà? Jesús mateix ens en dóna la resposta. Recordem el verset 14 que conté la lliçó de la paràbola: “Jo us dic que aquest cobrador d'impostos va baixar perdonat a casa seva, i no el fariseu. Perquè qui a si mateix s'enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.”

L'apòstol Pau, en enumerar els deures de la vida cristiana insisteix en la mateixa  idea, tot dient:  “No sigueu orgullosos i poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis.” (Carta als Romans 12,16). I al llarg de la Bíblia, particularment en el llibre dels Proverbis, es contraposa la humilitat amb l’orgull en diversos versicles semblants a aquest: “L’arrogància de l’home acabarà humiliant-lo, l’esperit humil aconseguirà honors” (29,23). En l'Evangeli de Mateu: “Aquell qui es farà petit com aquest infant, serà el més important en el Regne del cel” (18,4). En la carta de Jaume l'autor exhorta així els pecadors: “Humilieu-vos davant el Senyor i Ell us enaltirà” (4,10).

Practicar la humilitat

Avui més que mai, ens hem de comportar amb humilitat davant dels altres i davant de Déu, perquè, si som conscients de les nostres errades, i ens en penedim, aconseguirem el perdó i la pau espiritual.

En un món com el que ens ha tocat viure, cal portar una vida fonamentada en la humilitat i en la confiança en el Senyor. Aquest serà sempre un molt bon  exemple que els cristians podran oferir als altres, la major font de pau per a tots, i el millor instrument per fer descobrir  als altius el missatge d’amor i justícia de l'Evangeli.

Nota.- Aquest escrit és un resum del sermó pronunciat per l’autor del blog en l’Església de Crist de Sabadell (Anglicana) del diumenge 21 d’agost de 2016. 
La imatge pertany al blog logosortodoxo.

S'ACOSTA EL RAMADÀ

Estic convençut que tots els qui van assistir, el divendres 23 de maig, a la conferència-col·loqui “Aspectes del Ramadà. L’hospitalitat”, que es va celebrar a la sala d’actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, en van sortir complaguts perquè van poder comprovar que cristians i musulmans no són tan diferents com es proclama des d’àmbits més interessats a sembrar discòrdies que no pas a promoure la germanor.

Gairebé tothom sap que el Ramadà dura un mes i que és un període de dejú, de pregària i d’abstinència sexual des de que el sol surt a la matinada fins que es pon al vespre. I també que -feta la llei feta la trampa- alguns musulmans beuen o mengen d’amagat, o fan provisions durant el dia per lliurar-se, durant les nits, a la golafreria i la lascívia. Això mateix ja succeïa a casa nostra durant els anys foscos de la Quaresma preconciliar, en aquells divendres de prohibició de menjar carn, quan els que s’ho podien permetre s’hi atipaven de peix. Tot i que, generalment, en el Ramadà el que regna és l'alegria de la família reunida al voltant de l'àpat nocturn.

Però, com sempre, l’incompliment d’uns quants no invalida la bona fe de la majoria, i molt menys encara el sentit de la celebració. Perquè com va explicar Mohamed Halhoul, el ponent de la conferència esmentada, el Ramadà és com una aturada en el camí, com una mena d’àrea de descans per al desgavell en les nostres vides tan secularitzades, aturada que hauria de permetre la pregària, la reflexió i la pau amb un mateix amb allò que hom percep com l’Absolut, és a dir, amb Déu, o bé amb la Naturalesa i l’Univers.

D’altra banda, l’experiència de l’ascetisme comporta nombrosos beneficis per a tots els qui el practiquen: enforteix la voluntat dels fidels, fa més saludable el cos -que s’allibera de toxines físiques i espirituals- i atorga prestigi i solvència moral a aquells que són capaços de superar la prova. Com a conseqüència, s’incrementa l’autoestima, la generositat i l’empatia cap els altres. I amb l’empatia, la possibilitat d’esdevenir més hospitalari. I com que tot es fa per amor de Déu, els homes i les dones que segueixen el Ramadà conreen la benignitat i es troben en disposició de corregir els seus mals hàbits i les seves faltes.

Per a una gran part de cristians no hi ha res de nou en tot això. Podríem dir que, en essència, el Ramadà és com la nostra Quaresma. I tampoc per als jueus que celebren el Yom Kippur, la principal festivitat del seu calendari. El Yom Kippur és la jornada que culmina la Teshuvá o “Deu dies del Penediment”. És el dia de l’expiació, del penediment espiritual, del perdó i de la purificació, que també es porta a terme mitjançant el dejuni i la pregària.

Com es pot veure, les tres religions del llibre –l’Alcorà per als musulmans, la Bíblia per als Cristians i la Torà per als Jueus- totes tres considerades descendents del patriarca Abraham, tenen molts elements en comú, que alhora són compartits per les grans tradicions religioses orientals. Per tant, si entre musulmans, cristians i altres tradicions hi ha tantes similituds ¿què o qui és el que hi genera incomprensió, odi i fins i tot conflictes armats?.

Mentre busquem respostes a una pregunta tan complicada, farem bé, si més no durant aquest període de temps -el Ramadà- que s’inicia a començaments de juny, d’acostar-nos als nostres germans de la comunitat Islàmica de Sabadell amb una actitud de comprensió, de cordialitat i de benevolència.

AVE SENSE NORD

Si hom vol anar de Figueres a Perpinyà en Alta Velocitat Española (AVE), el viatge és còmode i travessa paisatges de gran bellesa pertanyents a les comarques de l’Alt Empordà, del Vallespir i del Rosselló.  Però hi ha un problema. Podríem dir-ne “el” problema: els comtes no quadren.

AVE sortint del túnel del Pertús. Foto: diari Expansión

El doble túnel de 8,2 quilòmetres que travessa els Pirineus a l’alçada del Pertús és de peatge. Dissortadament, registra un tràfic de trens que no arriba a la meitat dels previstos, i una ocupació poc elevada. I el que és més greu: només un petit nombre de trens de mercaderies fa servir el túnel a causa que –entre altres motius- el fort pendent no els ho permet, raó per la qual han de ser tibats per dues locomotores. Així la major part fan via cap a Port Bou. A més a més, el túnel no va entrar en servei fins al 2013, quan estava previst que ho fes al 2009, segons l’acord contractual entre les administracions espanyola i francesa i l’empresa TP Ferro, concessionària de l’explotació de la infraestructura. En resum,  entre la demora en la posada en marxa, i incompliment de previsions en les expectatives de tràfic, la concessionària ha tingut el seu capital immobilitzat durant gairebé quatre anys, i a sobre no cobra el tant per tren ni la taxa per passatgers que havia estimat. Ara, reclama 485 milions al Govern espanyol o es declararà en suspensió de pagaments, o en fallida. L’empresa té com a president  Florentino Pérez, qui en el seu moment ja es va preocupar de signar amb el ministre de torn, Francisco Alvarez-Cascos, la percepció d’un rescat en cas que la seva inversió no fos rendible.

Això, amics lectors, en una economia que es proclama de lliure mercat, és a dir, on els propietaris de les empreses assumeixen el risc de llurs inversions (milions d’elles han desaparegut durant la crisi), no deixa de ser una mena de corrupció legal en la qual els més poderosos ho són cada vegada més gràcies als seus contractes amb l’Estat per a la construcció d’infraestructures, sense que, de debò de debò, se n’hagin fet unes previsions correctes de rendibilitat econòmica ni social. Igual com va passar a mitjans del segle XIX, quan al mapa de la Península es van començar a dibuixar els traçats dels ferrocarrils.

Perquè el que importa es cobrar per l’obra feta, i, si després no produeix guanys, ja pagarà l’Administració, és a dir els ciutadans amb una certa capacitat de contribuir, és a dir, la classe mitjana, les nòmines regulars, perquè les elits socials no paguen perquè no volen, i els treballadors perquè ja no poden. D’aquesta forma s’explica que en els darrers anys amb governs del  PP i del PSOE, més de tres milions i mig de persones hagin desaparegut de les classes mitjanes per passar a formar part de les classes amb rendes més baixes, o dit en plata, dels pobres, segons estadístiques publicades recentment per la Fundació BBVA. Resumint, quants més AVES hi ha, més s’enriqueixen el rics i més s’empobreixen els pobres, i a sobre s’acaben els diners per fer el corredor del Mediterrani, que aquest sí que fa falta, tal com fins i tot ha  la Unió Europea.

I és que, es pot dir que la crisi no és quelcom que hagi vingut com per art de màgia, sinó que més aviat sembla que és l’efecte d’una maquinació entre multimilionaris i governants per apoderar-se dels rèdits del benestar aconseguit després de duríssimes  dècades de reconstrucció, i per als quals l’única cosa rellevant és la unitat d’Espanya, perquè aquesta és, en realitat, la seva parcel·la de “treball” des de fa segles.

El país, com l’AVE, circula sense nord, i és legítim que aquells que ens ocupem del diàleg entre confessions religioses no ens quedem muts davant el desgavell. Altrament, la nostra tasca resultaria més pròpia d’àngels que de persones, i, al capdavall, com diu el proverbi llatí: “homes som i res humà ens és aliè”.